No doneu la mà a Glenn Gould

   

     Un matí, en obrir el correu, vaig  veure que un amic m'i havia enviat un link a un video: “Glenn Gould plays Bach”. En aquella època, tenia la idea de que en Glenn Gould no era un bon pianista. Era un personatge molt extravagant, feia el que volia, m'havia dit el meu professor de piano. Per això, vaig clickar aquell link sense gaire interès. Era un video en blanc i negre, probablement dels anys 60. En Glenn Gould, descamisat i amb una bata al damunt, tocava sense miraments una Partita de Bach, cantant com si estigués posseït per la música. Al seu darrera hi havia un gran finestral: una forta ventada movia el fullam dels arbres. A prop seu, un gos el mirava tranquil, manifestament avesat al seu amo. Al damunt del piano, una tassa, probablement de te. Potser van ser tots aquests detalls íntims i qüotidians, els que van desmuntar la barrera que jo hi havia posat al principi, i vaig poder percebre Glenn Gould com a un ésser ben pròxim.

     Hi havia alguna cosa tremendament vital en la seva manera de tocar. Vaig buscar al You Tube i vaig trobar la seva interpretació de l’Ària de les Variacions Goldberg. Un Glenn Gould de 49 anys tocant amb una extraordinària i intensa lentitud, com si fós la última vegada que interpretava aquella partitura, i volgués gaudir de cada una de les notes, acariciant les tecles, amb la cara molt a prop del teclat, pràcticament, com si ell mateix formés part del piano. Em vaig quedar abstreta profundament: estava al davant d’una cosa extraordinària.

     A partir d’aquell moment, em vaig dedicar a llegir tot el que vaig trobar sobre Glenn Gould: biografies, la seva correspondència, els seus escrits i a mirar els documentals que vaig trobar sobre aquell personatge únic que l’havia atrapat. Glenn Gould era extravagant de debò: no donava mai la ma a ningú i abans dels concerts ho prohibia amb una nota ben explícita. Menjava un sol cop al dia i ho feia de matinada, en un restaurant de carretera. Recollia animals abandonats, llegia filosofia i jugava  a la borsa. Odiava el sol i sempre anava vestit  amb abric i guants, encara que fes calor. Era tremendament hipocondríac.

     Em vaig passar uns quants mesos sentint tots els enregistraments de Gould. Glenn Gould tocant Beethoven, Schönberg, Alban Berg i sobretot Bach. Veia a Glenn Gould travessar els boscos del Canadà amb el seu cotxe negre buscant el Nord, el veia passejar amb el seu gos per un camí solitari, cantussejant.  Durant tot el temps que vaig anar reconstruint la vida de Glenn Gould,  vaig tenir la sensació de que havia recuperat alguna cosa perduda, que havia recordat coses que feia anys que havia oblidat.

     Aquell video en blanc i negre només durava tres minuts, però es va perllongar molts mesos i em va marcar tota una època: com totes les coses importants de la vida.

   

La increïble història de Mr. Baylor

   Va rebre un e-mail d’un tal Mervyn Baylor, que es presentava a si mateix com a enginyer del petroli britànic. Explicava que havia de fer un regal de boda a la seva filla, que es casava el dia 2 de juny. Havia pensat en una obra de la seva galeria. Li demanava un catàleg d’obres disponibles amb preus. Ella el va adreçar a la seva pàgina web, i si li interessava alguna obra dels artistes que tenien, ja li faria saber el preu. Tot i que el correu semblava perfectament normal, hi havia alguna cosa que no quadrava del tot: si era britànic, la gramàtica no era el seu fort, i no sabia que, després de les comes i els punts, s’ha de deixar un espai.   El Sr. Baylor no tenia un correu al seu nom: en respondre’l va aparèixer l’adreça rsmith0332... etc. Va escriure el nom al Google, i no apareixia cap Mervyn Baylor. Hi havia un Marvin Baylor al Facebook. Com que no hi tenia compte només va poder veure la foto d’un home negre molt gras assegut en una butaca al davant d’un escriptori luxós. Potser era aquest, i per això les deficiències gramaticals del Sr. Baylor: no era britànic de naixement.

