Sobre la necessitat de l'art i l'alienació

    

                                                                                     (O la història es repeteix)

      Recentment, la premsa escrita ha dedicat un bon nombre de pàgines a analitzar a fons la situació del mercat de l’art. Han aparegut informes, publicats per cases de subastes, i fins i tot un bon nombre de tesis realitzades per crítics i/o historiadors. Em venen a la memòria dos d’aquests informes: els publicats per Artprice, i per la Fundación Arte y Mecenazgo. Tots dos posen ben de manifest la precaria situació del mercat en alguns països afectats per la crisi, i la bona salud del “mercat internacional”. D’acord que hi ha alguns artistes històrics que són valors segurs per als inversors, però com és que es venen artistes que sorgeixen del no res i que conreen un art de dubtosa sinceritat?

     Per casualitat, com solen passar moltes de les coses bones de la vida, vaig descobrir que, feia poc que s’havia reeditat un llibre que jo havia llegit fa més de trenta anys: La necessitat de l’art, d’Ernst Fischer. Em va semblar que era un bon moment per rellegir-lo, i la veritat és que, tot i ser un llibre editat l’any 1967 (ben curiós, just un any abans del maig francès), donava respostes a moltes de les qüestions que em preocupen i que vaig desgranant en aquest blog.

     A la pregunta que he formulat al començament, Ernst Fischer em respondria  fent una reflexió sobre els efectes del capitalisme en el món burgès. La societat pre-capitalista, tendia a l’extravagància, a la despesa despreocupada i al foment de les arts amb un fort component hedonista i filantròpic. La societat capitalista, en canvi, tendeix a l’acumulació constant. L’art no és una altra cosa que una mercaderia que el món capitalista fagocita per alimentar-se, sota estímuls artificials com el fet de col.leccionar (acumular) o d’invertir (especular). El sistema capitalista, és una mena de malaltia que evoluciona amb brots (crisis), per superar-les i continuar vigorosament transformat. Al llarg de la història, el sistema s’ha apropiat d’estils artístics i els ha anat identificant amb el poder, convertint-los en l’art acadèmic dels diversos moments. Els éssers humans amb esperit crític i que fan bon ús de la seva capacitat de raonar i de sentir, s’han acabat sentint alienats i han reaccionat en contra. Quan l’art s’ha allunyat de la seva funció màgica primigènia i de la seva posterior transformació en mitjà per aclarir les relacions socials i il.lustrar els homes en societats opaques per tal d’ajudar-los a transformar el seu món, ha deixat de ser art, per passar a ser producte (subproducte?). Històricament, totes les reaccions contra aquest academicisme de l’art oficial han estat basades en la imaginació i el sentiment. L’alternança de clàssic i romàntic que fa servir Giulio Carlo Argan per explicar l’evolució de la història de l’art, podia ser també l’alternança entre art acadèmic i art “revolucionari”. I l’art revolucionari, tal i com l’entenem aquí, sempre ha reivindicat, curiosament, la imaginació. No era “la imaginació al poder” l’eslògan del maig de 68?. (1)

     L’art conceptual, a hores d’ara, ja no és un art revolucionari. El sistema (i el deixar-se portar) l’han convertit en un producte que representa l’art oficial del moment. Es demanen fortunes per moltes de les obres, i ocupa, any rera any, espais expositius com el Macba i el Reina Sofía. Predomina abastament en galeries, fires, biennals i altres certàmens. L’art conceptual, o postconceptual, és doncs, l’academicisme del nostre temps.  Podríem tornar a utilitzar les paraules de Karl Kraus quan deia que ja no hi ha esdeveniments, si no un joc automàtic de clixés; o les de Baudelaire, que deia que la imaginació, d’acord amb lleis únicament procedents de l’ànima, és capaç de reunir les parts trencades i construir amb elles un nou món. Quedem-nos amb això últim.

  

     Estic plenament d’acord amb l’Ernst Fischer, quan conclou que no es pot parlar de mercat, per parlar d’art; i que, de fet, són dues coses antagòniques. El sistema esta exercint, una vegada més, la seva capacitat d'alienació. Per tirar endavant, només ens caldrà trobar persones que siguin valentes i prou imaginatives.

Notes:

(1):Sobre la imaginació: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/11/lalternativa-de-la-imaginacio.html

Josep Guinovart, com un estel

    

      La primera cosa que veig quan entro a casa, és aquesta obra d’en Guinovart. Me la vaig quedar ja fa molts anys, després d’haver-la vist en una exposició a la Tecla Sala, el mes de gener de 1991.  Es titula Com estels, i no sé si és el títol, o la disposició volàtil dels diferents elements que hi ha en el quadre, que sembla que siguin gronxats pel vent, que em fa pensar en alguna obra de Joan Miró, a qui, val la pena dir-ho de passada, en Guinovart admirava profundament. Les protagonistes del meu quadre són les llavors de blat, que surten de la terra i pugen cap al cel, per convertir-se en els estels del títol. És una obra que parla de la vida, d’una manera festiva, com si volgués descriure un dia de sol a l’estiu. En Guinovart sempre va ser un artista molt arrelat a la terra, i la transportava, literalment, a les seves obres.

     La última vegada que la galeria va estar pleníssima de gent, va ser el durant la inauguració de l’exposició que vam organitzar pel 80è aniversari d’en Guinovart, el mes de març de 2007. Com en els millors temps, no es podia ni passar. Podies tardar molta estona a anar de l’entrada a la sala del fons. S’hi va congregar tothom: col.leccionistes, crítics, artistes, familiars i amics. Fins i tot el carrer estava ple de gent. Tothom volia veure les seves obres més recents, i descobrir de quina manera ens volia sorprendre aquell cop. Perquè en Guinovart, ens sorprenia a tots sempre. En aquella ocasió, nosaltres també li havíem preparat una sorpresa. De fet, havia estat una idea de la seva filla Maria. Com que ell era un entusiasta de la música de jazz, i en especial de la música escrita per a trompeta, vam pensar en improvisar un concert de jazz durant la inauguració. Els del Taller de Músics ens van posar en contacte amb un trompetista que tocava en la seva Big Band, i que va estar encantat en col.laborar en aquell “concert-sorpresa”.  Li vam demanar que es passegés entre la gent i que, quan nosaltres li aviséssim, comencés a tocar qualsevol cosa de Louis Armstrong.  Va ser una idea fantàstica, que tots els que vam estar presents aquell dia, recordarem sempre. I que aquell, va ser l’últim dia que van coincidir en Guinovart, en Ràfols Casamada i la Maria Girona. Van estar asseguts plegats, enmig de la festa, xerrant ben animadament tota l’estona.

     Pocs mesos després, a finals de Setembre, vam tornar a tenir una exposició de dibuixos d’en Guinovart Els Amics del Liceu li havien encarregat les il.lustracions del llibre de la temporada d’òpera 2007-2008, i el vam presentar a la galeria.  Havia de ser una exposició petita, per presentar només els dibuixos, i havia d’ocupar només dues sales. Però això era demanar-li un impossible a en Guinovart. Ell ho havia d’omplir tot. A la sala gran, va muntar una mena d’escenari, emmarcat per un teló de vellut vermell, en el que es projectaven fragments de diverses d’òperes, i a més, a banda i banda, hi va instal.lar dues grans peces alegòriques al món del teatre.  Una vegada més, la galeria es va omplir de gent, i no només el dia de la inauguració. En Guinovart era un artista molt estimat i que despertava un gran interès a tothom. Recordo que a més de dibuixos, vaig vendre molts llibres. La majoria, el volien dedicat.  Per no fer-lo venir expressament a dedicar llibres cada dos per tres, ho vam deixar tot pel final. En Guinovart va morir d’un infart a primers de desembre. Tots els llibres es van quedar sense dedicatòria.

      En mirar el meu quadre, però, rebo un missatge que no té res a veure amb la nostàlgia. El seu vitalisme, m’empeny cap endavant i m’aparta del desànim. La vida, per sí sola, és tremendament engrescadora.

