La setmana passada vaig
llegir a la premsa algunes entrevistes que se li van fer a Emmanuel Guigon, que
serà el director del Museu Picasso de Barcelona. Em va agradar molt el que
deia, em va transmetre seriositat, rigor i una gran professionalitat. Jo tenia algunes
referències indirectes, bàsicament de persones que havien treballat amb ell
durant la seva etapa a l’IVAM, i coincidien amb les bones sensacions que em
van produir les seves declaracions d’intencions. Vaig estar d’acord amb la seva opinió sobre algunes exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Molt
d’acord. De fet, sovint m’enfado a causa d’algunes de les exposicions que
visito, i he de confessar que, si l’àmbit artístic no fos el meu àmbit
professional, seria més que probable que no visitaria algunes de les
exposicions que es fan. Hi ha algun centre museístic que, darrerament, “es
cobreix de glòria”. Deixant de banda alguna exposició monogràfica dedicada a
l’obra d’un sol artista, han programat ja més d’una d’aquestes “exposicions de tesi
agafades pels pèls” que tant bé va qualificar Guigon. Segons les seves
paraules, extretes d’una d’aquestes entrevistes: Massa cops, i no posaré exemples, hi ha comissaris que fan exposicions
de tesi, però que tenen la tesi pensada d’antuvi, i sovint sol ser falsa.
Aleshores seleccionen obres per il.lustrar la seva tesi. És una falta de
respecte als artistes i al públic. Si s’ha de fer una exposició de tesi, s’ha
de fer a partir de les obres, i no a l’inrevés. Bé, jo potser no seria tant
taxativa i deixaria la porta oberta a possibles exposicions de tesi brillants.
La desgràcia és que aquestes són escasses i les no tant brillants, per no dir
mediocres, abunden esplendorosament.
Aquestes declaracions de
Guigon van aixecar la ira d’algun d’aquests comissaris, defensors de les
exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Es deurien donar per al.ludits quan
van deixar comentaris sarcàstics -no exempts de certa prepotència- a les xarxes socials. Si no, potser haurien
manifestat la seva discrepància d’una altra manera o en un altre to. O
simplement, no n’haurien fet cas. Malauradament
però, no veig que ningú defensi el rigor que reclama Emmanuel Guigon. Potser
perquè ningú es vol mullar? Perquè no és políticament correcte qüestionar
alguns dels actuals programadors? Per amistat o simpaties personals envers els
comissaris o caps d’exposicions? Fa ben pocs dies, llegia les comunicacions de
premsa d’una d’aquestes exposicions de tesi "agafades pel pèls" que s'acaba d’inaugurar. Els arguments en els que es sustenta em van
semblar molt sospitosos. He treballat durant molts anys l’obra d’un dels
artistes que han servit per “ordir” la trama i dubto que a aquest artista se li
haguessin passat mai pel cap els plantejaments que ha utilitzat el comissari
per fer-lo encaixar en l’exposició en qüestió.
Els mitjans tampoc qüestionen aquestes tesis i dubto que aquesta falta
de crítica vingui del desconeixement. Més aviat penso que segueixen la consigna
d’informar i prou, sense emetre judicis de valor. Mentrestant, aquests
postulats in-comestibles i els seus autors, tenen força pes en panorama de les
exposicions institucionals. I des del seu lloc de poder, i bressolats per la
intel.lectualitat imperant, qui s’atreveix a qüestionar-los sense patir el risc
de ser titllat de reaccionari?.
