La lectura de l’article
d’Artur Ramon “Retrat d’una dama veneciana”, publicat al Mirador de les Arts,
que tracta d’una estafa que va patir un antiquari, m’ha fet recordar una altra
estafa. No és ni de bon tros tant literària, ni tant cinematogràfica. No passa
en un ambient tant exquisit com Venècia ni tant glamourós com una fira
d’antiguitats d’alt nivell. Tampoc va ser una estafa tant quantiosa, ni va
provocar cap daltabaix de consciència. Però va ser l’estafa de la que vaig ser
víctima quan treballava a l’altra galeria.
Va ser durant la crisi dels
90, no recordo l’any exactament, però sí que recordo que era pels volts de
Nadal. Tampoc es venia res, i la
situació era crítica. Un dia, un cotxe dels cars va aparcar sobre la vorera, al
davant mateix de la porta. Va baixar un home de mitjana edat, de cara vermella
i cabell negre, i va entrar a la galeria. Em va dir que havia de fer uns quants
regals de Nadal, i que li havien dit que allà teníem molts gravats. El vaig fer
passar, i li vaig començar a ensenyar el catàleg. Em va dir que ell no tenia ni
idea d’art, i que decidís jo mateixa, que es tractava de quedar bé. Li vaig
suggerir artistes catalans, i en va triar uns deu o dotze. La tria va ser
ràpida, l’home feia la sensació de tenir pressa, i va fer molts viatges a
comprovar que el cotxe estigués bé. Recordo que feia olor de perfum barat, i que
suava molt. Portava una americana blau marí amb botonadura creuada de color
daurat. La impressió que em va fer no va ser bona. Quan va demanar
d’emportar-se’ls, i que ens pagaria la setmana entrant, li vaig dir que no
tenia autorització per fer-ho així i que ho havia de consultar. Vaig telefonar
al gerent per explicar-li la situació, però em va donar llum verda. Així doncs, vaig empaquetar els gravats, vaig fer la factura i li vaig entregar tot.
Encara veig el cotxe arrencant i marxant carrer avall a tota velocitat.
Com era d’esperar, aquell
home no va tornar a pagar els gravats. M’havia donat una targeta i vaig
telefonar moltes vegades, però no contestava mai ningú. En aquella època no teníem internet, i
les investigacions eren més lentes i difícils. Recordo, que un dia, el
comptable i jo vam anar personalment a l’adreça que ens havia donat, a veure si
trobàvem aquell home i aconseguíem cobrar. L’empresa es deia BFX, i a mi em
feia riure perquè pensava que era una onomatopeia ideal per aquella venda
fallida. Però quan vam arribar allà, un porter ens va informar que ja feia
mesos que havien plegat. No ens vam resignar, i com que teníem el nom de
l’individu, vaig trucar a informació telefònica. Allà em van facilitar un
número de Matadepera, i vaig telefonar de seguida. Em va respondre una veu
d’home, però em va dir que m’equivocava, que estava demanant pel seu veí. Li
vaig explicar que havia de parlar amb ell, i li vaig preguntar si tenia el seu
telèfon. Va respondre que no, i va afegir que eren una gent molt estranya, i
que tenien uns gossos assassins que feien por. Quan li vaig explicar tot això
al comptable, vam pensar que el millor seria contractar una empresa de
cobrament de morosos. Hauríem de pagar una comissió, però era pitjor perdre la
totalitat de l’operació.
El comptable tenia una targeta
d’uns cobradors de morosos que havien passat per oferir els seus serveis i els
va contractar. Es deien una cosa així com “Gabinete de cobro de morosos”. Tot i
les advertències que els va fer sobre els gossos assassins, li van assegurar
una eficàcia ràpida i total. Però passaven les setmanes, i malgrat les
contínues trucades que els feia el comptable, sempre li contestaven amb evasives.
Tot i que els va pagar una part per avançat, la seva feina no va fructificar.
Fins que també van desaparèixer. O sigui que ens havien estafat per partida
doble: els BFX i els del “Gabinete”.
Ja he avisat que aquesta doble estafa no va tenir gens de glamour... però confesso que, un cop passat el
primer disgust, només ens quedava una cosa: riure del trist paper que havíem fet. I això, encara ara em fa riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada