dimecres, 6 de novembre de 2013

L'alternativa de la imaginació

    



      Si bé Apollinaire va ser el primer que va emprar el concepte de surrealisme, en un text que va escriure el 1917, no va ser fins el 1924 que André Breton va escriure el Manifest Surrealista. Concebut originàriament com a moviment poètic, aviat es va fer extensiu tant a la pintura com a l’escultura. Des d’aleshores i durant la dècada de 1930, el surrealisme va experimentar el seu apogeu. El 1938 es va inaugurar a Paris l’Exposició Internacional del Surrealisme, en la que hi van participar Marcel Duchamp, Jean Arp, Salvador Dalí, Max Ernst, André Masson, Man Ray, Oscar Domínguez i Meret Oppenheim. Així doncs, durant la severa depressió econòmica que va seguir al crack borsari de 1929, el moviment artístic que va penetrar amb més intensitat en la cultura d’aquell moment, va ser precisament, el surrealista.

     Al llarg de les planes d’aquest blog, ja he anat desgranant prou, el sentiment de devastació cultural i econòmica que estem patint. Hi ha qui ho compara amb la situació que es va viure als anys 30. La crisi ha esborrat del mapa els compradors d’art, l’alta cotització dels artistes internacionals ha fet que molta de la gent que abans freqüentava les galeries, ens hagin girat l’esquena, tot pensant que “ja us ho fareu”. D'altra banda, les propostes conceptuals que presenten les galeries que volen estar “a la última”, han acabat provocant cansament en les persones més avesades a veure art contemporani, i no han aconseguit atrapar gent nova, a la que aquesta tendència els provoca desconcert i estranyesa.

     Reflexionant sobre tot això, penso que no deixa de ser curiós que, els artistes que m’han interessat més darrerament, podrien ser qualificats com a surrealistes.  En Mario Soria (1), per exemple. Fa un parell de dies, em va enviar per correu electrònic uns dibuixos deliciosos que havia presentat com a projecte per al disseny de les etiquetes d’un vi blanc: una ballarina de circ fent equilibris amb uns grans de raïm enmig d’una atmosfera onírica. Va ser en Mario que, ja fa mesos, em va recomanar que em mirés amb atenció l’obra de Robert Parkeharrison. En fer-ho, em vaig adonar que també es podria considerar surrealista. Fa poques setmanes, durant una conversa que vaig mantenir amb en Jordi Alcaraz (2), vam estar parlant de Quint Buchholz i de Jimmy Liao. Tots dos tenen, sense dubtes, arrels surrealistes. I que podriem dir de l’obra del mateix Jordi Alcaraz?. Em ve a la memòria una peça molt misteriosa en la que estava treballant l’estiu passat: una vitrina, aparentment buida, sobre una base en la que hi havien les marques d’uns peus. En Jordi intentava "donar cos" al rastre d’una presència, o dit d'una altra manera, transmetre la idea de que la presència, del tot espiritual, encara era allà, com demostrava un lleuger abombament de la vitrina, com si un alè o una energia l’hagués deformat.


     L’altre dia, en Jorge R. Pombo em va enviar un correu electrònic, amb un link a la pàgina web d’un artista. Estava convençut que m’agradaria. L’artista es diu Oriol Jolonch, i havia contactat amb ell a través d’un amic. En Jorge no es va equivocar, la veritat es que em va entusiasmar.  No podia ser d’una altra manera: en la seva pàgina web hi figura una frase del filòsof francès Jules de Gaultier, que em sembla paradigmàtica: “en la lluita contra la realitat, l’home només te una arma: la imaginació”.  Ara per ara, a mi, és l’arma que em ve més de gust de fer servir. 

Notes: 

7 comentaris:

  1. Benvolguda Anna,
    Planteges en el teu article d’aquesta setmana, un tema cabdal en l’època més confosa, grisa i incerta que estem vivint: La imaginació. Si anem una mica més enllà, podríem entrar en la creativitat, l’enginy, la intel•ligència i d’aquí derivaríem a valors més centrats en l’ètica, com es l’afany d’empatia envers els demès; és a dir de fer quelcom i d’aportar alguna cosa als demès.

