Quants artistes boníssims hi ha que no poden viure del seu art? Moltíssims, massa. Artistes amb idees fresques, agudes, fonamentades, interessants, inquietants, atractives, inspiradores, suggeridores, intrigants, i amb obres que interpel·len, qüestionen, recapaciten, rumien, especulen, projecten, visualitzen... Artistes que malgrat fer una obra d’un interès inqüestionable, han de treballar en una altra cosa per poder viure, i per suposat, per poder sufragar les seves creacions. Artistes que, en aquests moments extremadament difícils, també pateixen per aquesta feina que els dona de menjar, perquè fins i tot aquesta s’ha tornat insegura, escassa i mal pagada. Mentrestant, les seves obres romanen als seus tallers, amuntegant-se en calaixos o de cara a la paret, perquè... encara que arribin a “tenir sort” i puguin exposar-les en una galeria que no tingui com a propòsit primordial fer diners –cosa que voldrà dir que aquesta esta fora del sistema solar- tampoc les vendran i tornaran al taller, apartades i lluny de qualsevol mirada que no sigui la pròpia. Perquè malauradament, sembla que l’art hagi deixat d’interessar si no es tracta d’artistes consagrats, o de noms que sonen a les persones adinerades que volten pel món de l’art, i que directament, no miren. Si compren - i ho poso en condicional perquè ja no tinc clar que ho facin- ho fan d’orella. Això vol dir que només compraran obres dels artistes que els hi sonin, d’aquells que, encara que siguin summament mediocres i avorrits, encara que facin servir plantejaments gastats, encara que la realització de les seves obres sigui matussera, i no transmeti ni un mil·límetre de la tesi (molt probablement peregrina) dels seus autors, ho faran perquè els noms dels seus creadors sonen. Perquè el crític o comissari de moda els cita o els fa figurar en exposicions de ringorrango i/o en centres d'art considerats top. Perquè entre els que es donen de col·leccionistes el seu nom passa de boca a boca, sense que no se sàpiga del cert gaire cosa sobre la seva obra, i sempre pronunciant-lo amb el to necessari per a expressar que, sense cap mena de dubte, és un artista inqüestionable, transcendental i de vital importància en el panorama contemporani.
L’altre dia, i a propòsit de la Biennal de Venècia, inaugurada fa poc, vaig llegir en algun lloc, una opinió que descrivia la febre de les biennals, com a una malaltia que servia per a veure amics, contactes, i passar nits inoblidables. Afegit a això, qui escrivia citava un text del crític d’art Peter Schjedahl de 2007, i que va ser publicat a The Newyorker. El text qüestionava a fons les aportacions artístiques presentades a les biennals, descrivint-les com a representants de l’ara i l’aquí, fonamentades en temes tòpics i sentiments ben revestits. També presentava aquests certàmens com a manifestació de l’ establishment, no en va estan finançats en la seva majoria per corporacions i agències governamentals. Però són aquest sistema i les seves derivades, els que marquen la pauta. No formar-hi part és estar condemnat a vagar eternament per l’espai sideral. Quan les coses van bé, i la classe mitjana es guanya bé la vida, aquesta floreix per a tothom. Fins i tot per als planetes i estrelles de fora de la galàxia del sistema. Però quan només hi queda el diners dels snobs, artistes boníssims, probablement molt millors que els que estan sobre l’escenari, veuen com els seus projectes i les seves obres s’amunteguen als estudis i ells malden per sobreviure en precari, víctimes d’un sistema de valors que fa vomitar.
