dijous, 25 de juliol de 2013

Conceptes abstractes que no tenen res a veure amb l'art

    


     A part de la trucada a en Riera i Aragó que vaig detallar en l’entrada anterior, hi va haver una altra cosa que em va fer somriure aquell dia, i que es va produir unes hores després d’haver escrit aquell text.  Vaig arribar a pensar que hi havia d'haver alguna cosa més forta que jo, que tenia molta cura de que  no em deprimís massa, i que quan això succeïa, m’enviava senyals suficients com per a que el meu estat d’ànim es transformés ben de pressa. En Jorge Pombo (1) potser em diria que això és cosa del meu àngel; jo crec que és el resultat l’energia positiva de la gent extraordinària que m’envolta.

     La primera vegada que vaig conèixer personalment a en Mario Soria , va ser a la galeria. Jo havia escrit una entrada sobre ell, i em volia agraïr el text (2). Com a detall del seu agraïment, em va portar una botella de vi. Ell havia dissenyat l’etiqueta per encàrrec de Quim Vila, de Vila Viniteca. El nom del vi era “L’equilibrista”, i en Mario havia fet un dels seus dibuixos extraordinaris: un equilibrista travessant un paisatge fet de fruites, raïms i maduixes, i que també podria ser un mar. Em va agradar tant aquell dibuix, que vaig pensar que guardaria l’ampolla durant molt de temps. D’alguna manera em vaig identificar amb aquell personatge que havia dibuixat en Mario: jo també havia de fer equilibris per no sucumbir a tantes situacions no del tot agradables que m’estava tocant viure. Bé tots els que estem vivint aquesta època som uns veritables equilibristes: el més important és no perdre l’equilibri... i que la corda aguanti. La conversa amb en Riera i Aragó va ser al matí, i  a la tarda vaig rebre un mail del Mario Soria que em deia que el vi “L’equilibrista” havia estat reproduït en un manga japonès i m’adjuntava una imatge. La veritat és que quan vaig veure la foto del còmic vaig tenir una sensació reconfortant. En aquell fet hi coincidien tres persones extraordinàries del meu entorn: en Jordi Casadevall (3), que entre moltes altres coses és un autèntic boig del manga i l’Etsuko (4), que és japonesa i em podria traduïr el que deien els personatges del còmic. En Jordi coneixia aquell manga, que és diu Les Gouttes de Dieu”. Em va assegurar que si aquell vi sortia en aquell manga volia dir que el vi era bo de debó, i em va enviar la informació necessària per a que ho veiés jo mateixa. Poc després, en Mario Soria també me la va enviar. Aquest còmic explica la història de dos germans enfrontats per l’herència del seu pare, un enòleg de fama mundial. A cada capítol es planteja un enigma al voltant d’un vi, triat entre els més prestigiosos del món. El capítol 37 parla sobre “L’equilibrista”: Aquest vi és una caixa de música que cura la soledat. L’home que es balanceja perfectament sobre una corda i el mar de fruites se sota explica la subtilesa i la riquesa oculta que te aquest vi”.

     Així doncs, no havia estat una casualitat que aquest vi hagués acabat reunint a tres amics meus, ni que aquesta coincidència m’hagués aixecat els ànims definitivament. Una anècdota com aquesta, que havia arribat per correu, m’havia fet adonar de que tinc amics extraordinaris, que tenen una cosa en comú: són únics i diferents. La soledat i el desànim són doncs conceptes abstractes,  sobre els que val més no pensar-hi gaire.

2 comentaris:

  1. Primer de tot, felicitar Quim Vila de Vila Viniteca per encarregar a Mario Soria un disseny pel seu vi, amb un nom molt encertat: L'equilibrista, no tan sols pel comentari que tu fas respecte a la situació actual que estem vivint tots, - lo de que la corda aguanti em sembla encertadíssim - sinó perquè en un bon àpat, es necessari molts cops trobar l’equilibri entre el vins i la gastronomia.

    Com que vaig treballar més de un any i mig en un restaurant, portant la comptabilitat, i també la caixa del mateix, vaig tenir ocasió de conèixer el vi, aprendre una mica a distingir aromes i textures al paladar, tons de color, etc. Aquest treball em va permetre també d’assistir a sopars de maridatge, on segons els plats que s’oferien, l’enòleg o l’expert maridava amb el vi o cava més adient. I normalment, es buscava l’equilibri no el contrast, a fi a efecte de gaudir al màxim de tots els components de l’àpat.

    La gastronomia també és un ART, del que desgraciadament se n’ha fet un culte excessiu, a fi a efecte que amb un bon àpat oblidem les nostres penes, i demès, “ens serveixin” – Això ho vaig aprendre tot contemplant des de la caixa del restaurant com la gent endrapava més que degustava – darrera de una molt bona campanya de promoció de personatges com Ferran Adrià, J. Santamaria, o ara el Celler de Can Roca, anomenat el millor restaurant del món.

    Faig esment d’aquesta experiència personal, des de la basant de la restauració, perquè en aquest cas, un còmic Manga, ben allunyat de les nostres contrades, reflecteix la qualitat d’un vi, i l’expandeix per arreu del món, - és de suposar que pot ser traduït a diversos idiomes - gracies a les aventures dels hereus de l’enòleg. Més que casualitat, veritablement rocambolesc, perquè els editors o dibuixants dels còmics, un gènere que no se si ara té tants fans com havia tingut anys enrere, veritablement demostren estar informats al detall quan es plantegen la publicació d’una trama. Això vol dir professionalitat, qualitat de treball i estima pel que fan. I en tot cas, també, Vila Viniteca, també en sap fer una molt bona difusió dels seus vins.

    Molt curiosa aquesta història i més interessant encara ha de ser el còmic Manga, parlant dels diferents vins. Quasi diria que apassionant. El vi té quelcom de romàntic, independentment de la basant bíblica del mateix, i de la seva funció en l’eucaristia. Per tant, és un tema sempre adient per la conversa i la imaginació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em va comentar en Mario Soria que els de Vila Viniteca van presentar aquest vi en una fira al Japó. Pel que sembla doncs, aquest vi va triomfar, ja que segons em va dir en Casadevall, en aquest còmic només surten els millors vins del món com a protagonistes.
      Em va semblar extraordinari que l'obra de Mario Soria fés la seva (potser primera?) aparició al Japó a través del manga, i sobretot, que l'anècdota podés establir una línia d'unió entre varies persones.

      Elimina