dimecres, 9 de gener de 2019

Un capritx

     



     Mentre escrivia l’article anterior (1), vaig recordar una altra anècdota, que tot i que va passar fa molts anys, em ve sovint a la memòria. Des d’aleshores, sempre tinc una mena de recança de deixar obres de petit format massa a l’abast de la gent; sobretot quan celebrem actes o inauguracions i la galeria s’omple de gent.

      Era un dissabte a la tarda; solitari, com quasi tots. A la galeria, els dissabtes entrava poca gent. Cap a mitja tarda, va aparèixer un matrimoni de pseudo-col·leccionistes, acompanyats d’un altre matrimoni amic. Feia fred, i les senyores vestien uns abrics de pell impressionants. Em van saludar efusivament, amb petons i somriures amplis, i em vaig sentir envoltada d’una barreja de perfums cars i  dringar de joies. Volien ensenyar la galeria als seus amics, era l’època en què l’art estava de moda. Aquest matrimoni no era pas d’aquells que ens visitava amb més freqüència. Compraven art, però ho feien a les fires, que “vestia” més. Encara que compressin a galeries de Barcelona, preferien fer-ho a Arco o a Basilea. Després, quan ho explicaven a les amistats, quedava molt més “cool” o “chic” dir que havies comprat allà. Van voler que els ensenyés el magatzem, i que els expliqués coses dels artistes als seus amics. Ells, però, portaven la veu cantant. Havien de fer el paper de persones que a les galeries es troben com a casa. Per tal de que jo em desvisqués per atendre’ls, m’ensabonaven a base de bé: que si érem la millor galeria de Barcelona, que si les explicacions que els hi donava no els hi donaven enlloc... en fi!.

     Vam entrar al magatzem, i les senyores van deixar les seves espectaculars bosses Vuitton en una cadira, mentre jo els anava passant les mampares i els anava explicant coses sobre els diversos artistes. Aquell matí, havia ensenyat obres de petit format a un visitant, i una petita obra dels anys 70 havia quedat en un prestatge, recolzada a la paret, al costat del telèfon. Mentre parlava, me l’anava mirant: era molt bonica. Hi havia un triangle de color blauet, amb collage de sorra i un dibuix amb tinta xinesa. Tot i la petitesa del seu format, posseïa una brillantor especial. Era una petita gran obra. Però els meus visitants estaven més per veure obres de gran format. El senyor em va demanar de veure millor alguns quadres, i això volia dir despenjar-los de les mampares i treure’ls a la sala gran, que lluïen més. Ell i el seu amic van sortir a gaudir de les obres, i jo els vaig acompanyar. Les senyores es van quedar al magatzem. Des d’on jo era, sentia el grinyol de les mampares quan les movien i la seva xerrameca. Deurien haver fet un bon dinar i anaven alegres. Passada una bona estona d’anar traient obres del magatzem a la sala, i anar comentant-les, els senyors van cridar les senyores i van decidir que ja era l’hora de marxar. Havien passat una tarda instructiva i distreta, i, com que no havia entrat ningú més en tota l’estona, jo havia pogut estar per ells al cent per cent, cosa que van agrair i els va fer sentir privilegiats. Quan van marxar ja era fosc, així és que vaig tancar amb clau la porta del carrer. Havia de tornar a desar els quadres de format gran a les mampares i això m’ocuparia una bona estona.  

     La primera cosa que vaig veure en entrar al magatzem, va ser que la petita obra dels anys 70 havia desaparegut.


Nota:
(1).- Vegeu https://quadernrobat.blogspot.com/2019/01/la-jugadora-de-golf.html



1 comentari: