dissabte, 28 de març de 2015

Una biografia (sota la influència de l'Alice Munro)

     



     Havia decidit visitar al seu mestre de piano a l’hospital on estava ingressat. Era dissabte a la tarda i com que no esperava visites a la galeria, va fer festa.  Malauradament, l’època dels dissabtes concorreguts ja era molt lluny. Sovint la recordava amb molta nostàlgia. Eren dies amb molta activitat, la gent que treballava no podia anar de galeries durant la setmana, i aprofitaven el dissabte per anar de compres i veure exposicions d’art. Moltes vegades, d’aquells dissabtes sorgien contactes importants, públic nou, alguna venda i sobretot,  moltes converses que li aportaven coses interessants.  Ella sempre es preparava un bon discurs sobre l’artista de torn, de la mateixa manera que ho hauria fet si s’hagués tractat d’una classe universitària. Hi havia un col.leccionista que sempre venia els dissabtes al matí i li demanava que li expliqués l’exposició, i ella ho feia amb el màxim entusiasme. Li venia a la memòria aquella època breu i llunyana en la que havia fet alguna substitució a la universitat, i aprofitava per exposar el material de la seva tesina de llicenciatura. En aquella època, estava treballant en la tesi doctoral i fruïa comunicant les seves descobertes. Més endavant va venir el desencantament. El tema que havia triat no donava per a una tesi, per més que volgués estirar-lo per aquí o per allà. Durant mesos, va tenir la sensació de trobar-se en un carreró sense sortida. Fins que li van oferir la feina a la galeria i va abandonar la carrera universitària. Al començament de treballar-hi, va pensar que potser, passat un temps, reprendria el doctorat amb un altre tema d’estudi. El contacte amb l’art contemporani li havia obert un món il·limitat que no tenia gaire cosa a veure amb aquelles parcel.les petites d’història, polsoses i durament competides. El temps però, va passar i el doctorat mai va arribar. Les coses a la galeria li van anar molt bé, va fer algunes apostes per artistes que varen funcionar, i com a conseqüència, va fidelitzar el públic. Es trobava com a peix a l’aigua, fins que va venir la gran crisi i l’ambient es va fer tant irrespirable, que va haver de marxar i espavilar-se pel seu compte.

      El viatge en metro fins l’hospital era llarg, i va agafar un llibre de l’Alice Munro. Però no es va poder concentrar en la lectura. A l’estació de Sagrera, van pujar tres noies adolescents. Reien i parlaven en veu molt alta i la seva vestimenta cridava l’atenció: shorts (i feia un fred que pelava), caçadores de colors brillants i calçat esportiu. Anaven molt maquillades, i li arribaven olors barrejades de perfums diferents. Sense saber perquè la van fer sentir desplaçada i incòmoda amb ella mateixa, com s’havia sentit aquella mateixa setmana amb un artista que li havia recordat que ella, ara, ja no era ningú; que la seva galeria començava de zero, i que ja no tenia el paraigua de la galeria important en la que havia treballat. Ella li havia aconseguit una bon espai a la televisió, i en canvi, aquell artista es feia pregar, no volia enviar les fotos que li havia demanat per a la productora, i li havia enviat un correu a quarts de dotze de la nit, posant en evidència que era una  pesada, perquè havia estat tota la tarda intentant localitzar-lo. I li escrivia a quarts de dotze de la nit per donar-li lliçons!. Potser l’artista havia tingut raó en una cosa: això mai li hauria passat abans, quan treballava a la galeria gran.

     El piano però, era el lligam amb les seves hores felices. Tot i que sabia que mai aconseguiria tocar-lo bé, perquè havia començat passats els quaranta, li encantava el procés de desxifrar una peça fins que sonava. Ara que el seu professor estava malalt, valia la pena fer el viatge per veure’l i dir-li-ho. La resta eren coses...


       

2 comentaris:

  1. Un article sensible, redactat amb estil indirecte que permet viure la situació com si el protagonista fos el propi lector, i es trobés immers dins l’acció.

    L’article d’aquesta setmana parla en realitat de nostàlgia : per les il·lusions viscudes, pels bons temps d’una galeria, per l’experiència rebuda i per tot el positiu que se’n va treure de la mateixa, que permet defugir d’un present desagradable, amb falta de gust, amb unes noves generacions massa preocupades per l’estètica i poc per la ètica: només diversió i fugir d’una realitat magra, d’un futur molt incert que moltes de les noies que com les que expliques, no sabran afrontar.

    I per descomptat, no podia faltar la “hiena” de torn, perquè això és el que abunda: un artista que menysprea el teu esforç, perquè ara ja no tens el suport de la galeria gran. La veritat és que es digne de compassió perquè sembla que amb la crisi que encara estem passant, no s’hagi donat compte que avui estem a dalt i demà a baix.

    La cortesia, la bona educació i sobre tot l’empatia pels demès són essencials en la vida, i aquest personatge és per no tenir-lo en consideració ni en la galeria mai més. Per més bon artista que sigui, el seu comportament fa desmerèixer tota l’obra creativa. És per aquest motiu que no vull conèixer als artistes, perquè moltes vegades les seves creacions curiosament, no tenen res a veure amb la seva personalitat.

    M’agradat aquesta forma de redactat. És sensitiu, y molt humà, molt proper.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més o menys, els "ingredients" que detalles són sempre presents en les narracions de l'Alice Munro, que des d'aquí et recomano. De vegades corprèn, perque (com a mínim, a mi em passa), és fàcil identificar-se. Les protagonistes acostumen a ser dones "normals", que porten una vida "normal", però que a la vegada és unica. Aquest valor, fa veure tots els altres: la lluita, l'esforç, l'amor, etc. , i sovint ha de competir amb altres de no tant positius que poden fer-ho trontollar tot. Bé, la Munro és molt més potent que el meu "exercici".M'agrada molt el fet de que, malgrat tot, les seves heroines sempre tiren endavant.
      Hi ha persones, i d'aquestes, a les narracions de la Munro també en surten, que, potser perquè han tingut la sort de cara, o perquè són així, no acaben d'encaixar amb la nostra sensibilitat. Ja fa anys que vaig aprendre a posar-me dins una "campana de vidre" per protegir-me. I el millor que es pot fer és prendre distància, i no aturar-nos, per culpa seva, ni un sol moment.
      Jo ho tinc molt complicat per no conèixer els artistes!. O sigui que... a fer servir la campana!

      Elimina