diumenge, 22 de març de 2015

Un primer passeig per l'exposició de Jordi Casañas

    

  


     Les primeres fotografies de l’exposició, un díptic de gran format, ja ens recorden que a la ciutat sempre hi ha un ull que ens vigila. Una de les fotografies ens ensenya un primer terme d’uns baladres florits i ufanosos, el fons queda completament borrós, no el veiem. El protagonisme de la segona fotografia ja no el tenen els baladres, sinó el fons que en l’altra veiem completament desenfocat. I el que veiem, és una càmera de vigilància, que controla tots els nostres moviments. A les ciutats, ens podem creure lliures, però mai ho som del tot. Sense pretendre-ho, he descobert un nexe d’unió entre l’exposició de Jordi Casañas i la de Jorge R. Pombo. L’exposició “Mapes”, de Jorge R. Pombo, també prenia la ciutat com a tema. Les vistes de satèl.lit de la ciutat de Nova York ens feien veure que les persones vivim constretes, quasi sense espai vital, en una petita porció de terra, i en els “mapes” de Lucca trobàvem l’omnipresència del dibuix ben definit de les muralles, amb les connotacions de limitació, control i ordre artificial (1).

     Les 21 fotografies que conformen l’exposició de Jordi Casañas, són quasi totes urbanes. De tota manera, i contra el que pugui semblar, les imatges ens transmeten el sentiment que, malgrat el límits que ens imposa la ciutat, i el control al que estem sotmesos, les persones tenen, per força, un petit espai per  a ser feliços: com el senyor estirat en un banc de formigó, protegint-se el cap amb una carpeta, llegint o fent uns mots encreuats. Malgrat que la grisor del ciment ens parli de tot allò d’artificial de les ciutats, hi ha alguna cosa que ens transmet placidesa. Una altra foto ens mostra les cames d’uns homes que caminen de pressa. Podria ser un carrer, un passadís del metro, o el hall d’unes oficines. En un dels extrems de la foto, veiem els peus d’una dona asseguda, amb una cama sobre l’altra, que calça unes sabates daurades. Una sabata li cau del taló, i sense veure res més que això, ja sabem que és algú que, mentre fa una pausa, es mira el tràfec dels que caminen. Sempre hi ha un moment de pausa, sempre ens podem apartar del neguit i simplement, mirar-lo.

     L’any passat, en una ressenya a La Vanguardia, i referint-se a les fotografies de Jordi Casañas que formaven part de l’exposició “Un canvi d’aires” Juan Bufill va assenyalar que Jordi Casañas realitzava un ús conscient i dosificat del color. De fet, això pot ser així perquè a la ciutat no n’hi ha gaire, de color: així ho veiem en els executius retratats en una de les fotos, tots vestits de negre, a excepció d’un, que va vestit de gris, i que és justament el que esta ajupit cordant-se la sabata. En aquesta fotografia, el color gris, predominant a la ciutat, és el que marca la diferència. En una altra fotografia, tot és penombra, segurament esta feta en un auditori, o en un cafè. De fet, el lloc no importa. El que realment és important, és la silueta del cap d’una noia que es retalla en la foscor. El cap esta voltat d’una aureola blava, generada per la llum de la pantalla del portàtil o la tablet que esta mirant. Aquesta fotografia posseeix una potent càrrega espectral, i ens remet a espais urbans nocturns plens de gent. Però si hi ha dos elements urbans on el color és el protagonista en exclusiva, aquests són els quioscos i els mercats. En Jordi Casañas va retratar un quiosquer que es capbussa literalment en la pila de diaris, i un paradista de fruita que sembla que sofreixi una curiosa transformació: la samarreta sembla que se li hagi tornat verda per un procés camaleònic, i el seu cap és literalment, un manat de plàtans (2)

     Sense cap mena de dubte, estem al davant d’una exposició carregada de contingut semàntic. En Jordi Casañas, tot i retratar la realitat tal com és, sap fer la tria interessant i ens fa exercitar el pensament. És ben evident que, amb un primer passeig, no en tindrem prou.

Notes:


(2).- Podeu veure totes les fotografies si visiteu l'exposició o la pàgina web. Aquí deixo el link amb totes les dades:  http://elquadernrobat.com/wp-content/uploads/2014/09/Jordi-Casañasveure-o-descarregar.pdf

2 comentaris:

  1. Aquest cop el comentari es breu, perquè és absolutament imprescindible veure la mostra des de la perspectiva d’exposició.

    Evidentment, la galerista defèn en aquest article l’obra del seu fotògraf, i es fa de manera precisa, entenedora y plausible.

    En aquest cas, poca cosa a afegir, doncs tot i el tastet, cal veure-la com cal. No obstant, és perceptible que Casañas es un fotògraf urbà, amb tot el que implica la paraula: edificis i persones i entorns que habiten a la ciutat, i en Casañas les presenta com si estigues investigant a través d’un microscopi, on no es veuen éssers unicel·lulars, però si s’estudia en profunditat el comportament humà, que molts cops cal observar des d’una perspectiva sense implicacions, però sense oblidar que el fotògraf també es homo sapiens.

    Un anàlisi exhaustiu el que ens presentes, i que per descomptat, dona l’aliment intel·lectual necessari per visitar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una exposició fantástica, i en Jordi Casañas, pels qui no el coneguin, un veritable descobriment. Jo fa molts anys que el conec, i que segueixo el seu treball. De fet, jo tenia la intenció de fer-la a Joan Prats-Artgràfic si no haguéssin pres la trista decisió de suspendre la programació d'aquell espai. Els dos anys transcorreguts des de llavors han estat positius, ja que en aquest interval de temps, el seu treball encara s'ha afinat més, i la proposta que hem presentat és del tot rodona. Sense cap mena de dubte, espero la teva visita, i desitjo que el sentiment que expresses al final sigui compartit per més persones.

      Elimina