Ourmeets, una amenaça als blogs

   

     Una vegada més, he de fer un parèntesi per avisar als bloguers: darrerament, els blogs són amenaçats per una nova font de trànsit anomenada ourmeets. No intenteu clickar al damunt. Les vostres estadístiques es disparen no perquè tingueu nous visitants, si no perquè esteu sent víctimes d'atacs de robots. Si no feu res, no us passarà res. El perill existeix només si clickeu al damunt de la font de trànsit o pàgina web. Busquen adreces de correu per enviar spam (en el millor dels casos). De vegades us poden enviar toians per xuclar números de compte bancaris (si feu operacions amb targeta de crèdit a través de l'ordinador). Funcionen fins que Google els detecta i posa filtres, però al cap d'un temps, en surten de nous. El millor consell: ignorar-los. Per més informació :

http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/09/vampirestat-els-vampirs-tambe-han.html

     Fí del parèntesi. Aquest és un blog de reflexions personals sobre art i artistes contemporanis, per si algú vol saber a quina mena de blog ha anat a parar.

Alfons Borrell i la condició humana

    

     Per a mi, l’obra de l’Alfons Borrell esta indissolublement lligada a casa meva. Potser perquè he conviscut amb ella durant molts anys; des dels anys 70, a casa dels meus pares ja hi havia obres de l’Alfons Borrell. Sempre m’ha agradat la senzillesa amb la que, quan alguna vegada ha hagut d’explicar l’abstracció radical i absoluta de la seva obra, ell ha dit que, en el fons, el que pinta són paisatges. El que fa, però, és interioritzar allò que veu i convertir-ho en sentiment. I els sentiments, a més de rars –avui dia- , són més aviat abstractes.  Així doncs, i malgrat l’aparent simplicitat de la seva pintura, l’Alfons Borrell fa una cosa molt complicada i la fa molt bé. Les obres de l’Alfons Borrell transmeten exactament allò que ell vol transmetre, i d’això n’he estat testimoni en totes les exposicions que li hem organitzat.  Era freqüent trobar persones contemplant els quadres durant una llarga estona. Més d’una vegada havia establert conversa amb algun d’aquests espectadors, i em comentaven que era com si aquelles obres despertessin quelcom de dintre seu, com si els parlessin d’alguna cosa que els era familiar.  De fet, l’obra de l’Alfons Borrell, els estava parlant del món i de la vida des de la seva condició humana.

     El tema de la condició humana te una llarga tradició en la filosofia. Parteix del concepte “estar en el món” vivint i actuant, en contraposició al naturalisme que defensa que la natura (concebuda com a món) és eterna i intransformable. Montaigne va ser un dels primers en ocupar-se de la condició humana en els seu assaigs. El seu punt de vista argumentava que no hi podia haver una representació universal de la condició humana, si no que cada ésser humà tenia la seva concreta. L’existencialisme va incloure el concepte de que hi ha una sèrie de “límits” inevitables que condicionen o determinen la situació dels homes. Són les coses que l’ésser humà no pot canviar, com la mort. En el pensament de Sartre, Jaspers i Malraux, aquests límits, esdevenen subjectius, des del moment que són viscuts de diferents maneres, segons les persones. La condició humana radica en la relació que estableixen els homes i les dones amb aquests límits, i que no és una altra cosa que un diàleg entre allò que sembla possible i el que no ho és. La vida no és una altra cosa que la lluita entre aquests límits. És potser per això que molts ens identifiquem tant amb l’obra de l’Alfons Borrell?

     He començat dient que jo associo l’obra de l’Alfons Borrell amb casa meva. De fet, la primera obra que vaig comprar a la meva vida, va ser una tela molt gran de l’Alfons Borrell. Vaig trigar cinc anys a tenir una paret adient per penjar-la, i ara ja en fa més de vint que la contemplo cada dia.  És l’obra que il.lustra aquest escrit, i segons el meu parer, és una obra magnífica. No em canso mai de mirar-la, i sempre em transmet coses noves, com si s’anés transformant de manera camaleònica, adaptant-se a cada moment, a cada dificultat, a cada situació, sigui plaent o compromesa. Una vegada, una visitant de la galeria em va dir que s’havia quedat encantada al davant d’una de les obres de l’Alfons Borrell que tenia exposades en aquell moment. Com si hagués estat al davant d’una llar de foc, va dir-me. La pintura de l’Alfons Borrell té aquest poder hipnòtic. Potser perquè en el fons – com també va fer André Malraux a La Condition Humaine- expressa la preocupació per la soledat  al davant del destí i pren partit en defensar la dignitat en front de l’adversitat. Tot això la converteix en transcendent, i atraparà sempre a tots aquells que la contemplin.

