Non semper ea sunt quae videntur
No sé si aquest bloc té gaires lectors reals. Les estadístiques em mostren moltes visites, però penso que la majoria són robots. Dic això, perquè si aquest bloc té veritables lectors, s’hauran adonat que, des de fa uns mesos escric poc. I això té una explicació.
La veritat és que em vaig bloquejar un dia de setembre, després d’assistir a un documental biogràfic sobre una persona que havia conegut. Quan va haver acabat, i mentre tornava cap a casa, em vaig jurar a mi mateixa que mai més em creuria cap documental, ni cap llibre d’història, perquè vés a saber què hi havia de veritat en tot plegat. O com s’havien tergiversat els fets per tal d’explicar el que els autors volien. Em vaig penedir moltíssim d’haver-hi anat, perquè aquella sensació desagradable me la podia haver estalviat. Però em va vèncer (o derrotar, segons com es miri), la meva dèria de fer allò correcte (i què és allò correcte?). La qüestió és que la persona del documental no s’assemblava gaire a la que jo vaig conèixer. Bé, en aparença sí, però no en el fons. Tot podia semblar real, excepte si ho havies viscut. Perquè allà es descrivia a una persona que s’havia fet a si mateixa, i la que jo vaig conèixer s’ho havia trobat tot fet, o li havien anat fent. S’havia passat de puntetes pels orígens veritables de la història, i tot un seguit d’ episodis i persones, s’havien silenciat.
Sobre això, el filòsof i matemàtic Alferd North Whitehead, va deixar escrita una frase que deia: “No hi ha veritats completes: totes les veritats són mitges veritats, però el diable juga a fer-les passar per veritats completes”. També podríem pensar en un concepte que es fa servir molt avui dia, el de la “Post-veritat”. Segons definició de la R.A.E, la post-veritat, també qualificada com a mentida emotiva, implica la distorsió deliberada d’una realitat en la que prevalen les emocions i les creences personals en front dels fets objectius amb la finalitat de crear i modelar la opinió pública i influir en les actituds socials. El professor de filosofia Agustín Arrieta, va escriure un article sobre els perills de la post-veritat. Deia que no s’ha d’identificar amb la mentida, perquè aquesta i el menyspreu per la veritat són dues formes diferents d’engany. El mentider coneix la veritat i l’amaga intencionadament. La post-veritat va més enllà: se’n desentén, la ignora i la submergeix en l’oblit. Però el primer que havia fet tot això havia estat el protagonista del documental. Els altres s’ho van creure, només ho havien viscut a través del que el personatge els explicava. I, evidentment, no ho explicava tot. Per tant, era com mirar les ombres reflectides a la paret de la caverna de Plató.
De la projecció d’aquell nefast documental, vaig sortir amb el cor encongit. Només em venien pensaments negatius i vivències frustrants que pensava que havia enterrat. I també perquè em vaig adonar que jo mateixa havia fet post-veritat alguna vegada per allò de bene dicere de mortuis. L’obligació moral de dir o fer el que s’espera, encara que no sigui del tot veritat i només ho sembli.
