dissabte, 3 de novembre de 2012

Del somni d'un navegant




       Fa més de deu anys, en Riera i Aragó em va regalar una petita joia. És una pintura sobre fusta, en la que un avió de cua groga destaca sobre un fons negre. La vaig fer emmarcar i la vaig col.locar sobre un prestatge de la llibreria. Allà la podria veure cada dia, quan m’assegués al sofà, que és el que faig quan aparco definitivament la feina o l’estudi. Durant tot aquest temps l’he estat mirant. La veritat és que posseeix un poder d’atracció considerable. Per damunt de tot però, el que sempre se’m va fer evident va ser que, aquella petita peça parlava.  Sempre vaig intentar esbrinar el què deia, però era com si parlés en una llengua que no acabava d’entendre, o com si ho fes en veu baixa i jo no fos capaç de sentir-la. Em resultava molt plaent escoltar-la, però no era capaç d’arribar al fons d’allò que m’estava dient.

     L’altre dia, el mateix Riera i Aragó em va enviar un link per a que pogués veure un documental que li havien fet a França, amb motiu de la seva exposició Le rêve du navigateur (El somni del navegant). Aquesta es va poder veure al Museu de Céret i la setmana passada es va inaugurar a Le Havre, al Museu André Malraux. Le Havre és una ciutat portuària del nord de França i el Museu és un edifici modern, amb unes grans vidrieres. Al seu davant es desplega un espectacle magnífic: els vaixells de càrrega –pintats de vermell, blanc verd o negre- llisquen per damunt de l’aigua deixant al seu darrera una imponent estela blanca.  Van sempre escortats per altres vaixells més petits i per desenes de gavines i altres espècies d’aus marines. Les onades piquen  amb força contra les roques i les esculleres i els fars s’alcen amb dignitat majestàtica al bell mig  de l’espectacle.  El documental ens ensenya l’artista passejant per la platja del mar del Nord. Sembla que s’acosta una tempesta: fa vent i les onades s’arrissen des de l’horitzó, la llum es grisa, el vent s’intueix fred.  S’atura i parla de les seves dues obsessions: el mar i el cel. A la sorra hi dibuixa formes oblongues, les descriu com les formes ideals per travessar aquests mitjans. Són les formes que ténen els peixos i els submarins, els ocells i els avions.

     Veient aquell documental, vaig entendre de sobte, tot el que m’havia estat dient aquella petita pintura sobre fusta. M’havia estat parlant d’aquell cel gris de tempesta al damunt del mar, dels vaixells i dels navegants, d’un món remot, de ciència i de llegenda, d’una vida que va a un altre ritme, que te unes altres coordenades. Aquest és el món al que pertany i que enyora.  Les obres d’en Riera i Aragó exposades en aquell museu, han arribat a casa seva. Els vaixells que passen pel port, les vénen a rebre.

2 comentaris:

  1. No m'estranya que et deixessis emportar per la peça que et va regalar en Riera i Aragó. Jo, tan sols de veure-la en foto he trobat que emet un estrany magnetisme, que frapa d'una manera sugestiva i encissadora.

    Pot ser sí que és la sensació de surar, més que de volar dins aquest cel gris, de tempesta, signe inèquivoc de l'emprenyamenta dels deus, especialment d'Urà. Però no sembla que l'avió esitigui en perill, sinó que més aviat es lliure a un vol tranquil i serè... lluny però del temporal.

    Hi ha, però, quelcom en la narració que hi estic totalment d'acord: l'art, quan és bo, surt de l'ànima i de la creativitat... PARLA. I tant que parla, perquè jo l'he escoltat. Però només l'art que l'artista ha sabut transmetre, amb tots els sentits, però especialment els de l'esperit. Et ben puc assegurar, benvolguda Anna, que poques, ben poques obres parlen com el teu avió, i poques, molt poques narracions s'expressen amb la sensibilitat i coneixement de les teves.

    Una abraçada i fins a la propera.

    ResponElimina
  2. Molt bo! Cal veure aquest documental. El paisatge que descrius és molt literari.

    ResponElimina