La setmana passada (dimecres 25 de gener) vam mantenir una xerrada a la galeria entre dos escultors: Toni Giró i Salvador Juanpere. De fet, va ser Toni Giró qui, ja fa molts mesos, va manifestar el seu desig d’establir un diàleg amb Salvador Juanpere, perquè s’hi entén bé, respecta la seva feina i perque, com ell, es pren molt seriosament la disciplina del dibuix. De fet, tots dos alternen dibuix i escultura, i en el conjunt de les seves trajectòries, el dibuix ocupa un espai prou important i equilibrat amb la producció escultòrica. D’altra banda, tots dos han mostrat recentment la seva obra en institucions públiques: Toni Giró a Can Manyé (Alella) i Salvador Juanpere al Centre d’Art Tecla Sala (Hospitalet de Llobregat).
A l’hora de posar títol a la xerrada, els hi vaig demanar que es posessin d’acord en un enunciat que reflectís el contingut de la trobada. Al principi, en Toni va suggerir “La pulsió pel dibuix”, però en Salvador va pensar que “El dibuix com a substrat” estaria millor, i com que en Toni ja hi estava d’acord, vam titular així la conversa. Però a mi el títol em generava dubtes. Si bé, sí que definia el treball de Salvador Juanpere, no m’acabava d’encaixar en el cas de Toni Giró.
Si busquem la definició de la paraula substrat al diccionari, trobem les definicions següents:
1.- Semàntica : Un substrat es una capa inferior, allò que esta sota una cosa i en dona suport.
2.- En la filosofia escolàstica – que vol integrar raó i fe religiosa- un substrat designa allò que resta per sota una altra cosa i que pot significar tant la substància, com el subjecte I el supòsit.
3.- En lingüística: Quan una llengua és substituïda per una altra a conseqüència d’una colonització o conquesta, els elements d’aquesta primera llengua estan en la segona com a substrat.
4.- En microbiologia: Un substrat és un medi de cultiu
5.- En Química: En una reacció química, per contraposició als reactius, el substrat és la substància de partida que es desitja transformar mitjançant la reacció.
Plantejada aquesta qüestió a l’inici, van estar d’acord tots dos amb el meu dubte original. Per a Salvador Juanpere, el dibuix constitueix una capa freàtica, un torrent sanguini que alimenta la superfície i que de tant en tant emergeix. Per tant, sí que es podria dir que el dibuix és un substrat de la seva obra. Toni Giró, en canvi, va considerar que el dibuix corre en paral·lel al seu treball escultòric, i que utilitza el dibuix arrossegat pel seu interès (o la seva atracció) per les imatges. El dibuix i l’escultura expliquen coses diferents, cada disciplina fa el seu propi recorregut, i no han de coincidir per força.
Al llarg de la conversa, també van posar de manifest les diferències en les tècniques que tots dos utilitzen. Salvador Juanpere fa servir des de fa molts anys el bolígraf (Bic, de punta fina), i en Toni Giró dibuixa amb la el material aplicat directament i amb les mans. En el cas dels dibuixos de l’exposició que tenim actualment, pols de grafit. Però parlant de tècnica, tots dos van estar d’acord en una cosa: la fugida del virtuosisme. Juanpere va explicar que Eduardo Chillida fugia del virtuosisme tècnic dibuixant amb la mà esquerra. El que interessa a tots dos és el món de les idees, més que no pas la perfecció. Es tracta de donar contingut al dibuix i convertir-lo en un transmissor de pensament. Així doncs, podríem afirmar que els seus dibuixos són de tesi: van més enllà del que es veu a simple vista, tenen altres nivells de lectura. En el cas de Salvador Juanpere, els seus dibuixos, tot sovint, tenen la qualitat de dietari. En la seva obsessió de “nulla die sine linea”, expressió atribuïda a Plini el Vell, anota en un dietari el procés de treball que du a terme cada dia. Toni Giró guarda retalls de diaris o fotografies pescades a la xarxa, fins que el temps obra el seu efecte, i aquelles imatges guardades sense una finalitat concreta prenen sentit en forma de sèrie de dibuixos. També van coincidir en el monocromatisme dels seus dibuixos, sempre en blanc i negre, excepte alguna sèrie de Toni Giró, com la seva Història Natural, pintada amb iode. Com a curiositat, els vaig dir que m’havia adonat que, al llarg d’aquests anys, totes les exposicions que fem tendeixen a ser monocromàtiques, amb una majoria que es decanta al blanc i negre.
Un altre tema que va quedar apuntat va ser la queixa de que majoritàriament el dibuix és considerat un art menor en relació a la pintura o a l’escultura. Això és veritat, i jo em vaig deixar de dir que, a més, la valoració comercial del suport paper, és inferior al suport tela. Un costum establert que molts artistes han començat a deixar de banda. Perquè un dibuix ha de tenir una cotització inferior a una pintura? Només perquè el suport és més fràgil?
Toni Giró i Salvador Juanpere van coincidir en la necessitat de mirar. Tots dos parteixen de l’observació. L’observació els fa descobrir els temes que després aprofundeixen. L’observació ensenya el camí, després ells, amb la seva obra el transiten.
Nota: Aquest text esta fet a partir de les notes esparses que vaig prendre, però sóc conscient que al llarg de la conversa van sorgir altres temes interessants, altres camins de reflexió. Així doncs, no és un resum exhaustiu de la conversa, sinó simplement un testimoni.
