dissabte, 15 de desembre de 2012

El misteri d'en Jeffrey Jenkins

    


      Va ser l’any que la galeria es va presentar a la fira de Basilea amb un “one man show” d’en Frederic Amat. Havia de ser l’any 1989, perquè va ser el primer cop que hi vaig anar. Tot i que ja començaven a fer-li el llit, en Lluís Mª Riera encara manava molt a la galeria. Recordo que ell estava eufòric. Li encantava la ciutat de Basilea: la seva dimensió, els seus carrers, les botigues... Tenia ganes d’ensenyar-me la ciutat i fer-me participar del seu entusiasme. Ja feia setmanes que em deia: “prepara’t a veure l’espectacle del circ, ja ho veuràs”. El circ Knie instal.lava la seva carpa en una explanada al davant de la Fira, era una tradició anar a veure’l cada any. L’altra tradició era anar a la festa que, cada any amb motiu de la Fira, organitzava la Gisèle Linder. La Gisèle era una vella amiga d’en Lluís Mª i tenia una petita galeria d’art al carrer del darrera de l’hotel en el que estàvem. Aquell any ens havia anat a buscar a l’aeroport i ja ens havia dit que no podíem faltar a la seva festa de cap de les maneres.

    Un matí, en Lluís Mª va arribar a l’estand  pres d’una tremenda excitació. Havia descobert un artista boníssim que havia de veure de seguida. El vaig seguir pels passadisos de la fira fins a una galeria americana: la Stux Gallery. Presentaven un one man show de l’artista Jeffrey Jenkins.  Hi havia quadres de formats diversos, realitzats amb una tècnica que feia pensar en una mena de land art. Sota una tela metàlica, l’artista havia posat elements recollits de la natura: terra, fulles, branques, seguint un ordre perfectament geomètric. En Lluís estava tant emocionat amb la descoberta d’aquell artista, que va convèncer al nostre galerista per a que en comprés un. Em van deixar triar a mi, i em vaig decidir per una obra de petit format: una malla industrial de color verd cobria un gruix d’herba seca. L’artista havia retallat un rectangle al centre de l’obra i l’havia omplert aquella zona amb terra. Tenim aquella obra al magatzem des d’aleshores.

     Un dia vaig voler saber que se n’havia fet d’aquell artista i el vaig buscar amb el Google. Ni rastre, en Jeffrey Jenkins havia desaparegut. No vaig trobar ni una sola entrada que en fes referència. Res de res. Vaig escriure un correu electrònic a la galeria que ens el va vendre, però no em van contestar mai. Potser aquell artista era mort des de feia anys, o potser havia abandonat l’art. Qui sap si en Jefrey Jenkins és un enigma com el d’en Harris Burdick, l’il.lustrador que va deixar una fantàstica col.lecció de dibuixos en una editorial i mai va tornar a buscar-los. El van voler localitzar, però no havia deixat ni l’adreça ni el telèfon.    

2 comentaris:

  1. Veritablement, el que fascinava, encandilava, impactava, sorprenia o provocava al 1989, fins i tot fins a mitjans dels 90, ha quedat bona part en l'oblit, perquè sigui per la crisi o per les noves tecnologies, l'art ha sofert una transformació brutal, i artistes emergents, amb els que molts col·leccionistes o galeriestes varen fer grans apostes, varen esfornsar-se de seguida. L'art contemporani té això, i benvolguda Anna, el que planteges en aquesta narració, penso que és de gran interès de cara a futurs col·leccionistes. Ho pots comprovar-ho amb la col·lecció Suñol, on el propietari també es va trobar igual: es veuen peces úniques d'artistes que no varen tenir continuitat. Pot ser s'ha de ser molt rigurós amb els artistes novells, pot ser cal que presentin una base académica important per apostar per ells, pot ser no s'ha de comprar les seves primeres creacions, sense veure una continuitat.

    No ho se. Per part meva, el que tinc clar és que si un dia tinc pasta gansa per col·leccionar, compraré el que m'agradi i em frapi, però amb artistes que tinguin un cert recorregut. La crisi i la pàgina web de subhastes m'ha ensenyat molt. Perquè estar informat i llegir sobre art és absolutament bàsic per a una bona col·lecció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo, si algun dia puc, em quedaré l'obra d'en Jeffrey Jenkins. Si esta o no a "l'escena", m'importa poc. Aquesta obra forma part de la meva vida, hi tinc records associats. La lectura de la premsa especialitzada fomenta la col.lecció de noms. En els ambients de l'art contemporani és molt freqüent trobar-se a col.leccionistes de noms. És del tot impossible parlar d'art amb ells.

      Elimina