dissabte, 24 de novembre de 2012

Karl Kraus i l'avorriment dels gats

    


     Quan es va estrenar La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky el 23 de maig de 1913 al Theatre des Champs Éliseés de Paris, el públic es va escandalitzar de mala manera. Va mostrar el seu rebuig més rotund tant a la música d’Stravinsky com a la coreografia de Nijinsky. Eren altres temps, els temps de les avantguardes artístiques, quan l’art obria nous camins i es situava al davant de la societat. L’art sempre havia tingut aquesta característica intrínseca, i potser per això fins fa pocs anys, qualsevol estrena o inauguració era tot un esdeveniment  intel.lectual.

     La setmana passada vaig assistir a dues inauguracions ben diferents. Les dues presentaven obres d’artistes reconeguts: un del nostre país i dos d’americans. Ben aviat però, em va caure l’ànima als peus. El públic assistent consistia única i exclusivament en amics de l’artista (a l'exposició de l’artista local) o amics i familiars dels galeristes (en l'exposició dels artistes americans). Em vaig trobar un vell conegut –havíem anat junts a l’escola- i vam comentar el fet. Ell també se’n havia adonat, l’ambient de totes dues exposicions era el que s’hauria pogut trobar en qualsevol poble o ciutat petita, tant se val en quina època. Durant els anys setanta i vuitanta, les inauguracions a Barcelona eren molt freqüentades per intel.lectuals de qualsevol disciplina, i a partir de mitjans dels vuitanta s’hi van incorporar els col.leccionistes. Els intel.lectuals van anar desapareixent de l’escena artística, però els col.leccionistes, quasi tots d’un bon nivell cultural, van seguir donant un bon to a aquests esdeveniments artístics.  La crisi ha anat fent desaparèixer els compradors d’art, en aquests moments molts pocs s’acosten a les galeries encara que només sigui per mirar. Però que ha passat amb els intel.lectuals? Aquest conegut meu creu que el panorama de l’art contemporani ja no interessa de la mateixa manera que als anys setanta o vuitanta. La idea de transgressió o fins i tot de provocació ni existeix ni interessa, i la pulsació vibrant d’un artista genial és tant escassa, que la gent ja no es mou per no decebre’s.

     De tornada cap a casa, vaig passar per una altra galeria que també inauguraven. Tot i que era molt tard, encara hi havia gent. Es veia de lluny: eren els amics de l’artista i dels galeristes. Els mateixos papers, els mateixos actors. Ja sabem que la història no es repetirà i no hem d’esperar grans trencaments com es van produir durant la irrupció de les avantguardes, però seria d’agrair trobar una mica de caliu en aquesta ciutat adormida. Si hi hagués algú influent en els mitjans, com ho va ser Karl Kraus en la Viena del tombant de segle, potser ens faria sortir a tots d’aquesta desesperant letargia.

     

1 comentari:

  1. Benvolguda Anna,

    Quina casualitat que parlis de la Consagració de la Primavera de Stravinsky, i L'ESTIC ESCOLTANT EN AQUESTS MOMENTS EN DIRECTE, en un concert que està donant Radio 2 Clásica des de Riga, capital de Letonia!!!.

    Anécdotes a part, exposes un fet que es dona amb massa freqüència pel que fa als esdeveniments socials. L'intel·lectual ha desaparegut. Però ja no es tracte d'aquest tarannà de personal sino de GENT AMB CULTURA, amplia cultura, que siguin il·lustrats i grans conversadors. No ni ha.

    Estem en una època de decadència en tots els aspectes, però es trist que la cultura se'n resenteixi.

    No se si en Vargas Llosa és autor literari de la teva devoció, però et recomano el seu darrer llibre "La civilización del espectáculo", on parla durament de la vanalització de la cultura, i de la infame promoció de personatges de segona o tercera.

    Com sempre, m'ha encantat aquesta narració-crítica, i la foto del gat badallant és senzillament un toc de cultural distinció.

    Fins a la propera!!!

    ResponElimina