dissabte, 10 de maig de 2014

Maison Particulière

   



       Fa ben poc que he conegut l’existència de la Maison Particulière. Es tracta d’una fundació sense ànim de lucre impulsada per un matrimoni de col.leccionistes belgues, Myriam i Amaury de Solages, que te la seu en una casa en ple centre de Brusel.les. Acostumats a moure’s durant molts anys per galeries, fires i museus de tot el món, estaven tips d’haver de patir la fredor i els ambients impersonals de tots aquests llocs, pràcticament iguals arreu. Ells creien fermament, que costava apreciar l’interès autèntic de les obres d’art en aquests àmbits, i van decidir portar a terme una iniciativa ben diferent. Van muntar un centre d’art obert al públic, que es pot visitar sense cita prèvia, i que no s’assembla de res al que es coneix tradicionalment com a centre d’art. La seva idea va ser obrir un espai on es poguessin ensenyar les obres en un espai habitable. Sota el lema “Viure l’emoció de l’art en el desig, la sensibilitat i la bellesa” l’any 2010 van remodelar una casa amb encant, d’estil eclèctic, al número 49 de la Rue du Châtelain. La casa havia estat construïda al voltant de 1880, i havia estat ampliada el 1909 per l’arquitecte Jean Léon Janlet. Des d’aleshores, conviden a col.leccionistes de tot el món a ensenyar la seva col.lecció (o una part d’aquesta). La casa consta de tres nivells amb diverses suites, salons, una biblioteca i un menjador. Les obres allà, llueixen espectaculars, però a la vegada, adquireixen una dimensió molt més propera perquè estan situades en un entorn a escala humana real. Segons les paraules dels fundadors del centre: “Hem volgut que la casa sigui acollidora i convidi a la convivència, i que ens permeti rebre amb calma els nostres convidats”.
     
     El descobriment d’aquest centre d’art em va alegrar molt, sobretot per la coincidència de la seva idea amb la meva. Després de molts anys de treballar en una galeria convencional, tenia ganes de fer una cosa amb un format diferent. La meva experiència m’havia fet veure quins eren els punts febles de les sales diàfanes de grans dimensions. Les obres no es veien a escala real. Res era real: ni l’espai ni la llum. Recordo que un client sempre em feia apagar els focus per decidir si es quedava una obra o no. A cap casa hi ha la il.luminació que hi ha en una galeria. També em feia ensenyar-li les obres al carrer, per veure com es veien amb llum natural. El costum d’aquest col.leccionista, em va donar la idea fer el mateix quan algú contemplava la possibilitat de quedar-se una obra d’art. La portàvem a l’entrada de la galeria, apagàvem els focus i la miràvem amb la llum del dia que entrava per la porta; tot i que, com que estàvem en uns baixos, n’entrava poca. Per això, vam decidir muntar la galeria de El quadern robat en un pis. Per la llum natural, i pels espais. Com els De Solages, vam pensar que era important mostrar les obres en un espai habitable. No volíem fer una galeria per a les institucions si no per a la gent. Per això no vam comprar cap taula de despatx, una de menjador ens faria el mateix servei. Aviat instal.larem un parell de butaques, i una tauleta, per a que els nostres visitants seguin còmodament mentre fullegen catàlegs o revistes. També estic pensant seriosament la possibilitat de comprar un piano. Podré tocar-lo a estones lliures, i segur que més d’un visitant ens regalarà algun dia un concert improvisat. Ara per ara, hem instal.lat un petit equip de música (jo havia observat que si alguna vegada havíem fet exposicions amb banda sonora, tenien més èxit), i ja hem rebut comentaris favorables.

      La nostra maison particulière, a més, esta en una casa modernista (que també té encant!) al centre de Barcelona i de la mateixa manera que el matrimoni De Solages, a nosaltres no hi ha res que ens agradi més, que compartir la nostra passió per l’art amb altres persones.

