dimecres, 15 de juliol de 2020

La ferida

     

     L’altre dia, un artista em va fer arribar un article sobre una senyora molt rica que comprava art. Acompanyava l’article amb el comentari de que estaria bé contactar-la. Jo ja la coneixia, fa molts anys me l'havia presentat una artista quan treballava a l’altra galeria. No ho recordo exactament, però juraria que em va dir que una vegada li havia comprat una obra. El que sí que recordo perfectament, va ser la seva visita, perquè es va mostrar tant inexpressiva, que jo vaig patir per l’artista. Tant ella com jo, ens vam desfer en simpatia i explicacions sobre l’obra, però la resposta que vam trobar en la nostra interlocutora va ser més aviat freda. No sé si li vam arribar a sentir la veu. En algun moment de la visita, va mostrar interès per Joan Brossa. A la galeria teníem bastants objectes únics i seriats, i em vaig oferir a preparar-li una petita mostra privada per a que els pogués veure. Després d’haver donat la volta a l’exposició de l’artista que l’havia convidat, va agrair les explicacions i va marxar discretament, deixant-nos força decebudes. No havia mostrat cap interès en adquirir res del que teníem exposat. “És una dona molt especial” - em va dir l’artista – “potser un altre dia torna, quan jo no hi sigui, i es queda alguna cosa”. Com que jo l’havia d’avisar quan tingués preparada la mostra particular de Brossa, tot podria ser. 
      
     No vam trigar gaire a tenir els objectes de Brossa disposats per ensenyar. La senyora m’havia deixat el telèfon del seu despatx, i vaig telefonar per organitzar una cita. Quan la senyora va venir, ja no va fer cas de l’exposició de l’artista que tenia a l’entrada; de fet, no la va ni mirar. Em va acompanyar de dret al magatzem, i es va mirar els objectes de Joan Brossa sense dir ni mitja paraula. La única cosa que recordo d’aquella visita, va ser la fredor de la visitant, i el barret que portava. Estava atrotinat i li quedava fatal. Quan es disposava a marxar, va dir que ja els havia vist, i que ja s’ho pensaria. Vaig tenir males sensacions. Era evident que no s’havia enamorat de cap. Jo ja sabia que sense enamorament, és difícil que es produeixi cap venda. 

      Pressionada pel gerent de la galeria i per l’artista que me l'havia portat, la vaig estar telefonant durant setmanes, sense cap èxit. També la vam incloure a la llista de correus, i li vam estar enviant totes les comunicacions. Jo li deixava un missatge telefònic cada vegada que fèiem una exposició d’un artista internacional o de renom... però mai va tornar. 

      L’artista que em va enviar l’article de diari l’altre dia, també em deia, en un altre missatge, que aquesta senyora havia comprat un dibuix seu molt gran a casa d’un emmarcador, i que li havia emparaulat una escultura que, un cop la va tenir instal·lada a casa seva, no la va voler. Aquella informació em va posar el dit a una ferida que fa anys que tinc oberta: molta d’aquesta gent adinerada que compra art, no ho fa a les galeries. De fet, rarament les visiten. Ho fan a llocs fora de circuit, o directament dels artistes. Moltes vegades tenen assessors, que són els que volten, i que també es salten les galeries. Potser es pensen que així tenen més bons preus? No saben que en això s’equivoquen. Potser no ténen confiança en les galeries d'aquí? Potser no queda bé dir (dins del seus cercles) que han comprat a una galeria de Barcelona?. Perquè em consta que quan van a Paris, Londres o Nova York sí que visiten les galeries, comprin o no. I els seus assessors, que potser no coneixen els circuits interns d’allà també ho fan (perquè sovint no tenen altre remei). Potser és que en el fons l'art no els interessa tant? A hores d’ara, la ferida continua oberta. Agraeixo les suggerències dels artistes, però de vegades punxen.

Cap comentari:

Publica un comentari