Vaig néixer un 23 de juny, el
dia de la revetlla de Sant Joan. Quan vaig néixer, i fins que vaig tenir 8
anys, vivíem en un pis que el meu pare i el meu avi havien construït sobre l’antiga casa dels meus avis,
al carrer Turó de la Trinitat nº 8. En
fotos antigues dels anys cinquanta, encara es veu la casa, tal com era quan es
va construir: una construcció senzilla, pintada de blanc. La porta estava al
centre i tenia un esgrafiat decoratiu a la part superior. A banda i banda hi
havien dues finestres, i rematant la façana, una balustrada amb un espai
central que tenia forma de nínxol, amb tres rombes blancs decoratius al centre,
i la data inscrita en el rombe central: 1924.
La casa que jo vaig conèixer
havia canviat molt, després de la reforma. El seu aspecte noucentista va deixar
pas a un de racionalista. Però hi havia una cosa que no havia canviat: el pati
que hi havia al darrera. Ja no hi era la figuera que recordava el meu pare, ni
tampoc el galliner, però encara hi havia el safareig. Quan la figuera es va
morir, van plantar un xiprer i no sé quan, també un palosanto i un cirerer. Les
flors i les plantes hi van seguir estant sempre: rosers, margarides, lliris,
geranis, cintes, paraigües... El dia del meu aniversari, el meu avi començava de
bon matí a preparar el pati per la revetlla del vespre. Recordo unes guirlandes
de papers de colors que semblaven un acordió. M’agradava quan en estirar-les,
el paper cruixia i apareixien les franges de colors, com un arc-iris. Feia molt
bonic, des del pis de dalt estant, veure el pati cobert de guirlandes. Però el
que m’agradava més, eren els fanalets. N’hi havia uns de rodons, una mitja
lluna que s’obria i es convertia en una esfera de paper amb plecs petits i uns
altres cilíndrics, que només s’havien d’estirar. Després d’instal·lar el fil
elèctric amb les bombetes, hi penjàvem els fanalets. Els preparatius de la
revetlla amb el meu avi, és una de les coses que més recordo d’aquest dia, i la que més enyoro. Cap al vespre, l’olor de la coca que feia la meva àvia, ens
avisava que l’hora de la revetlla s’acostava. Jo estava excitadíssima. Era el
dia més important de l’any: tothom em felicitava i em portava regals, i al
vespre, també venien els meus oncles i la meva cosina a menjar la coca, decorada
amb tot de cireres confitades i amb sucre pel damunt. Després de sopar, i
mentre la família feia sobretaula bevent xampany, la meva cosina i jo corríem
entre els parterres del pati i sota els fanalets, jugant i cantant cançons
inventades. En un moment de la nit, pujàvem
tota la família al terrat a veure els focs artificials i les fogueres que
cremaven en un descampat que antigament havia estat una vinya. Des d’allà,
sentíem la cridòria de la canalla i les explosions dels petards. Si hagués de
buscar la definició de felicitat absoluta, seria el que sentia durant aquelles
revetlles: era el meu aniversari, tothom estava de festa, venia l’estiu, aviat
aniríem a la platja, i tenia tot de regals nous. Quina meravella.
Des d’aquelles revetlles n’han passat moltes, unes cinquanta. I no en
passa cap, que no les recordi. Han seguit sent felices, malgrat els buits que
van deixant els familiars que ja no hi són. Però tot i l’esforç per ser molt
feliç aquella nit, mai ho he estat tant com llavors. La màgia es va quedar per
sempre en aquell pati, sota les guirlandes, els fanalets, i el palosanto. No tenia res, i tenia el món sencer.