8 comentaris:

  1. Es un puro ejercicio de "descontextualización" de la obra. Es evidente (aunque muchas personas no atinan a ello) que ver una pieza colgada en la galería a verla en una pared de tu casa no es lo mismo. Factores como la iluminación (natural o artificial), si es directa o indirecta, el espacio a ocupar (volumen del mismo), si es el pasillo de casa o el salón, el color de la pared, etcétera. Y sobre todo el "diálogo" que pueda establecerse entre una obra y otra, esto es fundamental, una pieza al lado de otra puede "empequeñecerse" o "crecer". Personalmente me gusta mezclar lo contemporáneo con lo antiguo o étnico. La moda minimalista me saca de quicio, paredes blancas, vacías, techo blanco, suelo gres blanco, gato blanco...prefiero imaginar uno de los salones del palacio de Versalles con enormes piezas de Basquiat, Ocampo o del mejor García Sevilla colgadas de sus paredes.

    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui he llegit un article sobre un hotel de Madrid decorat per Pascua Ortega que acull una bona col.lecció d'art contemporani. He de reconèixer que no és ben bé el meu ideal!. A mí m'agraden les parets blanques, perquè deixen que les obres d'art prenguin tot el protagonisme. Es poden tenir les parets blanques i plenes de quadres. Els terres poden ser blancs, i segur que les escultures hi destaquen. Estic d'acord en la importancia del diàleg que estableixen les obres entre si. El muntatge d'una exposició, per exemple, és tot un repte. Hi ha moltes coses a tenir en compte. En Lluis Mª Riera sempre deia que tenen una gramàtica i que si no la segueixes, el resultat no té cap sentit. Quan els espais són més reduits,com ho són les cases particulars i has de competir amb finestres, per exemple (de vegades són un gran quadre!), la cosa és molt més divertida i… real. I sempre serà un reflex de la persona que habita aquells espais, o sigui: unica i irrepetible.

      Una abraçada,

      Elimina
  2. M’encanta la idea de la Maison Particulière, i que demès captis la seva essència per portar-la al Quadern Robat.

    En la meva visita de la setmana passada, ja et vaig comentar que trobava l’entorn acollidor, i la idea de que posis unes butaques i un piano, li donarà encant necessari perquè precisament el comprador tingui una idea de com pot ser l’obra que compris penjada a casa seva. Per tant, la teva sala d'art, por proporcionar l'entorn adequat tant per llum com per distribució d'espais al client que vigui a veure l'exposició, i per descomptat, al visitant que la contempli.

    Efectivament, les galeries són fredes en general, i algunes fins i tot congelades pel personal que atén al públic, que sol ser força distant.

    L’art és un element que embolcalla, que acompanya, i que dins la seva funció decorativa – que mai s’ha de menysprear – proporciona un to de qualitat, i fins i tot distinció, a qui posseeix obres. Encara que ha vegades, l’art també serveix per presumir de posició, un culte a l’aparença i això sí que pot menysvalorar a la persona.

    Vendre art no és qualsevol cosa. Es transmetre la creativitat d’una persona, i per tant, cal ser acollidor amb el client, i pacient també. Cal atendre amb la mateixa responsabilitat al col•leccionista “conneiseur” (paraula de moda, ben cert), com a comprador ocasional que vol fer un regal, o vol omplir un racó de paret. I més en aquests temps on s’ha posat al descobert la sobrevaloració de peces, per part de sales d’art sense escrúpols, que ha arrossegat al gremi.

    Per tant, espero que de mica a mica, El Quadern Robat sigui la demostració de la casa que qui ven art, sap i sent el que ven, i per tant, dona confiança i serenor, a través de la blancor de les seves parets, color ben neutre que facilita el lluïment explícit de la peça, i per descomptat, del tracte i coneixement de la seva titular.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies, Marta. Em vaig alegrar de la descoberta de la Maison Particulière, em va fer pensar que no vaig tant desencaminada. Realment feia força temps que hi donava voltes, em cansava el format tradicional. Quan fèiem concerts, o algun artista feia una performance, o organitzàvem alguna presentació, la cosa canviava molt. Es trencava la monotonia de les sales grans, es generava una mena de caliu que no hi era d'una altra manera, i això m'agradava moltíssim. Però aquestes coses no les podiem organitzar gaire sovint, i menys quan va venir la crisi: encara que no gaires, tot costava diners. Per això vaig pensar que si mai muntava una galeria, el seu format seria un altre. Ara ens sentim molt a gust, i fins i tot més d'una persona ens ha preguntat si vivim allà!.