   Uns dies després, va rebre un altre e-mail del Sr. Baylor. Confirmava la compra d’un quadre que tenien exposat en aquell moment, i li demanava que li enviés per correu la factura corresponent. Al peu del correu hi havia la seva adreça: The Old Rectory, Main Street, Leicester. Ràpidament, va escriure l’adreça al Google, i en clickar, va aparèixer un edifici de tres pisos molt bonic, de rajola vista, amb grans finestrals, envoltat de jardins. Però alguna cosa tampoc quadrava. Hi havia un rètol que deia: for rent (en lloguer). Més avall, hi havia publicitat de l’edifici, el llogaven per a oficines. Era molt estrany que el Sr. Baylor visqués allà. Potser, però, l’havia llogat ell mateix  feia poc, per a la seva empresa petrolera. Tot i això, va enviar la factura a The Old Rectory.  Mr Baylor els va dir que enviaria un xec. No podia fer cap transferència perquè estava al mig del Golf de Mèxic, treballant en un projecte en les aigües profundes de l’oceà.

   Quan va arribar el xec del Sr. Baylor, es va quedar de pedra. L’havia fet per un import tres vegades superior al valor del quadre. Li va escriure un e-mail ràpidament, s’havia equivocat. El Sr. Baylor va contestar tot seguit: no passava res, volia comprar més quadres, així és que el podien ingressar a compte. La seva dona Rita la visitaria en breu i triaria alguna obra més. Va dubtar. No sabia que fer. Però el xec era una mica estrany: l’empresa emissora era una perruqueria, “Mystic Hair Design”, però aquesta perruqueria, segons el Google, estava al Canadà. El nom jurídic de la societat, també segons el Google, era el d’un escorxador de Rumania. Va començar a pensar que era una estafa.  Probablement, després escriuria reclamant  la diferència explicant una altra història increïble.  Era més que probable que aquell xec fos fals .

   Tot i això, ella va escriure al Sr. Baylor per explicar-li que, segons la legislació fiscal espanyola no podien ingressar un xec que no correspongués exactament a la quantitat facturada. Li va semblar una explicació prou bona.

   El Sr. Baylor no va contestar mai més.

    Algú podria haver pensat que la crisi havia deixat un terreny abonat per a cometre estafes, però va ser precisament el temps que tenia en aquell moment el que va la permetre fer cas al seu instint i investigar.

(Vegeu també "La falta imaginació de Mr. Mac Nuel",maig 2012 i "Peter Patherson, Quimby Michael i Edwin Eklund, els intents d'estafa continuen", juny 2012")

El dossier d'un artista

      Va tornar d’aquella fira sense cap rastre d’energia. Basilea era una ciutat preciosa i la fira, la millor del món, però sempre que hi havia anat, tornava amb un estat d’ànim molt baix. Allà havia de lluitar en una guerra que no era la seva, i això la deixava sense forces. Per aquest motiu, quan va veure la pila de dossiers que s’havien acumulat al damunt de la taula durant els dies que havia estat fora, es va sentir aclaparada. Una pila d’artistes il.lusionats en arribar a algún lloc amb el seu art.  Molt probablement, cap li semblaria prou interessant, però: i si hi havia algú bo de debò, què?. Com a màxim i amb molta sort, els hi podria aconseguir una exposició, però poca cosa més. Bé, vendre-ho tot, potser. Però mai els portarien a la fira de Basilea, per exemple.  Ella es guiava per les sensacions que li despertaven les obres d’art  i per això li era fácil entusiasmar-se i encomanar els compradors. Però els qui decidien el que es portava a les fires, es guiaven per altres criteris.

     -Si et deixés fer a tú, em muntaries una galeria de poble- li havia dit el seu cap. De poble!. Ell volia que la seva galeria fós internacional, i potser pensava que el tarannà d'ella, no servia de gaire en el món del mercat de l’art. Aquell comentari, fet abans de sopar a la terrassa del restaurant « Les Trois Rois » la va ferir i no va poder disfrutar ni de l’exquisidesa del menú, ni del sol groguenc d’aquell capvespre de juny reflexant-se al paisatge de l’altra banda del Rhin.

     Va començar a fullejar la pila de dossiers amb desànim. Ho feia  amb poca predisposició, amb distancia, amb no gaire interés, sense ganes d’aprofundir ni de dedicar-hi massa temps. En pocs minuts els va haver vist tots: com era de preveure, cap li havia semblat prou destacable.

