dimecres, 13 de novembre del 2013

Alfons Borrell i la condició humana

    



     Per a mi, l’obra de l’Alfons Borrell esta indissolublement lligada a casa meva. Potser perquè he conviscut amb ella durant molts anys; des dels anys 70, a casa dels meus pares ja hi havia obres de l’Alfons Borrell. Sempre m’ha agradat la senzillesa amb la que, quan alguna vegada ha hagut d’explicar l’abstracció radical i absoluta de la seva obra, ell ha dit que, en el fons, el que pinta són paisatges. El que fa, però, és interioritzar allò que veu i convertir-ho en sentiment. I els sentiments, a més de rars –avui dia- , són més aviat abstractes.  Així doncs, i malgrat l’aparent simplicitat de la seva pintura, l’Alfons Borrell fa una cosa molt complicada i la fa molt bé. Les obres de l’Alfons Borrell transmeten exactament allò que ell vol transmetre, i d’això n’he estat testimoni en totes les exposicions que li hem organitzat.  Era freqüent trobar persones contemplant els quadres durant una llarga estona. Més d’una vegada havia establert conversa amb algun d’aquests espectadors, i em comentaven que era com si aquelles obres despertessin quelcom de dintre seu, com si els parlessin d’alguna cosa que els era familiar.  De fet, l’obra de l’Alfons Borrell, els estava parlant del món i de la vida des de la seva condició humana.

     El tema de la condició humana te una llarga tradició en la filosofia. Parteix del concepte “estar en el món” vivint i actuant, en contraposició al naturalisme que defensa que la natura (concebuda com a món) és eterna i intransformable. Montaigne va ser un dels primers en ocupar-se de la condició humana en els seu assaigs. El seu punt de vista argumentava que no hi podia haver una representació universal de la condició humana, si no que cada ésser humà tenia la seva concreta. L’existencialisme va incloure el concepte de que hi ha una sèrie de “límits” inevitables que condicionen o determinen la situació dels homes. Són les coses que l’ésser humà no pot canviar, com la mort. En el pensament de Sartre, Jaspers i Malraux, aquests límits, esdevenen subjectius, des del moment que són viscuts de diferents maneres, segons les persones. La condició humana radica en la relació que estableixen els homes i les dones amb aquests límits, i que no és una altra cosa que un diàleg entre allò que sembla possible i el que no ho és. La vida no és una altra cosa que la lluita entre aquests límits. És potser per això que molts ens identifiquem tant amb l’obra de l’Alfons Borrell?


     He començat dient que jo associo l’obra de l’Alfons Borrell amb casa meva. De fet, la primera obra que vaig comprar a la meva vida, va ser una tela molt gran de l’Alfons Borrell. Vaig trigar cinc anys a tenir una paret adient per penjar-la, i ara ja en fa més de vint que la contemplo cada dia.  És l’obra que il.lustra aquest escrit, i segons el meu parer, és una obra magnífica. No em canso mai de mirar-la, i sempre em transmet coses noves, com si s’anés transformant de manera camaleònica, adaptant-se a cada moment, a cada dificultat, a cada situació, sigui plaent o compromesa. Una vegada, una visitant de la galeria em va dir que s’havia quedat encantada al davant d’una de les obres de l’Alfons Borrell que tenia exposades en aquell moment. Com si hagués estat al davant d’una llar de foc, va dir-me. La pintura de l’Alfons Borrell té aquest poder hipnòtic. Potser perquè en el fons – com també va fer André Malraux a La Condition Humaine- expressa la preocupació per la soledat  al davant del destí i pren partit en defensar la dignitat en front de l’adversitat. Tot això la converteix en transcendent, i atraparà sempre a tots aquells que la contemplin.

