No volia escriure sobre aquestes coses, però potser degut a la calor d’aquests dies són les úniques que em venen al cap. El camí del quadern robat no va ser un camí fàcil, i tot sovint ens vam entrebancar. Dels últims temps, recordo uns quants entrebancs (per dir-los d’alguna manera). Un d’aquests ja em va fer pensar que, tard o d’hora tiraríem la tovallola.
Fa alguns anys, en el transcurs d’una de les exposicions que vam tenir, ens va visitar una gestora cultural que tenia un pes específic considerable en una de les institucions del país. Havia sigut cosa de l’artista convidar-la a venir. A hores d’ara estic convençuda que mai vaig tenir fusta de galerista perquè era incapaç de perseguir les persones claus fins a l’extenuació per tal de que ens compressin obra o incloguessin els nostres artistes en els seus programes expositius. Curiosament, això ho vaig fer constantment quan la galeria no era meva i treballava per altres. Llavors trucava, insistia, perseguia i convencia. En canvi, quan la galeria va ser meva, vaig deixar de fer-ho. L’altre dia, conversant amb una antiga companya li vaig fer aquesta reflexió: era perquè del que jo tenia fusta, era d’empleada? Servia més per a treballar pels altres?. Sigui com sigui, al quadern robat em va guiar la prudència i la reserva més que no pas la persecució ferotge del comprador. Tornant als fets, la gestora ens va visitar, amable i simpàtica, i es va desfer en elogis sobre l’obra que teníem exposada i sobre l’artista en general. Jo, posada en el meu paper de galerista professional, li vaig preguntar –perquè venia donat – si tenien aquest artista representat a la seva col·lecció i quan em va dir que no, li vaig preguntar si li semblava oportú que els enviés una proposta d’adquisició s’obra. “I tant!”, em va dir, “envia-la, envia-la”. Així doncs, ens vam reunir amb l’artista i vam fer una selecció d’obres prou significatives de la seva trajectòria. Vam estar unes quantes setmanes sospesant propostes diverses, i finalment, vam presentar un conjunt d’obres magnífiques, dignes d’estar a la col·lecció de qualsevol museu.
Van passar uns mesos, i la resposta de la gestora no arribava. Ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. L’artista em va preguntar si no seria oportú trucar-la, però jo, que ja estava avesada a actituds d’aquest tipus, li vaig dir que no calia, que si no havien dit res, és perquè no hi havia res. Tot i amb això, l’artista va escriure un mail a la gestora, preguntant per l’estat de la nostra proposta. La resposta que va rebre va ser de sorpresa màxima: “Ah però.... havíem de dir res?” i acabava dient que no l’havien tingut en compte perquè -i cito textualment- la seva obra no era prioritària per a la institució en la que treballava. L’artista em va reenviar el correu, estava atònit. Després del que ens havia dit durant l’exposició, no s’esperava aquella resposta. Jo, en canvi, ja l’havia advertit que no calia escriure per preguntar res. De fet, el que a mi m'havia sorpès, havia estat que ens animés a presentar la proposta d’uns manera tan entusiasta. Malauradament, les coses mai van així, i no vaig poder evitar pensar que ho havia dit per quedar bé en aquell moment. Per a l’artista va ser un cop, tot i que es va recuperar. Més que jo, que, tot i que era més escèptica que ell en que la nostra proposta arribés a bon port, encara hi penso. No hi ha res que em rebenti més, que et facin promeses quan saben del cert que ni poden ni volen acomplir-les.
