L’altra dia, una amiga recomanava un llibre a les xarxes: Perquè ser feliç quan podries ser normal? de Jeanette Winterson, editat recentment per Edicions del Periscopi. Va reproduir algunes frases del llibre amb les que m’identificava especialment, però sobretot amb una que va despertar un record que tenia absolutament enterrat a la memòria : “Quan ets una nena solitària sempre trobes una amiga imaginària”. Jo n’havia tingut una, d’amiga imaginària, entre els 10 i els 12 anys i es deia Pepi Barrameda.
No ha sigut fins fa poc que m’he adonat que sempre he sigut una persona solitària. Això no vol dir que sigui asocial, ni esquerpa. Quan era petita, els mestres sempre escrivien el mateix comentari a les notes: “És molt sociable, es relaciona bé amb les seves companyes”. Però tot i amb això, sempre hi havia una frontera que només creuava jo. Quan s’acabaven les classes, només jo entrava a la resta de la meva vida. I això ha continuat sent així fins avui. No m’ha agradat mai formar part de grups ni associacions que m’obliguin a seguir un programa que no he decidit jo, i tampoc m’agrada participar en activitats de grup, si no és estrictament una cosa de la feina, i en horari més o menys laboral, que llavors m’encanta. Quan era petita i després jove, era d’amigues íntimes. Mai vaig formar part de grups grans i heterogenis, tenia unes poques amigues molt properes amb les que compartia les hores d’esbarjo, i una sola amb la que vam començar a anar al cine o de compres. Això va ser molt d’hora, cap als 12 anys. El naixement del meu germà quan jo tenia 10 anys, em va fer ser gran de cop.
Va ser per aquella època, quan em vaig inventar la Pepi Barrameda. La Pepi no tenia res a veure amb mi, ni amb les meves companyes de l’escola. Venia d’una família molt pobra, tenia molts germans i vivia a l’extraradi. Em sembla que també parlava castellà. Recordo que la seva característica que cridava més l’atenció és que era una noia molt bruta, que no es canviava mai les calces. Feia coses estranyes, com saber-se de memòria tots els wàters públics de la ciutat, on deia que a l’estiu s’hi estava molt fresc perquè estaven a sota terra. Parlava en veu molt alta perquè estava acostumada a haver de cridar a casa seva i li agradava parlar amb les veïnes del seu bloc de pisos a través de les finestres del pati interior. També li agradava cantar a ple pulmó les cançons que sentia per la radio. La Pepi Barrameda era una nena molt feliç, que voltava sola pels carrers i que com jo, també era una nena solitària. La Pepi també era molt gamberra. No recordo exactament en què consistien aquestes gamberrades, però quasi sempre eren el nostre tema de conversa. Després, a l’escola, jo explicava les seves gamberrades a les meves companyes, que es feien un tip de riure. En aquella època, jo també m’inventava cançons que després cantava a l’hora del pati, i recordo que li vaig dedicar una a la Pepi Barrameda.
Potser des d’aleshores, sempre m’he fet amiga de persones estranyes i també solitàries. Persones amb qui ens respectem els nostres límits, que no ens envaïm ni ocupem l’espai de l’altre. Segurament no hauria pensat en tot això si aquesta amiga no hagués esmentat aquella frase d’aquell llibre. Encara que no en siguem conscients, en el fons sempre serem qui vam ser.
Nota: Dedico aquest escrit a la Judit Subirachs Burgaya, que escoltava cada dia les aventures de la Pepi Barrameda i que és possible que en recordi moltes més que jo.