    Dius que alguns comparen aquesta època amb la crisi del 29. Jo em reafirmo en el que ja he expressat varies vegades: ESTEM EN GUERRA econòmica, això sí, sense bales però perversa i cruel, fins a tal punt que està destruint precisament el que exposes en el teu article: la imaginació i la il•lusió pel futur.

    Durant la depressió posterior al 29, període especialment virulent als EE.UU, el cinema, la literatura i l’art varen viure un curiós període d’esplendor, al que es podria aplicar aquella dita en castellà de “la necesidad agudiza el ingenio”.

    Però si tenim en compte les dades extretes pel professor James Flynn, de la Universitat d’ Otago, Nova Zelanda, on va demostrar a l’any 2009 que els nois anglesos de 14 anys tenien un coeficient intel•lectual 2 punts menys que el 1980. I en la meitat superior de l'escala d'intel•ligència, on sol haver-hi (o solia, segons els estralls de la crisi), sobretot nois i noies de classe mitjana, el resultat era pitjor: el seu coeficient intel•lectual era de 6 punts menys, no és d’estranyar que la decadència que estem vivint, entri en joc la total davallada de la imaginació i la creativitat. Pensa que aquest professor port anys analitzant el tema dels coeficients intel•lectuals i al 2009 va registrar una baixada per primer cop!!!

    En el seu informe, el professor va expressar, entra d’altres conclusions:

    “Sembla que hem millorat l'entorn cognitiu dels nens, però no el dels adolescents", Una altra possibilitat que apunta és que els pares tendeixen a incentivar l'activitat intel•lectual dels nens, però en créixer, els adolescents passen més temps amb els col•legues o els videojocs i la TV, cap a la cultura visual, que no estimula el pensament, i això es reflecteix en el coeficient intel•lectual”. Pot ser aquesta una bona raó, entre moltes d’altres, de l’actual comportament de la societat.

    Tot plegat fa pensar que aquesta decrepitud d’intel•ligència està perfectament orquestrada per crear esclaus dels elements materials que es poden pagar fàcilment amb la tarja de crèdit, o l’endeutament, deixant al marge la imaginació, l’eina que efectivament, permet lluitar contra l’esclavitud, que ens permet ser lliures i capaços de dirigir les nostres vides.

    En el que s’ha pogut veure en els darrers temps, la imaginació sembla estar exclusivament al servei de la perversitat: estafes com Bankia, Instituto Noos, Bàrcenas i un llarg etc., colpeixen les nostres ments diàriament. No hi ha lloc per l’art o la bona literatura – estem també plegats de Best Sellers perfectament imprescindibles però que omplen els prestatges. Cultura pre-fabricada que no aporta ni pensament ni il•lusió.

    Fins a tal punt la societat està caient en l’esclavitud intel•lectual, que a excepció meva, ningú té afany de comentar els teus articles, d’expressar la seva opinió, d’utilitzar el seu dret a la llibertat d’expressió.

    Anna, impera la llei del silenci, en tots els conceptes. La societat actual està envoltada d’incerteses i de malestar. Teoritzar o filosofar sobre elements humanístics, no està al seu abast, ni li interessa. Sort, però dels Oriols Jolonch – he visitat la seva web i m’ha entusiasmat igual que a tu – que amb el seu art lluiten per que l’ésser humà encara conservi l’essència de la seva imaginació. No perdem l’esperança, però tampoc defugim de la realitat. Per haver-hi l’ordre, primer ha d’haver-hi el caos, com el que estem vivint.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si estem vivint el caos, però l'excés d'informació, de vegades pot desembocar a situacions caòtiques. Sense criteri, és força difícil d'arribar a cap conclusió. Sobretot en temes d'art, ara que l'art i el mercat de l'art són dos móns que de vegades coincideixen i de vegades no. Quan no coincideixen, quan només és mercat i prou, t'agafen ganes de cridar i fugir corrents. Hi ha molts artistes boníssims fora del mercat (no els ha tocat a ells, o fan un tipus d'art que no encaixa en les modes ni és malejable ni pervertible). Tots, però, volen entrar en el mercat per viure millor, o sigui, per a que es pagui més per les seves obres. Moltes vegades, he desitjat secretament que no hi entressin mai, i es mantinguessin sempre fidels a sí mateixos.