L'alternativa de la imaginació

    

      Si bé Apollinaire va ser el primer que va emprar el concepte de surrealisme, en un text que va escriure el 1917, no va ser fins el 1924 que André Breton va escriure el Manifest Surrealista. Concebut originàriament com a moviment poètic, aviat es va fer extensiu tant a la pintura com a l’escultura. Des d’aleshores i durant la dècada de 1930, el surrealisme va experimentar el seu apogeu. El 1938 es va inaugurar a Paris l’Exposició Internacional del Surrealisme, en la que hi van participar Marcel Duchamp, Jean Arp, Salvador Dalí, Max Ernst, André Masson, Man Ray, Oscar Domínguez i Meret Oppenheim. Així doncs, durant la severa depressió econòmica que va seguir al crack borsari de 1929, el moviment artístic que va penetrar amb més intensitat en la cultura d’aquell moment, va ser precisament, el surrealista.

     Al llarg de les planes d’aquest blog, ja he anat desgranant prou, el sentiment de devastació cultural i econòmica que estem patint. Hi ha qui ho compara amb la situació que es va viure als anys 30. La crisi ha esborrat del mapa els compradors d’art, l’alta cotització dels artistes internacionals ha fet que molta de la gent que abans freqüentava les galeries, ens hagin girat l’esquena, tot pensant que “ja us ho fareu”. D'altra banda, les propostes conceptuals que presenten les galeries que volen estar “a la última”, han acabat provocant cansament en les persones més avesades a veure art contemporani, i no han aconseguit atrapar gent nova, a la que aquesta tendència els provoca desconcert i estranyesa.

     Reflexionant sobre tot això, penso que no deixa de ser curiós que, els artistes que m’han interessat més darrerament, podrien ser qualificats com a surrealistes.  En Mario Soria (1), per exemple. Fa un parell de dies, em va enviar per correu electrònic uns dibuixos deliciosos que havia presentat com a projecte per al disseny de les etiquetes d’un vi blanc: una ballarina de circ fent equilibris amb uns grans de raïm enmig d’una atmosfera onírica. Va ser en Mario que, ja fa mesos, em va recomanar que em mirés amb atenció l’obra de Robert Parkeharrison. En fer-ho, em vaig adonar que també es podria considerar surrealista. Fa poques setmanes, durant una conversa que vaig mantenir amb en Jordi Alcaraz (2), vam estar parlant de Quint Buchholz i de Jimmy Liao. Tots dos tenen, sense dubtes, arrels surrealistes. I que podriem dir de l’obra del mateix Jordi Alcaraz?. Em ve a la memòria una peça molt misteriosa en la que estava treballant l’estiu passat: una vitrina, aparentment buida, sobre una base en la que hi havien les marques d’uns peus. En Jordi intentava "donar cos" al rastre d’una presència, o dit d'una altra manera, transmetre la idea de que la presència, del tot espiritual, encara era allà, com demostrava un lleuger abombament de la vitrina, com si un alè o una energia l’hagués deformat.

     L’altre dia, en Jorge R. Pombo em va enviar un correu electrònic, amb un link a la pàgina web d’un artista. Estava convençut que m’agradaria. L’artista es diu Oriol Jolonch, i havia contactat amb ell a través d’un amic. En Jorge no es va equivocar, la veritat es que em va entusiasmar.  No podia ser d’una altra manera: en la seva pàgina web hi figura una frase del filòsof francès Jules de Gaultier, que em sembla paradigmàtica: “en la lluita contra la realitat, l’home només te una arma: la imaginació”.  Ara per ara, a mi, és l’arma que em ve més de gust de fer servir. 

Notes: 

(1).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/mario-soria-un-descobriment-fantastic.html

(2).- Vegeu: http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/10/sobre-la-idea-dillustracio.html