dijous, 27 de desembre de 2012

Nadala del 1993


    
     El Nadal de 1993 estava molt contenta. Havia exposat un artista “meu ”- en Jordi Alcaraz-  i havia funcionat de forma extraordinària. Vaig decidir felicitar el Nadal a totes les persones que havien comprat obra d’aquest artista i els vaig enviar la felicitació que es veu a la fotografia. Era una adaptació senzilla d’un conte infantil que a mi m’agradava molt quan era petita, i vaig convidar a en Jordi Alcaraz a participar-hi.

       Aquest estiu, endreçant i llençant papers abans de marxar de vacances, vaig trobar una copia a dins d’una carpeta. Pràcticament ho havia oblidat, i vaig trobar aquell escrit tremendament naïf. Em va semblar una mostra de bona fe i de com estava el meu estat d’ànim en aquell moment. El text era aquest:


     Els bons amics


          Hi havia una vegada un noi que es deia Joan, que la nit de Nadal buscava un regal per al seu millor amic que es deia Josep. En Joan tenia un quadre a casa seva que era la cosa que més s’estimava i va pensar que faria molt feliç al seu amic si l’hi regalava. El va embolicar i l’hi va portar. Com que no hi era, va deixar el quadre al costat de la porta, pensant en l’alegria d’en Josep quan el trobés.

       Quan en Josep va arribar a casa aquell vespre, va trobar el regal d’en Joan i es va sentir molt feliç. El va penjar i la casa se li va omplir de llum i de color. De seguida, però, va pensar en la seva amiga Maria, que vivia una casa molt trista. Aquell quadre seria el millor regal de Nadal per a ella. El va embolicar i l’hi va portar aquell mateix vespre, per tal de que en pogués gaudir el mateix dia de Nadal. Com que la Maria havia sortit, l’hi va deixar al costat de la porta de casa seva.

      La Maria va tornar, es va trobar el regal d’en Josep i li va fer molta il.lusió. El va penjar, i va ser com si s’hagués obert una finestra en la seva casa tant trista. Mentre se’l mirava, va pensar en el seu amic Joan i en la felicitat que li portaria aquell quadre. Una cosa tant bona, havia de compartir-se amb els bons amics. Va despenjar el quadre i el va embolicar una altra vegada. Quan va arribar a casa d’en Joan, aquest no hi era, i va deixar el paquet al costat de la porta.

       Així, la cosa que més s’estimava en Joan, la va donar a en Josep, i allò que va fer feliç a en Josep, va omplir de llum la casa de la Maria. I la felicitat d’en Josep i la llum de la Maria, van tornar a en Joan, que era el millor amic de tots dos.


                                                            Els desitjo Bon Nadal



Doncs això. I que tornin temps com aquell Nadal del 93.

    

dissabte, 15 de desembre de 2012

El misteri d'en Jeffrey Jenkins

    


      Va ser l’any que la galeria es va presentar a la fira de Basilea amb un “one man show” d’en Frederic Amat. Havia de ser l’any 1989, perquè va ser el primer cop que hi vaig anar. Tot i que ja començaven a fer-li el llit, en Lluís Mª Riera encara manava molt a la galeria. Recordo que ell estava eufòric. Li encantava la ciutat de Basilea: la seva dimensió, els seus carrers, les botigues... Tenia ganes d’ensenyar-me la ciutat i fer-me participar del seu entusiasme. Ja feia setmanes que em deia: “prepara’t a veure l’espectacle del circ, ja ho veuràs”. El circ Knie instal.lava la seva carpa en una explanada al davant de la Fira, era una tradició anar a veure’l cada any. L’altra tradició era anar a la festa que, cada any amb motiu de la Fira, organitzava la Gisèle Linder. La Gisèle era una vella amiga d’en Lluís Mª i tenia una petita galeria d’art al carrer del darrera de l’hotel en el que estàvem. Aquell any ens havia anat a buscar a l’aeroport i ja ens havia dit que no podíem faltar a la seva festa de cap de les maneres.