      Efectivament, vendre art s'ha convertit en una cosa força complicada. En el fons de tot, mai ha sigut fàcil. Per la crisi, i per la manca de costum (i d'interès). Afortunadament, res em ve de nou. Què t'he d'explicar, després de tants anys!

      Una abraçada,

      Elimina
  3. Como soy bastante profana en cuanto a arte y a galerias y a tantas cosas! A veces pienso que soy una atrevida al comentar aquí, :)
    Pero bueno, lo intento.
    Me agrada mucho la idea esa de alejar un poco el arte de sitios convencionales. Muchas veces tan impersonales y tan frios, hay que decirlo que es así. Y claro que me imagino que no es lo mismo ver una obra de arte en un amplio espacio de esos que comentamos a verlo en tu propia casa. Y esa podía ser la clave que nos comentas, Anna. Y desde mi humilde opinión me parece que es una muy buena idea. Pero ya sabes que todo tiene un tiempo de adaptación y entendimiento. Es decir, la gente tiene que entender la idea tuya.
    Lo importante es viajar en un bus con la ilusión y con ideas frescas. Y tú ya estás en él.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haces muy bien en dejar tus comentarios, querida Ohma, yo los aprecio muchísimo y los valoro. Ojalá hubiera más gente como tu, con tanto interés y tantas ganas de participar. Con eso basta para que tus opiniones, basadas en tu criterio y tus sensaciones, sean muy valiosas.

      Efectivamente, todo necesita un tiempo. Los tiempos son difíciles para el arte, y además hay que dar el tiempo necesario para que cualquier negocio se ponga en marcha. Y aún tenemos muchas cosas pendientes de organizar! Me ha encantado la idea del autobús con ideas frescas! Ojalá pudiera contagiar mi entusiasmo a la gente! Antes era más fácil. El otro día le comenté a una colega de profesión esto mismo y me dijo que a ella le pasaba igual, y que nos teníamos que olvidar de como era antes. Quizás tiene razón y hay que volver a empezar de cero, "hacer" y "formar" a nuevos compradores de arte.

      Una abraçada,

      Elimina
  4. El dinero lo han acaparado cuatro, querida Anna. Y se nota en todo porque no se mueve! La gente está preparadísima pero tiene que irse a otras tierras.
    Y se están generando, con esto de Internet unos cambios increíbles. Cada vez la vida va a ser más virtual y se va a comprar más por este medio.
    Y sí hay que buscar nuevas vías porque la gente quiere cambios. Novedades. Los del norte nos llevan aún unos años por delante. Por ahí van los tiros, creo yo.
    Por ahí y porque el modelo social se está haciendo muy viejo aunque los que viven bien ahora lo nieguen.
    En fín, que todos tenemos que buscar la manera de vivir honradamente, claro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estas en lo cierto en eso de que el dinero lo han acaparado cuatro (bueno, algunos más, pero pocos). El otro dia vino a verme una amiga y cliente mía que trabaja para un banco americano y se dedica a administrar grandes fortunas. Hace algun tiempo me dijo que intentaría pasarme sus clientes, "hay mucho dinero aquí, aunque creas que no", me dijo. A lo que yo le pregunté: "De acuerdo, pero tu crees que les interesa el arte?" Me dijo que no lo sabía, pero que indagaría. El otro día me dijo que yo tenía razón. Había estado en sus casas y se había fijado en la decoración y en los cuadros que tenían. "Para echar a correr", me dijo. Me dió la razón en mis teorías. Nos falta una base cultural sólida. El arte interesa justo a los que no tienen dinero, y solo hay una minoría de las minorías de gente con dinero que colecciona.

      Lo de comprar arte por internet es otra historia. La pintura hay que tenerla cerca "en vivo" para captar su esencia. Se puede tener un acercamiento, pero comprarlo? Yo no aconsejo. Otra cosa seria fotografia, u obra gráfica, pero no todo. Hay cosas que se pierden.

      Un beso

      Elimina