Fa molts anys, jo m’ho creia. Recordo les primeres fires: Colònia, Basilea.... El director de la galeria d’aquell moment, m’ho pintava com una oportunitat única, i de fet ho era. Presentar a tot el món de l’art els artistes que treballàvem, donar-los a conèixer, intentar vendre la seva obra a col·leccionistes importants. Una fira era l’aparador més privilegiat de tots els possibles. “No et preocupis si no funciona”, em deien, “les fires són una carrera de fons, s’ha d’insistir cada any, estar-hi present, els fruits venen a la llarga”. La sensació de privilegi, quan em passejava per la fira de Basilea, amb galeries que portaven Pollocks, Picassos, Gottliebs, Cornells, Fontanas, etc... era immensa. Formar part de l’elit de l’art, estar al costat de la història, “fer història”, pensava jo. Però els resultats trigaven massa a arribar. La inversió necessària per anar a una d’aquestes fires era molt gran, el preu dels stands i de tots els complements (llum, telèfon, transport, assegurances, hotels, dietes...) era desorbitat, i en poques ocasions van sortir els números. No obstant, jo m’ho vaig creure durant molts anys. Fins que un dia vaig veure que els grans col·leccionistes passaven de llarg i que per dir-ho clar, les galeries del nostre país no pintaven gaire res en el panorama internacional. Per més que ho intentàvem, per vegades que insistíem. Potser veníem alguna cosa, però quedàvem fora.
Fa molts anys també creia en la necessitat i la utilitat dels esdeveniments col·lectius organitzats per les galeries. Ens omplíem de visitants i ens pujava la moral. Però tot això no es traduïa ni en vendes ni en continuïtat de públic. Tot i amb això, participàvem a totes les mogudes. Val a dir que no era pas el galerista qui estava al peu del canó; ell anava a les reunions amb els organitzadors, als dinars de galeristes, i a les trobades amb els inventors dels projectes. Si li fèiem observacions crítiques, ens mirava malament. A poc a poc, jo em vaig tornar escèptica. Per participar a qualsevol dels festivals col·lectius s’havia de pagar, i el gerent sempre protestava: els resultats econòmics que s’obtenien eren inexistents.
Un dia vaig assistir, per accident, a una d’aquestes reunions. Ens plantejaven un escenari entusiasmant i prometedor. Tenien totes les dades d’anys anteriors i les previsions pel futur. Ens deien que anàvem en la direcció del món internacional de l’art, que formàvem part de la tendència i que havíem d'integrar-nos en aquest corrent per avançar. La pastanaga era al nostre davant, l’havíem d’atrapar com fos. Jo vaig sortir amb els ànims pels terres. Així doncs, la culpa havia de ser nostra, que no ho sabíem fer. I meva, perquè no servia per a fer rutllar aquell engranatge rutilant.
Fins que em vaig adonar que tot plegat era un negoci. Els que el feien de veritat eren els organitzadors: de les fires, dels esdeveniments col·lectius, de les mogudes culturals “populars”. I els que s’apuntaven i en parlaven meravelles, o bé mentien (cosa que es fa molt) o bé eren prou rics com per a permetre’s perdre diners i utilitzar aquests esdeveniments com a plataforma propagandística. Al meu voltant, la majoria encara persegueix la pastanaga, però jo ja no. Amb llibertat, organitzo els meus actes i la frustració ha desaparegut. De vegades, coincideixo amb algun d’aquests venedors de fum, escolto el seu discurs entusiasta, ben articulat, fonamentat en molts dels llibres que s’han escrit sobre el mercat internacional de l’art, en articles de revistes especialitzades, en conferències impartides als museus. Però de la mateixa manera que m’ha passat quan he llegit directament aquests textos, sento que parlen d’un món que no és el nostre, d’un món que potser és que voldríem, però que sempre ha estat lluny: el que alguns en diuen “una altra lliga”. I ara, amb l’empobriment general causat per la pandèmia, encara s’ha allunyat una mica més. Discursos polítics, retòrica al servei del manteniment del sistema.
