dimecres, 12 de desembre de 2012

De les persones que passen

    


      Acabo de llegir l’últim llibre de la Delphine de Vigan Res no s’oposa a la nit i m’he tornat a identificar amb l’actitud de la protagonista –que és la mateixa escriptora- en enfrontar-se a la vida. Ja em va passar quan vaig llegir el seu llibre anterior Les hores soterrades. La vida la porta, ella és tremendament permeable a tot el que passa, i lluny de prendre decisions dràstiques, es deixa arrossegar pel corrent i intenta sobreviure amb els seus propis recursos interns. Abans que una altra cosa, ella és espectadora. Em toca especialment, el fet de que no hi gairebé res de fictici en els seus llibres. Recordo que a mi, de vegades, tant el meu germà com algun amic, m’han expressat la seva incomoditat en llegir un text meu “massa personal” i que he penjat en aquest bloc. Jo, en canvi, això no m’ho plantejo.

     Durant els darrers anys, jo també he tingut la sensació de ser transportada pel corrent, qui sap si pel fet de treballar en primera línia i a peu de carrer. M’he acostumat a veure entrar i sortir de la galeria a tot tipus de persona, algunes que entraven tot passejant, altres que hi venien expressament. Amb algunes he arribat a establir algun tipus de conversa, altres m’han arribat a explicar la seva vida. Fora dels incondicionals –que també han anat variant a través dels anys-, cada exposició atreia el seu propi públic, així que molts dels visitants només venien quan fèiem un artista concret i després no tornaven més. L’afluència de públic va ser sempre un bon termòmetre de l’interès que despertava una exposició. Aquest fet no sempre es traduïa en un increment de les vendes, però a mi sempre em va agradar que vingués molta gent, encara que no compressin. A la llarga però, i si féssim un estudi seriós, hi hauria un tant per cent molt elevat en el que hi convergien els dos factors: les exposicions més visitades, també eren les més venudes.

     Hi ha hagut visitants que m’han quedat en el record. La Celia, per exemple. Durant una llarga temporada va venir tot sovint. Era una artista gallega especialitzada en fer mosaics. Recordo haver vist fotos dels seus treballs. Era una noia dolça i de conversa agradable, i sempre vaig pensar que estava en el lloc equivocat i en el moment equivocat. Un dia em va regalar un llibre: La vieja sirena, de José Luis Sampedro. Em va dir que aquell llibre li havia canviat la vida. Quan el vaig haver llegit vaig entendre el perquè: ella era com la Glauca, la protagonista, una sirena condemnada a viure eternament, a veure néixer i morir al seu voltant. Em sembla que, després de portar-me aquell libre, ja no la vaig veure més.

     Qui sap si no seria precisament això el que trobaria més a faltar? Tenir una porta oberta i convidar a la gent que passa a entrar. Poder formar part del riu que tot ho transporta. Poder deixar que l’atzar em condueixi i que no hi hagi ni un dia igual a un altre.
    

2 comentaris:

  1. Evidentment, treballar en una galeria equival no sols a entendre d'art, sinó a ser un bon psicòleg, i benvolguda Anna, tens força ull clínic per les persones, i saps captar desde fora, el seu món interior.

    Dius que t'has deixat emportar per la corrent? Hi ha cops que no queda més remei que fer-ho. Amb tot el tema de la crisi, els problemes econòmics i tot el trasbals social que genera, he arribat a la conclusió que no som amos del nostre destí, sinó que tenim un camí perfectament delimitat, i si un dia hem de tenir sort, es perquè estava en la nostra via que haviem de tenir sort, i si és al inrevés, també. Tenim les nostres propies eines, les fem treballar, però tu ja pots ser bo en el que sigui, que sempre ets una malaïda peça de joc d'escacs, moguda a plaer pels deus.

    Per tant, els personatges que entren i surten de la teva vida, tenen la seva funció, que cal analitzar, si es té capacitat per fer-ho. Però personalment, no m'agradaria veure neixer i morir constantment, sense que jo fes el cicle. Sempre hi ha d'haver-hi un final en tot.

    Bé, avui pot ser m'he enrollat massa, però el tema s'ho porta.

    Bones Festes!!!

    ResponElimina