Hi ha dies que les xarxes socials m’atipen. És cert que tenen coses bones, i potser hauria de precisar més: els que m’atipen són alguns perfils de persones que arriben a fer-se carregosos a força de queixar-se uns, i de tirar-se floretes a sí mateixos, els altres. Potser perquè a alguns els conec poc i a altres gens, la visió que m’arriba d’ells a través de les xarxes (sobretot Facebook) és directament esperpèntica. Abans de continuar, faig notar que en aquest text utilitzaré el masculí genèric, perquè és evident que de perfils n’hi ha de tots els gèneres.
La veritat és que estic començant a deixar de seguir molts d’aquests perfils. Dec ser una persona estranya, perquè són precisament els que tenen més seguidors (!). Un d’aquests, no parava de queixar-se: malalties de tots tipus, gravíssims problemes familiars, boicots professionals... Cada post era un súmmum de greuges, que segons l’autor, salvava gràcies a la poesia i l’amor, dels que en feia gala de forma embafadora. Confesso que vaig picar l'ham, i al principi, em vaig solidaritzar amb la seva causa. Però un dia em vaig adonar que no parava de caure en contradiccions flagrants: per un cantó, explicava que la malaltia li impedia sortir de casa per fer-se unes analítiques, però dos dies després, travessava mig Catalunya per anar a un concert, o per fer un dinar idíl·lic a la platja. Jo, que estic en estat “normal”, no m’hauria vist en cor de fer els seus periples ni de broma. El detonant a deixar de seguir-lo, va ser quan vaig veure que no seguia a ningú: “0 seguint”. Però això què és? Si no segueix ningú, és perquè la única cosa que li importa de les xarxes, és seguir engreixant el seu personatge. Fora doncs.
Hi ha altres perfils que també em carreguen, però de vegades publiquen coses interessants, i per aquestes coses, malgrat tot, els continuo seguint. Però cansa una mica quan només es queixen i critiquen sense aturador, de vegades perdent els papers, sense fer gens ni mica d’autocrítica. Ahir vaig comentar el meu fastigueig a un artista amic i em va dir : “Ho entenc. Jo, si intento mirar-m’ho amb distància i ho penso fredament, tot plegat em sembla entre ridícul i graciós. És una mica com els tertulians opinadors. Probablement tenen raó en algunes coses, però no és posen mai al davant del mirall ni dubten mai d’ells mateixos”. Quanta raó. Però a més d’aquests crítics, queixosos i remugants, hi ha els que expliquen amb tot luxe de detalls i gran quantitat d’imatges com són de molt intel·ligents, cultes, instruïts, viatjats i guapos, i no es cansen de donar gràcies de com són de feliços i afortunats (gràcies per ser jo); d’haver nascut tocats per la gràcia divina. I cal destacar, per acabar, aquells perfils graciosos i desbordants de xispa i enginy, però que quan els coneixes, descobreixes que al darrera hi ha una persona trista i avorrida. Per sort, tot i que segurament són minoria, també hi ha els mesurats, els que comparteixen bona informació i que no els fa res mostrar vulnerabilitats (que no victimisme). Llegir els posts d’aquests últims, és arribar a un agradable oasi.
Una vegada, en Vicenç Pagès Jordà va dir als seus alumnes que tots escrivien com si visquessin al segle passat. En els seus escrits mai apareixien les xarxes socials, i avui dia, hem de confessar que aquesta vida virtual ens influeix moltíssim. Per això aquest text, i perquè encara que les xarxes m’atipin i que de tant en tant en faci abstinència, la veritat és que les freqüento. Podria viure sense? Amb el panorama que hi ha, molt probablement sí.
