diumenge, 25 de maig de 2014

Les realitats alternatives de Pierre Huyghe i Mario Soria

    



      L’obra de Mario Soria (1) titulada L’home conill, que forma part de l’exposició col.lectiva actual de El quadern robat, em sembla una obra especialment interessant per diversos motius. La vaig veure en la meva primera visita al seu estudi, ara fa més d’un any, i ja llavors em va captivar. Durant el temps que va seguir a aquella visita, vaig seguir pensant en ella, i ara que la veig cada dia, em sembla una obra fonamental per entendre la seva poètica. És una pintura sobre fusta de 36 x 36 x 5 cm, en la que un home amb cap de conill avança per una carretera que serpenteja entre turons verds. En una ma porta uns globus, dos d’ells en forma d’astronauta. Del quadre emana una atmosfera onírica, com en la majoria de les obres d’aquest artista. Reconeixem la realitat que ens pinta, ens sembla familiar, però transmet alguna cosa d’inquietant que ens fa pensar en un record o en un somni. L’home conill és una obra representativa del surrealisme càustic de Soria, d’un exercici de la imaginació de relacionar coses aparentment diverses, però a mi em sembla que és alguna cosa més. De fet, la primera vegada que la vaig veure, la vaig relacionar de seguida amb l’obra de Pierre Huyghe, i concretament, amb un video que havia vist al Caixaforum l’estiu de 2012: Streamside Day Follies.
     
     Pierre Huyghe és un dels artistes contemporanis francesos més reconeguts. La seva obra analitza l’estructura del cinema i la seva relació amb la realitat. El cinema fa de la ficció (una realitat inventada), una realitat versemblant. La seva preocupació fonamental com a artista, és explorar els enigmes que desperten la imaginació humana. Streamside Day Follies, que data del 2003, és una filmació amb aire de documental, que relata la creació d’un nou complex residencial en una zona apartada d’altres nuclis urbans i en plena natura; així com la posterior festa d’inauguració que celebren els nous habitants d’aquestes cases. La filmació alterna imatges de la fauna del lloc, que contempla amb desconcert com s’obren camins entre els prats, suportant a més el soroll de les màquines excavadores. Conills i cérvols dubten entre la fugida i l’observació de l’espectacle, que culmina en la construcció de les cases i l’arribada dels seus inquilins. En la festa d’inauguració, les persones desfilen pels carrers disfressats d’animals i portant globus, i es concentren en una plaça on es celebra un àpat i un concert. Sense cap mena de dubte L’home conill de Mario Soria sembla un personatge sorgit de Streamside Day Follies. Em consta però, que això és només una fantàstica coincidència.
     
     Partint però d’aquesta coincidència, descobreixo que el paral.lelisme entre l’obra de Pierre Huyghe i Mario Soria existeix de veritat. Totes dues transmeten la mateixa atmosfera onírica i simbòlica, i totes dues rauen en un fonament ideològic d’arrels neoplatòniques. Segons els neoplatònics, el principi de l’existència és la unitat absoluta, de la que sorgeixen totes les altres coses per emanació. La primera cosa emanada és el verb, o sigui la paraula o la intel.ligència, que conté les idees de les coses possibles. De la intel.ligència sorgeix l’anima, com a principi del moviment. Unitat, intel·ligència i ànima són les tres hipòstasis de la trinitat neoplatònica, o sigui el motor per a que les coses siguin com són de forma natural. En l’obra tant de Mario Soria com de Pierre Huyghe, les seves realitats han adquirit un aire de naturalitat i de versemblança, perquè han estat realitats emanades de forma natural, seguint els principis neoplatònics. També és força remarcable que l’obra de tots dos presenten un rastre de pop art, les dues presenten elements de la nostra quotidianitat com a restes d’una civilització remota. En el cas de Huyghe poden ser fases dels rituals tradicionals de les celebracions, i en el cas de Soria, són les llaunes de begudes amb les que remata els cantells dels seus quadres.

      Més enllà de l’anècdota, em sembla remarcable destacar el paral.lelisme en la base poètica dels dos artistes: el qüestionar-se quins són els mecanismes que intervenen en els  protocols de producció dels significats,  i el resultat en forma de realitat alternativa. Sense dubtes, una aportació interessant i fresca en el panorama artístic del nostre temps.