    Un matí, en Lluís Mª va arribar a l’estand  pres d’una tremenda excitació. Havia descobert un artista boníssim que havia de veure de seguida. El vaig seguir pels passadisos de la fira fins a una galeria americana: la Stux Gallery. Presentaven un one man show de l’artista Jeffrey Jenkins.  Hi havia quadres de formats diversos, realitzats amb una tècnica que feia pensar en una mena de land art. Sota una tela metàlica, l’artista havia posat elements recollits de la natura: terra, fulles, branques, seguint un ordre perfectament geomètric. En Lluís estava tant emocionat amb la descoberta d’aquell artista, que va convèncer al nostre galerista per a que en comprés un. Em van deixar triar a mi, i em vaig decidir per una obra de petit format: una malla industrial de color verd cobria un gruix d’herba seca. L’artista havia retallat un rectangle al centre de l’obra i l’havia omplert aquella zona amb terra. Tenim aquella obra al magatzem des d’aleshores.

     Un dia vaig voler saber que se n’havia fet d’aquell artista i el vaig buscar amb el Google. Ni rastre, en Jeffrey Jenkins havia desaparegut. No vaig trobar ni una sola entrada que en fes referència. Res de res. Vaig escriure un correu electrònic a la galeria que ens el va vendre, però no em van contestar mai. Potser aquell artista era mort des de feia anys, o potser havia abandonat l’art. Qui sap si en Jefrey Jenkins és un enigma com el d’en Harris Burdick, l’il.lustrador que va deixar una fantàstica col.lecció de dibuixos en una editorial i mai va tornar a buscar-los. El van voler localitzar, però no havia deixat ni l’adreça ni el telèfon.    

dimecres, 12 de desembre de 2012

De les persones que passen

    


      Acabo de llegir l’últim llibre de la Delphine de Vigan Res no s’oposa a la nit i m’he tornat a identificar amb l’actitud de la protagonista –que és la mateixa escriptora- en enfrontar-se a la vida. Ja em va passar quan vaig llegir el seu llibre anterior Les hores soterrades. La vida la porta, ella és tremendament permeable a tot el que passa, i lluny de prendre decisions dràstiques, es deixa arrossegar pel corrent i intenta sobreviure amb els seus propis recursos interns. Abans que una altra cosa, ella és espectadora. Em toca especialment, el fet de que no hi gairebé res de fictici en els seus llibres. Recordo que a mi, de vegades, tant el meu germà com algun amic, m’han expressat la seva incomoditat en llegir un text meu “massa personal” i que he penjat en aquest bloc. Jo, en canvi, això no m’ho plantejo.

     Durant els darrers anys, jo també he tingut la sensació de ser transportada pel corrent, qui sap si pel fet de treballar en primera línia i a peu de carrer. M’he acostumat a veure entrar i sortir de la galeria a tot tipus de persona, algunes que entraven tot passejant, altres que hi venien expressament. Amb algunes he arribat a establir algun tipus de conversa, altres m’han arribat a explicar la seva vida. Fora dels incondicionals –que també han anat variant a través dels anys-, cada exposició atreia el seu propi públic, així que molts dels visitants només venien quan fèiem un artista concret i després no tornaven més. L’afluència de públic va ser sempre un bon termòmetre de l’interès que despertava una exposició. Aquest fet no sempre es traduïa en un increment de les vendes, però a mi sempre em va agradar que vingués molta gent, encara que no compressin. A la llarga però, i si féssim un estudi seriós, hi hauria un tant per cent molt elevat en el que hi convergien els dos factors: les exposicions més visitades, també eren les més venudes.

     Hi ha hagut visitants que m’han quedat en el record. La Celia, per exemple. Durant una llarga temporada va venir tot sovint. Era una artista gallega especialitzada en fer mosaics. Recordo haver vist fotos dels seus treballs. Era una noia dolça i de conversa agradable, i sempre vaig pensar que estava en el lloc equivocat i en el moment equivocat. Un dia em va regalar un llibre: La vieja sirena, de José Luis Sampedro. Em va dir que aquell llibre li havia canviat la vida. Quan el vaig haver llegit vaig entendre el perquè: ella era com la Glauca, la protagonista, una sirena condemnada a viure eternament, a veure néixer i morir al seu voltant. Em sembla que, després de portar-me aquell libre, ja no la vaig veure més.

     Qui sap si no seria precisament això el que trobaria més a faltar? Tenir una porta oberta i convidar a la gent que passa a entrar. Poder formar part del riu que tot ho transporta. Poder deixar que l’atzar em condueixi i que no hi hagi ni un dia igual a un altre.