La situació política
excepcional que estem vivint esta condicionant la nostra vida, al menys, a mi
m’ha abocat a un estat de falta de concentració bastant considerable. No només
això, sinó que m’ha fet veure les coses d’una altra manera, des d’una òptica
molt diferent. I, sobretot, veure coses que abans no veia. Moltes obres d’art
que tinc al meu voltant han adquirit un significat que no els hi hagués pas
atorgat fa alguns mesos. Però per damunt de tot, el que em resulta més difícil
i fins i tot incomprensible, és continuar la meva vida com si res no estigués
passant. Fins i tot em sorprèn veure la gent caminant pel carrer, les botigues
obrint, les oficines funcionant, com si res estigués passant. En definitiva,
se’m fa paradoxal veure que tothom intenta fer la seva vida com abans. Com
abans de ser conscients que la llibertat no existeix. O més ben dit, que no la
deixen existir.
En aquest estat de coses,
se’m fa molt difícil programar exposicions. Entrar en el món dels artistes, un
món per se fonamentat en la llibertat
de pensament i per tant de creació, sense adonar-me’n de que alguna cosa no
encaixa. La sensació de “mirar cap a una altra banda” quan l’artista explica
els seus raonaments, no deixa de resultar-me xocant. Darrerament, també m’he sentit
“mirant cap a una altra banda” quan he hagut d’explicar algunes obres d’art, i
encara pitjor, m’he sentit fins i tot “en fals”. Però a poc a poc, el que he
anat descobrint, és que la situació social i política, a mida que s’ha anat
desenvolupant i s’ha anat introduint en la meva vida, m’ha fet trobar
significats nous a algunes de les obres d’art que tinc al meu voltant. I ara és
difícil que les vegi d’una altra manera. Com si finalment, hagués caigut un
vel, i hagués descobert el seu sentit verdader. Mai hauria pensat que l’obra de
David Ymbernon “Trencaclosques” em parlaria de la llibertat condicionada.
L’obra és com la caixa d’un joc que convida a construir un paisatge; però –com
passa a la realitat, fins i tot la dels jocs infantils-, el resultat s’ha de
construir amb les peces que van dins la caixa. Es poden fer moltes variacions,
però sempre hi haurà límits.
Vam tenir la sort de
mantenir una llarga conversa sobre tot plegat amb el poeta Jordi Solà Coll.
Vaig parlar-li d’una fotografia de Jordi Casañas, en la que dues noies es miren
una paret grisa. Li vaig explicar que des de que el panorama polític esta tant
enrarit, moltes vegades em sento com les noies de la foto: mirant una paret
grisa: limitada, condicionada, sense perspectiva i paralitzada. Ell, ens va
llegir el seu poema “La paret grisa”:
Ningú
ja no recorda que el mur es pot enderrocar.
Que no hi ha obstacle sense eixida. Sí, tot
és pedra i greu la veu no cova la llavor: sol,
davant la immensitat, l’home mira la paret
grisa.
Curiosament, els seus poemes més recents també s’obren a noves lectures
des de la situació actual. Aquest estat d’ànim podia haver estat el fil
conductor d’una exposició; incidir en el valor que posseeixen les obres d’art,
en tant que poden ser reinterpretades una vegada i una altra, posar èmfasi en
la seva vida perenne. Però vaig temptejar el terreny i vaig a tenir sorpreses: un artista no hi va voler participar i un
altre m’hi va posar condicions. No són els que esmento aquí, això esta clar!. Tant
se val. En el fons tot plegat és una experiència més d’aprenentatge.
Nota: La imatge reprodueix l'obra de David Ymbernon "Trencaclosques".
