Intervencions contraproduents

 

     

     Recordo perfectament el magatzem antic de la galeria Joan Prats. Ocupava tots els baixos de la finca, a excepció d’uns quants metres quadrats que, l’any 1985 i per tal de seguir unes ordenances municipals, es van adequar com a galeria. Un porta de fusta batent, comunicava la galeria amb el magatzem. Tot aquell espai l’havien ocupat, des de temps immemorial, els tallers de La Polígrafa. A la dreta i fins al fons de tot, hi havia mampares de ferro plenes d’obres. Les parets, potser s’havien pintat algun dia, però les humitats havien fet saltar l’arrebossat de moltes zones. Les rajoles del terra estaven tacades de tinta i en algunes parts, sobre les que hi deurien haver estat les màquines d’impressió, traspuaven oli i havies de vigilar de no relliscar. A l’altra banda del local s’amuntegaven caixes i més caixes d’embalatge, rotlles de paper i de plàstic de bombolles. La llum era escassa i la ventilació també, per la qual cosa sovint feia olor de resclosit. Una vegada vam tenir plaga de rates. Un company em va explicar que un rata grossa com un conill es va esmunyir per un forat que hi havia en un racó. Tothom deia que era un lloc molt cutre per ensenyar obres d’art, i el director va fer construir un reservat pintat de blanc per a poder presentar les obres “sense interferències”, com ell deia, tot assenyalant vagament l’entorn. Ara potser no ho haurien fet, sembla ser que la nova moda exigeix, precisament això, que l’espai estigui deixat. Però no com aquell magatzem, que no tenia cap pretensió i en canvi moltíssima solera. Ara, en la deixadesa hi ha la voluntat i en allò inacabat, l’estètica. 

 

     Aquest matí ens hem acostat a veure el nou espai de la galeria Mayoral. Només obrir la porta, una olor fortíssima de ciment (de casa en obres) barrejada amb la d’humitat quasi em tira enrere. El terra de l’entrada a més, feia una estranya pendent formada per un enorme bony que m'ha generat sensació d'inestabilitat i m’ha fet pensar en la instal·lació de Daniel Steegmann Mangrané al Macba. Les parets, algunes enguixades parcialment, altres no. Havien deixat a la vista uns forats que deurien haver sigut dels ancoratges d’un sostre fals. Les zones arran de terra, ennegrides, feien pensar en filtracions d’aigua. Perquè havien deixat algunes restes de l'antiga construcció a la vista i altres les havien tapat? Les taques de guix, aquí i allà, sobre franges de material gris (formigó?) semblaven notes d’una estranya partitura. Estava clar que allò ho donaven per acabat, però no m’he pogut estar de preguntar-li a una noia que hi havia al darrera d’un mostrador metàl·lic, si les obres del local estaven acabades o no... i llavors, com si es tractés d’un paó reial que obre la cua al davant d’una amenaça o per protegir el seu territori, m’ha dit que estava així per voluntat de l’arquitecte, que el cub blanc (1) estava en tela de judici per molts pensadors, comissaris i artistes que havien teoritzat molt sobre això, i que només calia pensar en el Palais de Tokio de Paris (2), per veure que l’art contemporani és una altra cosa, i que demana espais diferents. Al davant d’aquest desplegament, he recordat aquell espai blanc del vell magatzem, pensat per a fer destacar les obres quan les volíem presentar als clients, i li he dit que qualsevol cosa es veu millor en un espai polit i sense interferències. Però la noia m’ha dit que ells venen a estrangers que viuen a Barcelona, i que, com són de fora, estan més avançats. Toma ya,  he pensat. 

 

     Així doncs, pels motius exposats en el paràgraf anterior, no puc explicar res de l’exposició. Massa soroll a les parets, massa interferències visuals, massa arquitecte. 

 

 

 

Notes:

 (1).- Amb això del cub blanc, la noia es referia a una galeria de parets blanques.

 

(2).- El Palais de Tokio (parcialment reproduit a la foto que illustra el text) no va ser un bon exemple. Ni per dimensions, ni per acabats, ni per res.