divendres, 24 de maig de 2019

La doble estafa

     



     La lectura de l’article d’Artur Ramon “Retrat d’una dama veneciana”, publicat al Mirador de les Arts, que tracta d’una estafa que va patir un antiquari, m’ha fet recordar una altra estafa. No és ni de bon tros tant literària, ni tant cinematogràfica. No passa en un ambient tant exquisit com Venècia ni tant glamourós com una fira d’antiguitats d’alt nivell. Tampoc va ser una estafa tant quantiosa, ni va provocar cap daltabaix de consciència. Però va ser l’estafa de la que vaig ser víctima quan treballava a l’altra galeria.

     Va ser durant la crisi dels 90, no recordo l’any exactament, però sí que recordo que era pels volts de Nadal.  Tampoc es venia res, i la situació era crítica. Un dia, un cotxe dels cars va aparcar sobre la vorera, al davant mateix de la porta. Va baixar un home de mitjana edat, de cara vermella i cabell negre, i va entrar a la galeria. Em va dir que havia de fer uns quants regals de Nadal, i que li havien dit que allà teníem molts gravats. El vaig fer passar, i li vaig començar a ensenyar el catàleg. Em va dir que ell no tenia ni idea d’art, i que decidís jo mateixa, que es tractava de quedar bé. Li vaig suggerir artistes catalans, i en va triar uns deu o dotze. La tria va ser ràpida, l’home feia la sensació de tenir pressa, i va fer molts viatges a comprovar que el cotxe estigués bé. Recordo que feia olor de perfum barat, i que suava molt. Portava una americana blau marí amb botonadura creuada de color daurat. La impressió que em va fer no va ser bona. Quan va demanar d’emportar-se’ls, i que ens pagaria la setmana entrant, li vaig dir que no tenia autorització per fer-ho així i que ho havia de consultar. Vaig telefonar al gerent per explicar-li la situació, però em va donar llum verda. Així doncs, vaig empaquetar els gravats, vaig fer la factura i li vaig entregar tot. Encara veig el cotxe arrencant i marxant carrer avall a tota velocitat.

     Com era d’esperar, aquell home no va tornar a pagar els gravats. M’havia donat una targeta i vaig telefonar moltes vegades, però no contestava mai ningú. En aquella època no teníem internet, i les investigacions eren més lentes i difícils. Recordo, que un dia, el comptable i jo vam anar personalment a l’adreça que ens havia donat, a veure si trobàvem aquell home i aconseguíem cobrar. L’empresa es deia BFX, i a mi em feia riure perquè pensava que era una onomatopeia ideal per aquella venda fallida. Però quan vam arribar allà, un porter ens va informar que ja feia mesos que havien plegat. No ens vam resignar, i com que teníem el nom de l’individu, vaig trucar a informació telefònica. Allà em van facilitar un número de Matadepera, i vaig telefonar de seguida. Em va respondre una veu d’home, però em va dir que m’equivocava, que estava demanant pel seu veí. Li vaig explicar que havia de parlar amb ell, i li vaig preguntar si tenia el seu telèfon. Va respondre que no, i va afegir que eren una gent molt estranya, i que tenien uns gossos assassins que feien por. Quan li vaig explicar tot això al comptable, vam pensar que el millor seria contractar una empresa de cobrament de morosos. Hauríem de pagar una comissió, però era pitjor perdre la totalitat de l’operació.

   El comptable tenia una targeta d’uns cobradors de morosos que havien passat per oferir els seus serveis i els va contractar. Es deien una cosa així com “Gabinete de cobro de morosos”. Tot i les advertències que els va fer sobre els gossos assassins, li van assegurar una eficàcia ràpida i total. Però passaven les setmanes, i malgrat les contínues trucades que els feia el comptable, sempre li contestaven amb evasives. Tot i que els va pagar una part per avançat, la seva feina no va fructificar. Fins que també van desaparèixer. O sigui que ens havien estafat per partida doble: els BFX i els del “Gabinete”.

     Ja he avisat que aquesta doble estafa no va tenir gens de glamour... però confesso que, un cop passat el primer disgust, només ens quedava una cosa: riure del trist paper que havíem fet. I això, encara ara em fa riure.

     

    

    



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada