Hi havia una vegada un artista que havia de fer una exposició.
Havia planejat una instal·lació, al centre de la qual hi anava un mecanisme que girava seguint els moviments de la terra. La seva idea era reproduir i prendre registre d’aquest moviment, i, de passada, fer referència també al moviment de la resta de planetes que giren en l’òrbita solar. Un moviment continu que no percebem, però del que formem part, i qui sap si no és fins i tot determinant en les nostres vides i en el curs misteriós de l’univers.
L’artista no sabia com havia de construir aquest instrument giratori, i va decidir buscar un bon tècnic. El va trobar, i hi va tenir varies reunions. Un dia, van anar tots dos a la galeria en la que s’havia instal·lar el mecanisme, ja que les dimensions de l’espai eren fonamentals per a la construcció de l’estri. A la reunió, hi van assistir dues persones més: la responsable de la galeria i el gerent. Tots dos tenien por de que la producció d’aquesta instal·lació disparés el pressupost de l’exposició. Les coses anaven mal dades, i tampoc tenien una previsió segura de vendes de les obres d’aquest artista. Ja l’havien programat altres vegades i havien patit de valent per vendre la seva obra. Tot feia sospitar que les coses no anirien millor, sinó al contrari. Una crisi econòmica i financera mundial començava a fer estralls, i no es podia preveure fins quan duraria. La galeria s’havia proposat reduir despeses, i la proposta d’aquest artista els feia témer que el pressupost que pensaven destinar a aquesta exposició se’n aniria en orris. Però l’artista tenia un do especial en convèncer a la gent, en convertir-los en còmplices dels seus projectes, en contagiar-los el seu entusiasme. I en aquella reunió, ho va tornar a fer. L’encarregada de la galeria i el gerent van quedar completament convençuts de l’absoluta necessitat de produir aquell mecanisme. Convençuts i contents: el tècnic els va assegurar que la fabricació de l’aparell giratori no costaria més de 600 €, com a màxim.
Arribat el dia, la instal·lació es va muntar i l’exposició, amb moltes més obres complementàries, es va inaugurar. Pocs dies després, l’encarregada va rebre una trucada del gerent. Havia rebut la factura de l’enginy giratori, i pujava a 1.200 €, exactament el doble del que els havia dit el tècnic. Primer li van dir a l’artista, que no en sabia res, i després van parlar amb el tècnic, que es va estranyar de sentir el que li deien. Segons ell, era exactament la xifra que els havia donat. Ho van haver de deixar estar i pagar els 1.200,- €.
Van passar uns anys, i un dia, aquell tècnic es va presentar a la galeria. Estava buscant l’artista que li havia encarregat l’enginy i no el trobava enlloc. En realitat, poc després d’aquella exposició, la responsable de la galeria havia perdut el contacte amb l’artista i no va saber què dir-li. “Es que li vaig arreglar el mecanisme, i li vull entregar. Em fa nosa al taller, i a més vull cobrar la reparació”- li va explicar el tècnic. “No pot ser - li va replicar l'encarregada- l’estri que vostè va fabricar esta al nostre magatzem!”. “No senyora -va especificar el tècnic-. És que en vaig fabricar dos: un per vostès, i un altre per a ell”. De cop va veure la llum. Quedaven explicats els 1.200,- €. “Quins collons”- va ser tot el que li va dir el gerent.