      Les dades que aportes sobre els coeficients intel.lectuals són preocupants. Però una cosa és el coeficient i l'altra l'interès. En la nostra societat, l'interès per la cultura és cada cop més minso. Jo vaig rebre una forta formació de lletres; l'escola a la que vaig anar tenia una tendència a entendre i aprofundir en tots els aspectes de la cultura. Era el reflex de l'esperit de la seva directora i fundadora, la Carme Serrallonga. Ens va inculcar sempre la importancia d'aprendre a tenir un criteri propi.Aquest havia d'estar ben fonamentat, així és que haviem d'estudiar molt per tenir-lo. Per això, em fan gràcia blogs d'art com el de la Camila y el Arte, per exemple. És una crònica excel.lent, i jo el segueixo perquè informa molt bé, però sempre tinc la sensació que la seva autora s'ho empassa tot amb un entusiasme que em costa d'entendre. Bé, fa com tots els crítics d'avui dia. Informen i prou. Jo sempre tendeixo a "prendre posicions", no puc evitar posar en marxa sempre el mecanisme d'establir criteris. De vegades, però, això no és gaire "bo", vull dir que em pot fer sentir una outsider. I de vegades és molt imprudent (!).

      És veritat que la gent interactua poc. És el mateix acte reflex de la bloguera que he esmentat abans. Es tendeix més a fer d'espectadors. No sé si això és bo o dolent, però és l'actitud de la majoria.

      Elimina
  2. En la meva resposta anterior, he oblidat de dir, que en els darrers anys, potser fins i tot dècades, la imaginació ha estat molt menyspreada en els cercles artístics. Des de l'iinformalisme fins al conceptual. Però jo, sigui quina sigui la disciplina que segueixi un artista, sempre em plantejo la pregunta: aquest artista té imaginació? Dit d'una altra manera, té la capacitat de veure una realitat que vagi més enllà, de plantejar una alternativa, o només m'està clavant un rotllo avorrit?. Si l'artista no demostra ser imaginatiu, o creatiu, en definitiva, prefereixo passar de llarg.

    ResponElimina
  3. Hola Anna,
    El Surrealisme com a moviment cultural, teòric, sempre m'ha interessat poc. Potser perquè trobo els seus postulats desconcertants... En l'àmbit de l'art em fascina l'obra de Paul Delvaux i de René Magritte. No aspiro a entendre el missatge de les seves pintures. Em quedo amb l'enigma de Magritte i el misteri de Delvaux.

    De totes maneres potser caldrà fer un seguiment d'aquests artistes que has descobert. De com enfronten al món actual la seva pròpia visió, en aquest cas surrealista. Artistes valents l'obra dels quals no sabem si perdurarà, evolucionarà o bé es quedarà en un intent...

    Gràcies per mostrar-nos més possibilitats d'art que encara desconeixiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser tot es redueix a la recerca d'un refugi, lluny de la sordidesa d'una realitat que no aporta res a l'esperit. Els surrealistes oferien l'alternativa d'una realitat fantàstica, màgica, i la idea de que tot és possible.

      Em vaig deixar d'esmentar un altre "surrealista màgic" imprescindible: en David Ymbernon.

      Elimina
  4. Cúanta más dura es la realidad más se recurre a la imaginación.
    Hace un tiempo, de casualidad, me topé con las fotografías ilustrativas de Jolonch y me gustaron precisamente por la gran imaginación que poseen.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creo que vamos a necesitar mucha imaginación en estos tiempos que corren, para poder vencer el desastre que nos rodea. Hay que vencer al desánimo como sea!. Celebro que te gustara la obra de Jolonch. Hay casualidades mágicas que acercan a las personas. Estas cosas son las que valen la pena.

      Elimina