Un pianista excèntric

 

        El 24 d’octubre de 1996 es va inaugurar a Joan Prats-Artgràfic una exposició que es titulava “Tórridos terrenos. Exposición itinerante de las Ediciones originales y col·lección Sibila de arte contemporáneo”. Sibila era una revista d’art, música i literatura que s’editava a Sevilla i que, en la seva versió de luxe, anava acompanyada de gravats i un CD de música contemporània. Aquesta exposició havia itinerat per Madrid (galeria Juana de Aizpuru), Sevilla (seu de Sibila), València (galeria Charpa) i Barcelona (Joan Prats-Artgràfic). Els gravats i dibuixos que es van exposar van ser de Davide Benati, José Manuel Broto, Miguel Ángel Campano, Chema Cobo, Alberto Corazón, Nacho Criado, Günter Damisch, Eduardo Chillida, Luis Gordillo, Cristina Iglesias, Eva Lootz, Juan Muñoz, Lucio Muñoz, Antonio Murado, Jaume Plensa, Vicente Rojo, José María Sicilia i Zush. Per a la inauguració es va anunciar que el pianista Jean Pierre Dupuy interpretaria sonates i interludis de John Cage. Així doncs, en aquella ocasió, es va llogar un piano.

 

     Molt abans de l’hora de la inauguració, va arribar el pianista.  Es va presentar i em va demanar que l’acompanyés al camerino. Li vaig fer repetir, perquè em va semblar que no l’havia entès. Camerino? Quin camerino? Parlava el castellà molt malament, però em va ensenyar la bossa on duia el vestit de concertista, i una maleta en la que vaig deduir que portava les partitures. Li vaig dir que no teníem cap camerino i es va contrariar: ell s’havia de canviar i preparar-se pel concert. El vaig acompanyar a dues habitacions que hi havia al fons de la galeria, en una hi havien eines i la nevera i l’altre la fèiem servir de magatzem de llibres de bibliòfil i tenia, a més, un recambró al que anomenàvem “la caixa forta”. Però aquestes habitacions no li servien perquè no tenien mirall. Li vaig dir que l’únic mirall de la galeria estava al lavabo. El pianista va començar a esbufegar i protestar en francès i en veu baixa, però vaig entendre coses com “és increïble”, “com pot ser”, “això és summament indignant”, etc. Mentre ell protestava, el vaig acompanyar al lavabo. Però quan el va veure va dir que allà no es podia canviar, que era massa petit, i no hi havia lloc per penjar la roba. Li vaig ensenyar un armari que estava a fora i en el que hi havia penjadors de sobra, però va esbufegar quan va veure que a dins l’armari també hi havia l’aspiradora i piles de caixes amb copes. Va dir que no sabia si tocaria, que allò no era el que li havien dit. Li vaig dir que estava en una galeria d’art, i que en les galeries d’art no hi ha camerinos. No podia dir-li altra cosa, ja li havia ensenyat tot l’espai. Finalment, va entrar dins el lavabo i es va tancar amb el pestell. I s’hi va estar molta, moltíssima estona. Mentrestant, els muntadors havien acabat i es volien rentar. Els hi vaig dir que no podien, que hi havia el pianista tancat al lavabo. Van esperar una estona, fins que van perdre la paciència i van començar a trucar a la porta. De dins no venia cap soroll. Jo mateixa havia d’anar al lavabo i vaig haver d’anar a La Polígrafa, que estava al costat. El mateix van haver de fer els muntadors. Quan vam tornar, la galeria ja era plena de gent. Havien arribat els de la revista, i altra gent que havien congregat i que jo no havia vist mai. Però el pianista seguia tancat al lavabo. Vaig trucar preguntant si estava bé, i em va dir que no volia sortir fins l’hora del concert. Jo li vaig haver de dir que havia de deixar lliure el lavabo, que era l’únic que teníem i que havia d’estar disponible per si hi havia una urgència. Llavors va obrir, vestit amb un frac blanc immaculat. El vaig acompanyar a la sala i el vaig deixar parlant amb el responsable de la revista. 

 

     No havien passat ni cinc minuts, que ja tornava a tenir el pianista al meu costat amb cara de contrariat i esbufegant una altra vegada. No volia tocar, definitivament, marxava. Però què havia passat? Em va dir que el seu caixet era de 30.000,- pessetes per concert, i que ara no li volien pagar. Li havien dit que tries una obra d’unes que li havien deixat apartades, que cobraria amb obra. Però ell no volia una obra, volia els diners. Vaig anar a parlar amb els de la revista, però es van limitar a demanar-me que “convéncelo como puedas”. No recordo els arguments que vaig fer servir, però segurament li vaig dir que, una vegada aquí, valia més marxar amb una obra que sense res. Tampoc recordo quines obres havien apartat per a ell, però sí que ell no entenia gens d’art . Vaig dir-li que triés una que li agradés -no li agradava cap- ; la podia tenir a casa i després vendre-la. El vaig aconseguir convèncer que, després de tot, no era un mal tracte. El pianista no estava gens d’acord en això, però finalment va accedir. 

 

     La seva actuació va ser un èxit, va interpretar les sonates de John Cage de forma impecable, i la reverberació de la sala els va donar una textura sonora increïble. Va rebre una ovació llarguíssima, i moltes felicitacions. Finalment, va marxar content, amb la seva obra sota el braç. 

 

     D’aquella exposició no recordo res, només dos dibuixos eteris i sensibles d’Antonio Murado i la vivència amb el pianista. Passats els anys, quan li vaig explicar l’experiència al meu professor de piano, em va dir que en Jean Pierre Dupuy era un pianista especialitzat en música contemporània molt reconegut, i que en una ocasió havia interpretat composicions seves. En aquell moment no teníem internet, però si ara el busquem, trobem centenars d’entrades que li fan referència.