Notes:
(1).- Vegeu http://quadernrobat.blogspot.com.es/2013/01/mario-soria-un-descobriment-fantastic.html

4 comentaris:

  1. Días atrás te quise dejar un comentario en la anterior entrada. Dos veces lo escribí y eran largos porque el tema daba para decir mucho pero se perdieron por el mundo de Internet.
    Me parece muy normal que muchas obras se asemejen porque aunque el mundo imaginativo es infinito las herramientas que manejamos para reflejarlo son para todos las mismas.
    No ando con mucho ánimos, Anna, pero que sepas que te sigo.
    Una forte abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te preocupes, querida Ohma, a mi me ha pasado lo mismo más de una vez. Ni los robots de Google son infalibles!

      Es cierto que hay semejanzas en las obras de algunos artistas, y más si son coetáneos. Los artistas son personas con una sensibilidad muy afinada y saben captar las ondas del tiempo en que viven. Esto ha pasado en todas las épocas. A mi me llamó la atención que fueran artistas tan diferentes en cuanto a las disciplinas que practican, porque uno es un videoartista y el otro es un pintor. También me pareció remarcable el hecho de que Huygue es un artista con mucho prestigio entre las galerías e instituciones públicas; hace pocas semanas, el Macba de Barcelona proyectaba un video suyo. Mario Soria es conocido en círculos más reducidos, aunque los que le conocen aprecian mucho su obra. La poética que subyace en la obra de ambos, sin embargo , es la misma ( o mu parecida).

      Ánimos!. Ya sé que no es consuelo, pero yo también decaigo muchas veces.

      Bicos

      Elimina
  2. Veritablement l’obra de Soria convida tant al plantejament que tu expresses en el teu article, com a la reflexió intel•lectual i artística.

    Vista l’obra, a primer cop d’ull em recorda estèticament René Magritte, però Soria com artista del segle XXI, fa una composició molt més agosarada, críptica i critica.
    Si només ens basem en l’observació i contemplació de la peça, Soria mostra clarament la petitesa de l’ésser humà que pretén controlar el món, anant cap a l’estratosfera, mitjançant la feble subjecció de globus i astronautes, mentre s’allunya de la seva essència i concepte humà i espiritual. És a dir, de la intel•ligència i ànima platonianes que tu comentes.

    Curiosament utilitza per expressar aquest singular entorn oníric, una gama de verds – color d’esperança, d’harmonia, de creixement , de frescor, d’exuberància i fertilitat, i curiosament, te un alt sentit emocional. Per tant, en Sòria creu en la possible renaixença del creixement humanístic, i ens ho proposa obertament, tot i que l’home en encorbatat amb vestit negre i cap de conill, estigui massa present en les nostres vides i ens les controli. No obstant, el camí ben definit, tot i les corbes, ens convida a un guiatge específic.

    És important també destacar la textura de l’obra, i aquest sentit pop art que tu identifiques amb l’acabament del quadre.
    No puc parlar respecte a la filmació que indiques de Pierre Huyghe, però em resulta fascinant aquest animals dels bosc com contemplen els canvis radicals del seu entorn, i desprès veuen als humans disfressats d’animals, o sigui d’ells mateixos. La lògica dels animals d’aquesta filmació és molt més implícita que la dels humans, que molts cops fem autèntiques bestieses.

    Bé, una obra que permet iniciar un debat que podria portar a connotacions filosòfiques i intel•lectuals interessantíssimes, però que malauradament només participaria una minoria; el pensament i l’assaig han estat substituïts pels economistes, i les seves imprevisibles previsions, analitzades dels del passat i mai encertades en el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha comentat en Mario Soria que a ell no li agrada parlar de les seves obres, si no que cada espectador decideixi i trobi el que a ell li sembli. M'ha dit que ell s'identifica més amb el surrealisme pop o Lowbrow. Pel que fa a aquest quadre, diu que l'home es disfressa de conill per ser com els altres, però que en la intimitat del seu ésser hi ha un món únic i particular.

      Jo crec que tant en el cas de Huyghe com en el de Soria, estem al davant d'una mena de surrealisme subversiu, que es questiona intensament les coordenades de la nostra societat i del comportament humà en aquest punt de la història.

      Pel que fa al video de Huyghe, et puc assegurar que l'atmosfera que crea t'atrapa des del primer segon. Fa la sensació de que identifiques tot perfectament (la construcció, la celebració posterior), però a la vegada tens la sensació de que ha estat filmant alguna cosa que s'esdevindrà d'aquí a cent anys.

      Una abraçada,

      Elimina