Els trenta dies que he passat lluny de la galeria, han fet que vegi totes les històries del bloc molt remotes. Com si haguessin passat fa molts anys, o fossin històries explicades per una altra persona. Però no és així, els records que es relaten em pertanyen, i encara que ara em semblin llunyans, molts han succeït fa poc temps. M’he adonat però, d’una cosa de la que no n’era ben conscient quan vaig començar a escriure el bloc: La galeria on passen totes aquelles coses ha deixat d’existir. No pas perquè hagi tancat, sino perquè s'acosten uns canvis substancials. Probablement, a mida que jo en vaig començar a ser conscient, vaig voler retenir tots els records de quan estava ben viva. Potser va ser un acte nostàlgic. Abans de que es morís del tot, volia recuperar les vivències plaents que hi havia experimentat.
Des de la distància que em donen aquests
30 dies d’absència, veig una casa buida. Els de les mudances han marxat, i
només hi queden les marques que els mobles han deixat a la paret. Em passejo
mentalment pels espais, abans plens de vida, abans casa meva, i no els reconec.
L’ olor de l’espai em fa recordar els milers de converses que he mantingut allà
amb gent de tot tipus, les il.lusions dels artistes durant els muntatges de les
seves exposicions, l’ambient dels dies d’inauguració... . Aviat, els espais
estaran buits, o s’ompliràn de nous projectes en els que, segurament, no hi
tindré res a veure.
Recordo l’època, en la que quan venien les
vacances d’agost pensava: Ara vacances? Amb lo be que ens ho estem passant?. La
galeria bullia d’activitat. Hi havia molta energia entre aquelles parets. Hi
entrava i sortia molta gent, tots treballàvem per a que la galeria fos un punt
de confluència de moltes coses, i així va ser. Marxar de vacances, en aquella
època, em semblava un parèntesi innecessari: em pensava que la meva vida era
allà. Ara me’n adono que no. M’ho vaig passar molt bé durant aquells temps,
però la meva vida és allà on jo sigui feliç. En la distancia m’he tornat a
retrobar amb mi mateixa i veig que en aquests moments tant complicats, s’ha de
posar molta il.lusió i molt convenciment en un projecte per tirar-lo endavant.
Jo he trobat la meva energia, que m’havia marxat durant les últimes setmanes de
juliol. Ara caldrà que la feina que m’espera no la consumeixi massa d’hora.
Afortunadament, encara em queden moltes històries. I totes elles sí que formen
part indissoluble de la meva vida.
