dimecres, 2 de gener de 2019

La jugadora de golf

    



     L’anècdota en sí potser no es mereixeria cap article; no perquè no sigui remarcable, sinó perquè pertany al grup d’anècdotes que no s’expliquen. Es podria dir que són “gangues de l’ofici”; tot i que, afortunadament, fets com el que relato, no són gaire freqüents.

      La protagonista és una senyora suposadament molt rica (de diners). No ha estat mai a la nostra galeria, però la conec d’on treballava abans. Jo no la tenia per una col.leccionista en el sentit estricte del terme, però socialment, figurava com a tal. Dic això perquè poques vegades havia visitat les exposicions que fèiem, i en conseqüència, quasi mai ens havia comprat quadres. Alguna vegada venia amb el seu marit; un senyor encantador, amable i entusiasta. Feia temps que no la veia, i la vaig retrobar en una inauguració que organitzava una galeria molt coneguda –i suposo que, segons la seva escala de valors, prou important com per assistir-hi. La vaig saludar i va estar simpàtica. De fet, de simpàtica ho havia estat sempre. Es va excusar de no venir-me a veure perquè no identificava el nom de la  meva galeria amb mi, i em va demanar que la contactés de forma més explícita. Vam quedar que l’hi enviaria per correu electrònic un link a la web de la galeria, i que la telefonaria per fer-li-ho saber. D’aquesta manera, segur que retindria la informació.

    Ho vaig fer, i quan la vaig telefonar, vaig aprofitar per comunicar-li que un antic col.leccionista m’havia fet arribar unes petites peces dels artistes més rellevants del panorama contemporani local, i que podia passar a veure si li interessava alguna... Però la senyora em va tallar....”espera –va dir- et passo a una amiga meva i li expliques, ella esta molt interessada en aquestes coses”. Vaig saludar l’amiga, i vaig començar a explicar-me...però també em va tallar: “Perdona, pero a mi ésto no me interesa para nada. No hace falta que me expliques. A mi amiga le toca tirar y me ha pasado el teléfono para que le haga de telefonista”.  Vaig callar i es va fer un silenci incòmode. “Espera, -va dir- que ya ha acabado, te la vuelvo a passar”. Es va tornar a posar la senyora a qui jo havia telefonat, i es va excusar dient-me que l’agafava jugant a golf. Tot seguit em va dir que els artistes que li volia oferir ja no li interessaven; que només li interessaven els artistes emergents. Vaig argumentar que també n'hi havia d'obres d’artistes emergents. “No, no, no.  Jo també em dedico a promocionar artistes, i a mi, els que m’interessen, són els meus”. Em vaig limitar a disculpar-me per la meva trucada inoportuna i per haver interromput la seva partida de golf.  

     Quan vaig penjar el telèfon em vaig sentir rematadament beneita... No l’hauria d’haver fet cas, i no l’hauria d’haver telefonat, com no ho havia fet fins ara. Per anys que passin, mai se n’aprèn.


      

2 comentaris:

  1. Si no l'haguessis telefonada, ens hauríem perdut aquest escrit tan bo i tan il·lustratiu d'aquesta part de la societat a qui tot li sobra. De fet, diria d'aquestes senyores que se sobren a elles mateixes.

    Salut i endavant amb la teua militància artística. Que juguin al golf, aquestes malcarades.

    ResponElimina
  2. Gràcies Maria Josep!. De tota manera, i malgrat la "repel.lència" de la situació... aquesta golfista diu que promociona artistes! Almenys algú es beneficia dels seus diners! Per a nosaltres, els galeristes, situacions com aquestes són una mica "el colmo": possibles clients que ens fan la competència! Aquest tema, els de les competències "deslleials", donaria per escriure un altre article.

    ResponElimina