     Aquell vespre però, tornant cap a casa en el tren, li va passar una cosa estranya. D’una forma insistent, amb la força suficient per esborrar qualsevol altre pensament, li venien al cap algunes de les imatges que havia vist en un d’aquells dossiers: un abre molt lluminós, lleugerament desenfocat i un paisatge vist des d’un cotxe corrent per la carretera, cobert d’una boira blanca, o era una onada que es superposava?. No recordava ni el nom de l’artista, però aquelles imatges la van perseguir fins que es va anar a dormir, i en despertar-se al dia següent, seguien dins el seu cap. Havien vençut la seva indiferencia, havien imposat el seu poder.

    Va rescatar aquell dossier de la pila  i el va tornar a mirar, aquell cop amb més atenció. Era curiós:  no era, ni de lluny el tipus d’obra que li agradava –es podria qualificar de pintura figurativa, i el conjunt era del tot  irregular. I en canvi, feia hores que portava algunes d’aquelles imatges al cap. Va decidir que amb aquell artista hi mantindria una conversa. Com a mínim, havia d’explicar-li en que li havia passat.

    Això, no obstant, només va ser el començament.

     

Llibert

    

      Sempre recordaria a en Llibert  per aquell detall que va tenir amb l’Etsuko.

     En Llibert havia aparegut a la galeria un vespre d’hivern. Deuria ser dimarts, que ella tenia classe de piano, perquè a sobre la taula hi tenia una partitura.

-Veig que tu també ets pianista- li va dir en Llibert quan va veure la partitura.  Ella li va contestar que només era una estudiant, i que tot i que li agradava molt, ho trobava molt difícil.

     A partir d’aquell dia, en Llibert va freqüentar la galeria més sovint, i sempre parlaven  de música. De tant en tant, li explicava la seva vida: els seus orígens humils, el primer mestre de piano que va tenir, que era alcohòlic i li va fer passar de tots colors. Més tard, la seva etapa al conservatori i les dificultats per obrir-se camí com a músic: les necessitats econòmiques el van fer aceptar una plaça de pianista en una orquestra de ball. Aquesta feina el va portar a viure uns quants anys a Finlandia, i a Suïssa. Més tard seria el pianista d’un creuer a Florida. Mentre explicava la seva vida sempre feia incisos per a parlar de pianistes que l’havien marcat. Una vegada li va portar una pel.lícula dels anys 60 sobre l’Eddie Duchin, un dels seus ídols.

     Un dia, la seva amiga Etsuko li va enviar unes partitures per correu. Eren les primeres composicions del seu difunt marit, l’Hiroaki. Les havia trobat a casa de la seva sogra al Japó, durant el seu darrer viatge. L’Etsuko no coneixia cap pianista, i li preguntava si alguna de les seves coneixences – o ella mateixa- les podien tocar. Aquelles partitures eren un rastre del passat del seu marit i ella el volia reviure.

     Quan va tornar a veure en Llibert, li va ensenyar les partitures de l’Hiroaki. A primera vista semblaven molt complexes, però se les va endur.

-D’una manera o altre hem de fer que la teva amiga pugui sentir la música que va escriure el seu marit- va dir.

     Una o dues setmanes més tard, la va venir a veure portant un CD. Estava molt satisfet: havia transcrit les partitures amb l’ordinador i ho havia gravat. Va dir que no estava en forma per tocar-les al piano, i ho havia fet d’aquella manera. Ella estava meravellada:  tot plegat havia estat una feinada, que en Llibert havia fet desinteressadament, només per a que l’Etsuko, a qui ni tant sols coneixia, ho pogués sentir.  Aquell acte d’entrega i generositat  la va colpir profundament.

     Al vespre, mentres sentia el CD a casa seva,  es va sentir tant privilegiada, que va plorar emocionada: aquelles composicions d’estudiant eren francament precioses. Des de que en Hiroaki les havia escrit feia més de trenta anys, ningú més les havia tornat a sentir. En Llibert havia fet una cosa meravellosa. Era una persona extraordinaria amb qui es podia comptar.

www.ezakoji.com/pics/LlibertLopezPascual.pdf