dimecres, 11 d’abril de 2012

El dossier d'un artista





      Va tornar d’aquella fira sense cap rastre d’energia. Basilea era una ciutat preciosa i la fira, la millor del món, però sempre que hi havia anat, tornava amb un estat d’ànim molt baix. Allà havia de lluitar en una guerra que no era la seva, i això la deixava sense forces. Per aquest motiu, quan va veure la pila de dossiers que s’havien acumulat al damunt de la taula durant els dies que havia estat fora, es va sentir aclaparada. Una pila d’artistes il.lusionats en arribar a algún lloc amb el seu art.  Molt probablement, cap li semblaria prou interessant, però: i si hi havia algú bo de debò, què?. Com a màxim i amb molta sort, els hi podria aconseguir una exposició, però poca cosa més. Bé, vendre-ho tot, potser. Però mai els portarien a la fira de Basilea, per exemple.  Ella es guiava per les sensacions que li despertaven les obres d’art  i per això li era fácil entusiasmar-se i encomanar els compradors. Però els qui decidien el que es portava a les fires, es guiaven per altres criteris.

     -Si et deixés fer a tú, em muntaries una galeria de poble- li havia dit el seu cap. De poble!. Ell volia que la seva galeria fós internacional, i potser pensava que el tarannà d'ella, no servia de gaire en el món del mercat de l’art. Aquell comentari, fet abans de sopar a la terrassa del restaurant « Les Trois Rois » la va ferir i no va poder disfrutar ni de l’exquisidesa del menú, ni del sol groguenc d’aquell capvespre de juny reflexant-se al paisatge de l’altra banda del Rhin.

     Va començar a fullejar la pila de dossiers amb desànim. Ho feia  amb poca predisposició, amb distancia, amb no gaire interés, sense ganes d’aprofundir ni de dedicar-hi massa temps. En pocs minuts els va haver vist tots: com era de preveure, cap li havia semblat prou destacable.

     Aquell vespre però, tornant cap a casa en el tren, li va passar una cosa estranya. D’una forma insistent, amb la força suficient per esborrar qualsevol altre pensament, li venien al cap algunes de les imatges que havia vist en un d’aquells dossiers: un abre molt lluminós, lleugerament desenfocat i un paisatge vist des d’un cotxe corrent per la carretera, cobert d’una boira blanca, o era una onada que es superposava?. No recordava ni el nom de l’artista, però aquelles imatges la van perseguir fins que es va anar a dormir, i en despertar-se al dia següent, seguien dins el seu cap. Havien vençut la seva indiferencia, havien imposat el seu poder.

    Va rescatar aquell dossier de la pila  i el va tornar a mirar, aquell cop amb més atenció. Era curiós:  no era, ni de lluny el tipus d’obra que li agradava –es podria qualificar de pintura figurativa, i el conjunt era del tot  irregular. I en canvi, feia hores que portava algunes d’aquelles imatges al cap. Va decidir que amb aquell artista hi mantindria una conversa. Com a mínim, havia d’explicar-li en que li havia passat.

    Això, no obstant, només va ser el començament.

     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada