En Jordi Lafon em deia ahir
que moltes coses estan canviant en el món de la creació. Sobretot, després
d’haver visitat la Documenta de Kassel, i de reflexionar molt sobre les
inquietuts dels seus alumnes, alguns molt avançats intel.lectualment. Veu que
les coses que els motiven, les que ocupen el seu temps, els seus espais
creatius, van per un camí diferent. A la majoria, poc els interessen els suports,
les tècniques, la realització dels objectes artístics. Alguns d’aquests
alumnes, fins i tot tenen els estudis buits. Les seves obres no tenen realitat
física. Les guarden als ordinadors. De fet són idees, relats, processos,
experimentacions. Jo no sé si les coses estan canviant. El canvi, en tot cas, es va
començar a produir fa molt de temps. El que passa, potser, és que l’anomenat art
relacional ha anat guanyant adeptes. Les hores que ens passem al davant d’una
pantalla, i la forma en que això ha fet canviar la nostra perspectiva del món i
de les coses, ha fet que seguir aquesta tendència sigui el més natural. I també
el més fàcil.
En principi l’art sempre ha tingut algun aspecte relacional. És cert que l’espectador interactua amb l’obra d’art
i que aquesta experiència té molta importancia. Però l’art relacional fa
d’aquest vincle la seva única essència i la seva finalitat. El terme va ser
emprat per primera vegada per Nicolas Bourriaud el 1996, en el catàleg d’una
exposició al Palais de Tokyo de Paris, i dos anys després, es va publicar el
llibre Esthétique Relationelle.
Bourriaud havia observat un canvi en la creació artística dels anys 90. Un
canvi potser derivat de nous contextos sociopolítics, de l’ús d’internet, i de
la tendència de les arts a transgredir els seus propis límits. A més, s’havia
començat a produir una oposició als standards de l’art modern que valoraven la
figura de l’autor, l’obra d’art com a objecte, i que tenia com a marc natural
la galeria d’art o el museu. L’art relacional desconfia de la diferència entre
art i vida i proposa la creació col.lectiva. Es substitueix l’art convencional
per pràctiques, estratègies i narratives diverses a l’entorn d’un fet o
esdeveniment proposat per un artista. Segons Bourriaud, l’art relacional seria
una mena de laboratori de formes vives, de les que qualsevol es pot apropiar.
L’obra d’art no seria un objecte, sinó el moment i la duració de la seva
“apropiació”. L’art seria un estat de trobada. L’art relacional comporta també
una dissolució dels límits entre les arts del temps (música, dansa i teatre) i
les de l’espai (arts plàstiques), i es situa en una zona d’activitat econòmica
que s’escapa a la regulació. Per tant, té un component de performance important. Dins d’aquest
corrent, Bourriaud va situar artistes com Rirkrit Tiravanija, Mauricio
Cattelan, Christine Hill, Nirotoshi Hirawaka o Félix González-Torres.
Tot això que va descriure
Bourriaud fa quasi vint anys, sembla que segueix vigent. Es parla de “pintura
expandida” o de “literatura expandida”, amb la voluntat (o la necessitat) de
trencar els límits entre les arts i fer-ne una cosa més complexa i
inter-relacionada. Els conceptes i les prioritats de molts artistes també són
uns altres. La majoria d’artistes ja no pensen en ensenyar la seva obra a les
galeries, sinó en que centres públics o privats, festivals o certàmens com la
Dokumenta de Kassel produeixin les seves idees. Tot i sabent que l’art sempre ha anat un pas
per davant del pensament general, em pregunto si hi ha públic –que no sigui
artista- disposat a seguir-los, i si la distància entre l'art i la societat no s'haurà fet insalvable.
