Mentre llegia els diaris
íntims de Kierkegaard, a Jordi Casañas se li va acudir el títol d’una de les
seves últimes fotografies. Era la fotografia d’un cartell blanc enganxat a una
paret. Les úniques protagonistes de la imatge eren les arrugues que s’havien
fet a l’enganxar-lo. El títol, que se li va aparèixer com una revelació, va ser
La virtut del no-res. Probablement,
en Jordi Casañas, nihilista i escèptic per naturalesa, va trobar més d’un punt
de coincidència entre els pensaments de Kierkegaard i els seus. De la mateixa
manera que li deuria passar quan va llegir Cioran, un autor que el va marcar profundament. Les
fotografies que formen part d’aquesta exposició, parlen, sense cap mena de
dubte, de l’alienació que generen les ciutats, de l’avorriment existencial, de
l’absurd de l’existència humana, de la inutilitat d’emprendre qualsevol empresa
i de l’agonia de viure. Transmeten l’angoixa vital que produeix la consciència
de la finitud i de la mort. El sense sentit de que tot comença i acaba seguint
el cercle infinit de la cinta Moebius. El no-res esdevé el destí final dels
seus raonaments, la única conclusió vàlida. Potser, i seguint els principis
religiosos i filosòfics de Kierkegaard, ens podríem acostar al concepte budista
del sunyata, que comporta, a més, el
significat de buit. Un buit, un espai
del no-res, al que s’arriba a través d’un estat meditatiu que condueix a la
comprensió de la veritat última o a la connexió de l’experiència interna amb la
realitat exterior.
Les fotografies de Jordi
Casañas, provenen del distanciament crític generat per la seva manera de veure
el món. Tot i amb això, sovint ens ensenyen una realitat que, en la seva
finitud, també pot ser poètica. Segons les seves pròpies paraules, es tracta de
l’esperança que sempre li queda a tot escèptic. I com a escèptic, instal·lat a
més en el dubte constant, deixa que el seu sentit de l’humor àcid sigui el
catalitzador d’allò que vol expressar. L’etapa narrativa de les seves fotografies
anteriors ha quedat enrere, i la presència humana pràcticament ha desaparegut.
Confessa que els éssers humans no li interessen com a tema fotogràfic, i que
per això, abans sempre els retratava d’esquena. En les seves fotografies recents,
el relat i l’anècdota han estat substituïts per la transcendència. Potser això
es així perquè els seus referents no provenen estrictament del món de la
fotografia, sinó de la pintura, la filosofia i el cinema. El seus plantejaments
són formalment pictòrics i
conceptualment abstractes, però segueix
el mètode de treball de sempre: Casañas afirma que Antonioni i la seva
pel·lícula Blow up continuen estan
allà. Com li passa al protagonista de la pel.lícula, que descobreix un
assassinat editant unes fotografies fetes en un parc, Jordi Casañas sovint
descobreix el tema en el moment de l’edició. Detalls, que, al fer la fotografia
passen desapercebuts, poden esdevenir protagonistes.
Jordi Casañas (Barcelona,
1969), a qui, per tot el que hem exposat, no li agrada que el defineixin com a street photographer, va fer la seva
primera exposició individual a Can Felipa l’any 2007, i des d’aleshores ha
mostrat el seu treball en diverses exposicions individuals i col·lectives. L’any
2016 va ser seleccionat finalista del premi de fotografia de la revista
LensCulture.
