dimecres, 6 de juny de 2012

Un estiu amb la Marilyn Monroe



Aquest escrit esta dedicat a en Josep Ramon Masllorens i a l'Eugènia Orriols, pel record compartit.
     

     Mai s’hauria arribat a imaginar que, de totes les exposicions fetes al llarg de tants anys, la de les fotografies de la Marilyn seria la que se li quedaria més gravada a la memòria. Aquella exposició es convertiria en una experiència vital extraordinària, que la portaria a viure un seguit de situacions del tot impensables en el context d’una exposició convencional.

     En tornar d’un viatge a Los Angeles, el seu cap li va comentar que li havien ofert una sèrie de fotos de la Marilyn Monroe, per si volia exposar-les. Els fotògrafs eren tots molt coneguts, i les condicions per exposar-les, molt bones. Quan li ho va dir, a ella no li va semblar be. Seria un toc de frivolitat poc escaient,  una nota esbojarrada enmig d’un seguit d’exposicions serioses. Tot i això, li va dir al seu cap que podien pensar-s’ho: s’acostava l’estiu, i les exposicions de l’estiu acostumaven a ser un fracàs. A la gent no els hi venia de gust visitar les galeries d’art quan feia bon temps, i era una llàstima presentar el resultat de dos o tres anys de la feina d’un artista quan passava tant poca gent. Així que, ben pensat, la idea d’exposar fotos de la Marilyn podia resultar una proposta fresca, diferent i poc compromesa.

     Quan les fotos van arribar dels Estats Units,  va començar a desembalar el paquet amb una barreja de curiositat, emoció i intriga. Fins i tot tenia la sensació de que feia una cosa mal feta, com si allò anés adreçat a una altra persona i ella ho obrís sense permís. Però en veure les fotos, es va entusiasmar: al davant tenia tot el glamour del Hollywood dels anys 50. La Marilyn, embolcallada amb un jersei gruixut asseguda a la sorra, la Marilyn amb pantalons pirata i brusa de seda posant en un interior amb la mirada perduda,  la Marilyn del braç d’Arthur Miller a l’entrada d’un cinema, somrient als periodistes, la Marilyn  tapada només per un vel  transparent de color vermell...

     Abans d’inaugurar, ja van rebre moltíssimes trucades. El telèfon no va parar aquella tarda: cap mitjà de comunicació no es volia perdre l’esdeveniment. L’energia que es va generar mentre muntaven l’exposició va ser tant intensa que fins i tot va saltar la instal.lació elèctrica. El lampista va haver de treballar contra rellotge per arreglar-ho i poder inaugurar a l’hora prevista. Després... una autèntica gentada. Tots els  col.leccionistes i visitants habituals van assistir a la inauguració, a més de públic de tota mena  que se la miraven com si ella fós la reencarnació de tot el que significava la Marilyn. La premsa se li adreçava com a la gran entesa sobre tot el que envoltava el mite. Per tant, es va haver d’informar a fons, i es va llegir la biografia més extensa que va trobar sobre la Marilyn Monroe. Aquella lectura va ser molt plaent, i va arribar a enganxar-s’hi del tot. Tot un món que ella veia en blanc i negre i que associava a les pel.lícules que havia vist de petita a la televisió.

     Quan l’Antoni Bassas va enviar una unitat mòbil a la galeria per tal d’entrevistar-la, o quan l’Andreu Buenafuente la va fer sortir al seu programa de radio per parlar de la Marilyn, ella ja era una experta: sabia tot el que es podia saber i el que no, sobre la Marilyn. Podia fins i tot mantenir discussions i defensar teories amb tots els mitòmans que van passar per la galeria, que en van ser molts.

     Després d’aquella exposició, mai més es tornaria a formar una cua de gent  fins la cantonada esperant que ella obrís. Mai més tornaria a tenir la galeria plena de gent a totes hores. Mai més la premsa es tornaria a bolcar d’una forma tant aclaparadora per cap altra exposició. Per tot això, aquella exposició ocuparia un espai destacat en la seva memòria, i perquè la Marilyn, despentinada i fràgil,  l’ acompanyaria  durant tot aquell l’estiu del 1997.


1 comentari:

  1. La Marilyn és un mite massa poderós com perquè una exposició de fotografies passés deseparcebuda. L'aurea que envolta la seva mort, la seva personalitat, ben diferent dels papers de les seves pel·lícules... tot plegat atrau massa l'atenció i cinèfils, mitòmens, professionals o afaccionats a la fotografia, doncs no varen poder resistir la temptació. Respecte als mitjans, doncs es fixen en el que els hi convé, però sempre és una publicitat agraïda.

    Com sempre, una narració curosa, pulcra, detallada i emotiva. Veritablement, treballar en una galeria d'art aporta experiències molt valuoses, que benvolguda Anna, ara comparteixes amb nosaltres coneguts o desconguts lectors, i fa que ens tinguis a l'aguait de la propera.

    Per tant, fins ben aviat.

    ResponElimina