Quan vaig conèixer l’obra de
Jordi Martoranno, ell estava en plena recerca i anàlisi de les formes de la
natura. Era una recerca mental, que intentava copsar la transcendència de les
formes i integrar-les en un tot còsmic dins el qual flueix qualsevol forma de la realitat. Ahir li vaig preguntar quin procés havia seguit per deixar
enrere les formes de la natura i arribar a una pintura construïda exclusivament
amb línies. De la naturalesa- va
dir-me- l’home extreu unes formes
arquetípiques, que es converteixen en les eines que necessita per comunicar-se.
Mentre l’home és al paradís, no es planteja res. És quan surt que pren
consciència que ha d’enfrontar-se al futur, i utilitza aquestes eines. Durant
un viatge que vaig fer a Nova York, em vaig replantejar tot el meu treball fins
aleshores, i vaig sentir la necessitat de “treure” coses de la meva pintura, de
buscar l’essència, de depurar l’obra al màxim a nivell estètic. Va ser al tenir
contacte directe amb les obres d’artistes minimalistes com Sol LeWitt, Carl
André, Richard Serra, i sobretot Fred Sandback, que em va impressionar molt.
Li vaig preguntar també si hi havia hagut lectures que l’haguessin
acompanyat en aquest camí i em va esmentar a Richard Tarnas, Ken Wilber i J.F.
Martel. Richard Tarnas és un
historiador cultural i professor de filosofia i psicologia al California
Institute of Integral Studies de San Francisco. En els seus llibres intenta
explicar les idees que han conformat la
nostra visió del món, la interacció entre ciència, filosofia i religió. El seu
treball ha estat una contribució fonamental al pensament integral. Ken Wilber reflexiona sobre ciència i
religió, i les posa en relació amb les experiències de meditadors i místics,
analitzant els elements comuns entre les místiques d’orient i d’occident. J.F. Martel, autor del llibre
“Vindicació de l’art en l’era de l’artifici”, proposa tornar a valorar l’experiència
estètica, i a tornar a considerar l’art no com un espai narratiu, sinó de
sorpresa. Martoranno llegeix sobretot filosofia i poesia, que, segons ell,
aporten veritat. Dels poetes que llegeix, destaca Joan Vinyoli, Miquel Martí
Pol i Albert Ràfols Casamada, a qui descriu com un poeta que pinta més que no
pas un pintor que escriu poesies. En això estem d’acord. També destaca la
lectura de l’obra de Rainer Maria Rilke, i dels existencialistes Albert Camus i
Jean-Paul Sartre.
La música que escolta també em va quadrar perfectament amb l’obra que
pinta. Em va dir que escolta molta música clàssica contemporània (sense deixar
de banda autors eterns com Bach, Chopin o Mahler), des dels minimalistes Wim
Mertens i Philip Glass a Joan Guinjoan.
Jo tenia curiositat en saber com es sent com artista –o com es situa-
en un moment en el que en l’art contemporani predominen les tendències
conceptuals que reflexionen sobre la relació de l’home o de les col.lectivitats
amb les diferents situacions en les que es troben; sigui des del vessant
sociològic, documental, o altres. Un moment en el que interessen els processos,
les narratives i les reflexions i crítiques siguin individuals o col.lectives. Jo sento que precisament ara necessitem un
moment de pausa, o com a mínim jo el necessito –va dir-me- per
mirar enrere i tornar a les preguntes eternes : qui som? D’on venim? A on
anem?, i reivindicar l’aspecte espiritual de l’art. De la resta que se’n ocupin
els sociòlegs o els teòrics.
Després d’aquesta conversa, penso que en Jordi Martoranno és un outsider... i El quadern robat una
galeria indi. En aquests moments,
reivindicar totes aquestes qüestions, no és altra cosa que situar-se al marge.
