L’altre dia vaig tenir un
malson. Anava a visitar una exposició, sense saber massa bé què m’esperava.
Havia llegit la crònica d’una periodista en la que descrivia la intenció de
l’artista com a intent de “trencar les normes que imposen els museus” i la de
la directora del centre “acostar l’art contemporani al públic”. L’exposició en
sí era com tantes altres que havia vist: construccions de fusta aparentment inacabades,
materials dispersos... fredor màxima. Un text de l’artista (ben amagat al darrera d'un panell al fons de la sala) indicava clarament la seva voluntat: en
aquella exposició (més aviat instal·lació) no hi havia res a entendre. Oi que
no entenem moltes de les coses que passen al nostre voltant? Doncs aquella
exposició tampoc. També volia qüestionar l’espai expositiu,
condicionador màxim (segons ell) de la nostra visita: treure cortines i totes
les mesures enfocades a orientar els pensaments de qui el visita. Tot i amb
això, els llistons que configuraven la "construcció" estaven profusament etiquetats,
indicant el tipus de fusta que s'havia emprat, i les seves
mesures. Però si la voluntat de l'artista era no explicar res i qüestionar-ho tot, el conjunt plantejava contradiccions fonamentals i generava una gran confusió. Perquè era evident que l'artista ens estava dirigint de forma implacable. Un malestar difús em va anar envaint a poc a poc. Una
sensació d’aclaparament, de manca d’aire, d’estrès intens. Volia fugir, però,
em sentia atrapada. Aquell era l’art de
debò, el protegit per les institucions públiques, el celebrat pels crítics,
l’omnipresent en museus i exposicions, el ben vist pels pensadors
contemporanis, l’art aplaudit, protegit, finançat i publicitat. I jo el vivia
immersa en un malson del que no em podia despertar. Acostar l’art contemporani
al públic o allunyar-lo per sempre?
En aquest malson, l’art que explica històries (les que sigui), havia deixat d’existir. Havia mort d’inanició. La imaginació s’havia convertit en paraula maleïda i la sensibilitat estava proscrita. També havia desaparegut aquella nodrida massa de gent interessada, encuriosida i àvida d’aprendre i experimentar coses a través dels ulls dels artistes. Lluny quedava l’època en la que tot això era l’hora de la veritat. Quan la gent profana en matèria d’art s'hi acostava per una cosa tant senzilla com entendre i eixamplar el seu món. En el malson només quedava l'art que no volia explicar res, i que posava en valor el fet de que no hi hagués res a entendre. Quedaven aquells artistes que empraven l’argument pervers de rebutjar "fer art per al capital". Es referien a no fer art per vendre’l?, o perquè simplement havien optat per fer-se subvencionar?. "No fer art pel capital, sinó per la cultura"... i què entenien per cultura?. Un art que feia soroll, i que s’havia convertit en l’art oficial.
Estudis recents demostren que els malsons ens ajuden a reaccionar millor davant les situacions reals que ens produeixen por. Les dues regions cerebrals que s’activen quan sentim por o angoixa són l’ínsula i l’ escorça cingulada. La primera també s’activa automàticament quan algú sent por estant despert, la segona en casos d’experimentar amenaça. Els malsons són doncs, com una mena d’entrenament per a reaccions futures, una preparació per a saber-nos enfrontar millor als perills de la vida real.
Espero que això sigui veritat, perquè el malson continua allà, a l’aguait.
Nota: un artista amic va riure quan li vaig explicar aquests pensaments meus. Es veu que el que l'artista volia era provocar. Vaig ser doncs, una víctima. Em va provocar del tot.