2 comentaris:

  1. Personalment no tinc el mateix entusiasme per l’obra de Borrell, però val a dir que les exposicions que li he vist, són recents i em fa l’efecte que el Borrell que tens penjat a casa, a nivell de qualitat pictòrica és molt superior a l’actual. La darrera exposició que li vaig veure va ser a la Vila Casas al 2011, i era tot “déjà vu” en quan a tendències abstraccionistes.

    Però en canvi, aquesta tela que tens a casa teva, té quelcom de diferent del que vaig veure en la darrera mostra. Era més jove, amb més ímpetu i la seva creativitat estava en un moment de plena efervescència, i suposo que ben influenciat pel maig del 68 i la revolució de conceptes, que amb el pas dels anys s’ha demostrat ser bastant nefasta en alguns aspectes. Veritablement, entenc que els visitants de la galeria es quedessin contemplant i rumiant l’obra. Donava joc a fer-ho.

    El paral•lelisme que estableixes entre l’obra de Borrell i la condició humana, és absolutament adequat en aquest cas. Aquest treball convida a tirar endavant, a ser persona, individuo no en el sentit egoista, sinó d’aportació de si mateix a la societat, fet que en l’actualitat és molt difícil de portar a terme.

    Vivim sota el domini d’una massa mediocre i desorientada que sepulta al individuo i el converteix en ombra de si mateix. Si es vol sortir de la massa i ser persona, és com anar al combat davant els convencionalismes, el sacrifici, la falta de futur, l’esforç que no es veu recompensat, etc., Només la fortalesa interior de la PERSONA, el creure en si mateix o si és religiós, en un esperit superior, aconseguirà els seus objectius, a base d’aprendre les dures i molts incomprensibles lliçons de la vida, de les quals es treu el significat amb el pas dels anys.

    L’ésser humà com individuo ha de tenir limitacions. I això no vol dir que no sigui capaç, sinó que està condicionat pel Destí – això és quelcom que he aprés amb duresa en els darrers mesos – per seguir un camí que té marcat, però que ignora. Ningú s’ha buscat estar sense feina, però és la via que en aquests moments ens marca la vida. I ho fa perquè tot té una raó de ser. Per tant, efectivament, tal com dius en el teu article, la vida no és altra cosa que la lluita constant entre aquests límits, que en aquests moments venen marcats per un culte excessiu al materialisme i al diner. Amb la tarja de crèdit s’obté qualsevol cosa, però s’ha de pagar i són pocs en realitat que disposen del capital per fer-ho, però el consumisme, els bancs, les facilitats de crèdit, ens ha fet a tots inconscients de que podem tenir el BMV, i això és una gran mentida, que per interessos polítics i financers, ens han fet creure, i que molts no han tingut la capacitat de dir-se a si mateixos: “Ep, hem d’estalviar, no d’endeutar-se”

    He posat un exemple més pràctic i menys filosòfic del que tu has indicat en l’article, però penso que molt explícit per entendre el mateix, en uns temps on la filosofia i les humanitats estan de baixa, perquè no hi ha diners per poder filosofar. Primum vivere, deinde philosophari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'obra que tinc a casa és de l'any 1986, però jo no crec que l'esperit de l'Alfons Borrell d'aquell periode i l'actual estiguin gaire lluny. A mi, l'exposició de la Fundació Vila Casas, no em va deixar la sensació de "dejà vu". Bé, a mi potser, però en el sentit de que jo ja coneixia pràcticament quasi tota l'obra que estava exposada allà. Per a mi és una obra sempre fresca, l'esperit de l'artista, la seva actitud al davant de la pintura son i han estat sempre els mateixos. En una conversa recent, ell em va manifestar la seva voluntad de "ser" pintura. Aquesta identificació és tremendament compromesa. L'artista no pren cap distancia respecte l'acte de pintar. Precisament, un artista es diferencia dels que no ho són, per aquesta necessitat de traslladar al seu art (sigui música, pintura, literatura, etc.), els seus neguits. Per això l'art és el millor vehicle per entendre les societats i els individus que les conformen.

      Elimina