Vam visitar l’exposició de Jordi Bernadó a la sala oval del Mnac. El fotògraf havia escollit 14 personalitats per reflexionar sobre la identitat a través del retrat. A tots els va demanar que escollissin on es volien retratar. No podia ser un lloc qualsevol, sinó el seu lloc al món. Aquesta era una condició, l’altra, que es posessin d’esquena a la càmera perquè no se’ls podia veure el rostre. El paisatge seria la única pista que l’espectador tindria del retratat. Doncs bé, aquesta segona condició és la única diferència que he trobat entre la sèrie de Bernadó i la que va iniciar l’any 2003 l’artista i fotògrafa Fiona Morrison. Una diferència de punt de partida, és clar, perquè les fotografies de l’un i de l’altre, així com els personatges retratats, són diferents. Bernadó recorre a la espacialitat i Morrison cerca la intimitat.
Fiona Morrison va començar aquesta sèrie retratant l’artista Evru. La idea va sorgir durant una conversa que van mantenir a la galeria Joan Prats-Artgràfic, on l’Evru s’havia instal·lat a viure mentre durava l’exposició que tenia en aquella galeria. La sèrie es va titular Un lloc especial, i la idea de Morrison era retratar els artistes al lloc que els definia, el seu lloc al món, exactament. Així doncs, l’Evru li va demanar de ser retratat de matinada a la platja de la Barceloneta, en Tàpies a Campins, l’Alfons Borrell pujant a La Mola, en Plensa dins una escultura seva (de lletres), en Jordi Alcaraz al seu pati del taronger, en Ràfols Casamada al seu estudi, la Mayte Vieta dins un bosc, i així fins a 26 artistes entre els que hi figuraven també Benet Rossell, Carmen Calvo, Carlos Pazos, David Ymbernon, Frederic Amat, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, John Morrison, Jorge Pombo, Josep Uclés, Maria Girona, Modest Cuixart, Oriol Vilapuig, Perejaume, Pere Noguera, Riera i Aragó, Antoni Llena i Vicenç Viaplana. Tot aquest magnífic conjunt de fotografies es va exposar a la galeria Joan Prats-Artgràfic durant els mesos d’octubre a novembre de 2006, i tot i que comercialment va funcionar prou bé (eren altres temps!), l’exposició pràcticament no va tenir ressò. Per a l’ocasió, es va publicar un tríptic, amb un text de Vicenç Altaió i un CD, enregistrat per Jordi Casadevall, en el que l’autora de les fotografies, explicava el projecte i reflexionava sobre el procés de treball. El mateix Altaió va escriure un text al Temps de les Arts (que en aquella època sortia en paper) i crec que va ser la única ressenya que es va fer.
Aquesta sèrie era un work in progress que Morrison va continuar, fotografiant molts altres artistes, alguns reconeguts internacionalment com Karl Horst Höddicke, Helmut Middendorf, Markus Lupperz, Harald Klemm, Juliao Sarmento, Wang-Huai-Qing, Ray Smith, Liliana Porter i Fabian Marcaccio entre altres. Totes, fotografies extraordinàries finançades exclusivament per la butxaca de l’artista.
Mentre visitava l’exposició de Bernadó, escenogràficament ben muntada, amb tots els suports econòmics haguts i per haver, em va caure l’ànima als peus. Una vegada més, em venien les paraules d’aquell artista que m’han perseguit tots els anys que he estat treballant en el món de l’art: no importa el que facis, sinó amb qui et relaciones. Això, i el convenciment que, fora de fer l’exposició, la galeria on treballava abans o no creia en el projecte o no va fer res per promocionar-lo. Pensem també que de tot això fa vint anys, i ser una dona potser tampoc va ajudar la Fiona Morrison. El món de l’art esta ple de coincidències i similituds, però algunes vegades fan molta ràbia.
