dilluns, 8 de setembre de 2014

L'art és només un luxe?

     



     La lectura d’un article publicat a La Vanguardia d’ahir diumenge (7-9-2014), em va fer sentir una incomoditat enorme. L’article portava per títol El globus de l’art, i com a subtítol: Un viatge al paradís dels col.leccionistes d’art milionaris dels Estats Units.  El nou museu d’Aspen, a Colorado, és, segons l’autor de l’article, el mirador perfecte per observar el món artístic del segle XXI, amb els seus preus desorbitats i els seus artistes de marca hipersol.licitats per una plutocràcia global cada vegada més rica.  De passada, esmentava tots aquests milionaris que tenen segona, tercera o quarta residència a Aspen, la majoria, grans col.leccionistes d’art contemporani. Cap d’ells es nou ric ni de lluny, les seves fortunes venen de lluny i estan tots a la llista Forbes. Tots són consumidors de luxe, aficionats a les subhastes, interessats en l’estil de vida de les celebritats, però sobretot en visitar les fires d’art i anar a la Biennal de Venècia amb el seu iot. Aquesta elit del segle XXI necessita artistes vius per als seus museus privats. Això –ajudat per operacions coordinades de promoció i suport a preus de megagaleries com Gagosian- impulsa la demanda d’obres contemporànies  que cada vegada més, són béns de luxe.  Sobre tot això ja he escrit diverses vegades en aquest bloc. Sovint he reflexionat sobre els mecanismes que porten a aquesta situació, i sobre el què hi pot haver de veritat o mentida en tot plegat. Per altra banda, és evident que, malgrat que algun periodista ho volgués demostrar del dret i del revés, la bombolla de l’art no va punxar mai. Els preus dels artistes d’aquesta elit de galeries va continuar pujant i les seves obres es van seguir venent. Tant a les galeries, com a les subhastes. Esta clar doncs, que no es tracta de cap bombolla. La demanda és molt sòlida i ha sobreviscut qualsevol tipus de crisi. Mentre molts artistes i galeries han maldat per sobreviure durant els darrers temps, les galeries i els artistes d’aquesta elit han nedat en l’abundància.
  
     Després de la lectura de l’article he pensat que la majoria de persones (d'aquí) que es senten allunyades de l’art contemporani, encara s’hi allunyaran més. Notícies com aquestes poden generar rebuig entre la gent. Amb l’excepció dels snob (o aprenents), poca gent s’identificarà amb aquesta filosofia del luxe. I si l’art contemporani s’associa al luxe, doncs encara pitjor. La barrera entre la gent i l’art contemporani, malauradament massa gran, esdevindrà insalvable si a la premsa apareixen articles com aquest. Ahir mateix, la Maria Bohigas, del Club Editor, em va explicar que les novel.les que tenen l’art com a rerefons, costen més de vendre. Com si la gent no s’atrevís a entrar en aquest tema, bé perquè no el comprenen, o perquè els desperta una certa reticència. Doncs imagina’t el difícil que és vendre art, vaig dir-li. En qualsevol cas,  la seva observació va ratificar el fet de que l’art és cosa d’una minoria. I com que aquí no tenim cap ni un dels milionaris d’Aspen, la nostra minoria és especialment valuosa. Espero que ho sigui prou com per a que articles com l’aparegut a La Vanguardia d’ahir no els contaminin; i per a que els seus judicis de valor estiguin guiats per la intel.ligència, la sensibilitat, i perquè no, pel seu gust personal. Sense cap mena de dubtes, aquesta és una minoria exigent, perquè cap moda ni cap marca serà un argument de pes per convèncer-los. Afortunadament, l’art en té molts, d’arguments per convèncer.


Nota: les frases en cursiva del primer paràgraf estan extretes de l'article

4 comentaris:

  1. L’article de La Vanguardia que comentes fa absolutament fretat, perquè una minoria manipula i controla un sector de l’art molt específic que gira molts milions, i el més segur es que a nivell de qualitat artística, aquesta sigui més que discutible. Però ha complert el fet: seduir a una minoria als qui comprar art d’aquest tipus els hi suposa encara avantatges fiscals.

    I sí, cada vegada costa més que la gent entri dins el món de l’art, jo penso que és per l’excessiu abús de mostres contemporànies. Les avantguardes del segle XX varen suposar una revolució en l’estètica i en la creativitat artística, però alhora varen fomentar indirectament l’esnobisme i el caprici d’uns quants milionaris, avorrits i cansats de tot, que tal com dius, la fortuna els hi ve de lluny, i inflen un sector molt específic, de forma artificial. Però també s’ha de tenir en compte que els artistes que alimenten aquest milionaris, són igualment una elit que deu trepitjar a qui se li posa pel davant, per continuar mantenint el estatus.

    Veritablement, aquests milionaris en el fons de col•leccionistes no en tenen res. No estimen l’ART en absolut. Només volen presumir del mateix en les seves festes i reunions. Un autèntic col•leccionista no cauria en aquestes barbaritats, que fixa’t tu, en realitat només es donen als EE.UU. A Europa estan per altres temes respecte a l’art. Però com a bons americans, volen conquerir i dominar el món, i el que fan es crear rebuig.

    No crec que aquest tarannà es doni aquí, i més amb la crisi actual. Però jo personalment si que soc partidària de que l’art sigui per una minoria, selecta i exquisida a nivell intel•lectual i humanístic, que entengui la seva essència i en defugi de la massificació. Es fa massa “art de batalla” avui en dia. Qualsevol jubilat o aficionat exposa en qualsevol lloc, o paga per fer-ho, i això també ja colapsat el mercat. Fins fa 40 anys, el pintor o dibuixant era una mena de “rara avis”. Ara qualsevol pinta. Veient aquestes noticies, els hi donen peu a engrandir la seva egolatria quan realment no saben veure que tot plegat és un “divertimento” per a entretenir a una classe poderosament econòmica i intel•lectualment avorrida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'article de La Vanguardia fa èmfasi en el tema dels diners bàsicament, i efectivament, això crea un rebuig. Però et puc assegurar que molts d'aquests milionaris SÍ que són aficionats a l'art de debó. Molts són entesos i estimen la seva col.leció. El que passa és que l'article es queda en les xifres que paguen per les obres que surten a subhasta. Això és escandalós, i això és notícia. Estic d'acord que hi deuen haver molts que compren per esnobisme, però hi ha molts que ho fan perquè els agrada. Alguns són força crítics, i tampoc compren segons quins noms, perquè ja intueixen que són un bluff. Prefereixen esperar a que el temps posi les coses al seu lloc. El que és cert, és que també es poden fer molt bones col.leccions modestes, afortunadament no tot són ni els grans noms ni les grans galeries. Hi ha una infinitat d'opcions a escala humana!

      El que no m'agrada és que la premsa s'ocupi una vegada i una altra d'escriure sobre xifres d'escàndol, artistes hipercotitzats, i resultats de subhasta explosius. Això crea una barrera insalvable entre l'art i la gent "normal", que, de fet, és la inmensa majoria. Hi ha molta gent que intenta transmetre una idea de l'art, basada en altres valors molt més eterns -per dir-ho d'alguna manera- i articles com aquests tiren tota la feina pel terra.

      Elimina
  2. És veritat que quan trobes un client que compra per amor a l'art t'emociones. I de vegades et costa vendre una obra especial perquè penses que anirà a parar a algú amb poca sensibilitat

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'ha passat mai que en una obra hi veus moltes més coses que les que l'artista ha volgut plasmar? On comença i on acaba la seva "propietat intel.lecual"?

      Elimina