tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post5598857458968347643..comments2024-03-28T12:28:30.570+01:00Comments on El quadern robat: Història de la Petita MicaAnna Belsahttp://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comBlogger4125tag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-29093047978368656982016-07-11T13:14:14.944+02:002016-07-11T13:14:14.944+02:00Gràcies, Esther, però de moment no trobem cap cons...Gràcies, Esther, però de moment no trobem cap consol al buit immens que ha deixat en les nostres vides. Era com una personeta que omplia molt més del que es pot pensar, sempre pendent de nosaltres. Ara per ara només puc que plorar-la...Anna Belsahttps://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-4951178119018917822016-07-10T20:46:08.875+02:002016-07-10T20:46:08.875+02:00La Mica va ser una gata molt afortunada. Però vosa...La Mica va ser una gata molt afortunada. Però vosaltres també ho vau ser per trobar-la. Li heu donat 14 anys de felicitat. I ella a vosaltres. Amb els animals la relació és recíproca. Tu els dones però ells infinitament més. Tant que deixes de pensar en un ésser i el consideres carn de la teva carn. Sé que la Mica us va estimar molt i que ara està contenta i us dóna les gràciesEsther Mitjavila i Serrahttps://www.blogger.com/profile/17812293094931040797noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-47416657772492990722016-07-06T18:35:20.929+02:002016-07-06T18:35:20.929+02:00Gràcies, Marta, pel condol i el comentari. És ben ...Gràcies, Marta, pel condol i el comentari. És ben veritat que han estat tres pèrdues consecutives molt sentides, però la de la Mica ha estat la més plorada de totes. <br /><br />M'ha agradat llegir el que expliques de la cadernera que vas tenir. M'ha cet recordar un conte que m'agradava molt quant era petita i que es titulava "La casa de l'àvia". Anava d'una àvia que deixava els ocells entrar a casa seva, i que menjaven a la seva taula, i li fèien companyia quan anava a dormir. Només els que hem conviscut amb animals entenem el dolor per la seva pèrdua i el buit que deixen.<br /><br />De moment no em puc plantejar la idea d'un altre gat. La Mica era més que un gat, per a nosaltres, per haver nascut on va nèixer i per ser filla de qui era. Han estat 15 anys meravellosos amb ella, i ens ha acompanyat en tot. Era una gateta molt viva, i em va ensenyar moltes coses. Sobretot a descobrir l'amor incondicional dels animals, així com la seva immensa bondat. <br /><br />Ara toca tornar a trobar l'equilibri... i seguir endavant per ella. És el que hauria volgut!Anna Belsahttps://www.blogger.com/profile/16215824294326523111noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3829356173215771429.post-61934257617445285862016-07-06T18:15:40.093+02:002016-07-06T18:15:40.093+02:00Tal com em comentaves al correu, efectivament l’ar...Tal com em comentaves al correu, efectivament l’article no té a veure amb l’art, però si amb la vida, i l’art es vida. La Mica, com a membre dels felins, ha tingut representació artística, i fins i tot ha estat adorada com una desea a l’antic Egipte.<br /><br />Evidentment que no es tracta de la teva Mica, però si de la seva espècie i com animal de companyia que conviu amb humans, evidentment es converteix en un membre indiscutible de la familia.<br /><br />De ben segur que estàs afectada. Jo vaig tenir un ocellet, concretament un mascle de cadernera que ens va viure 12 anys. Li dèiem « Tit », perquè amb un « Tit » ho deia tot. I es feia entendre. Cada dia li netejàvem la gàbia, li renovàvem el menjar, li donàvem un tallet ben prim de pometa – per cer, només menjava Golden, per la qual cosa li compràvem expressament per ell - el fèiem volar per casa, perquè “estirés els ocets de les aletes i les potetes”, i un cop a la setmana la gàbia es netejava amb aigua i sabó, mentre ell volava per la cuina o es quedava ben tranquil damunt del rellotge de la mateixa. Per Nadal menjava engrunes de torrons, i fins i tot li guardàvem un tallet petit a la nevera, perquè en tingués força temps.<br /><br />Si a casa meva, i especialment jo, amb un ocellet que pesava 15 grams – el vàrem pesar a les balances - el teníem així, que no ha de ser amb una gateta?. <br /><br />Però el Tit, com la Mica, van fer el seu cicle de vida. Van estar ben cuidats, atesos i estimats. I lo bo de tot plegat són els records que ens han deixat. <br /><br />Jo no he tingut cap mes ocellet. Quan hi havien els meus pares vius, un o altre es cuidava, però ara que soc jo sola, no em veig amb cor de tenir-ne un altre. El deixaria massa sol i això em sabria molt de greu. Però tu pot ser et pots plantejar una altra Mica. Ja se que ara és molt aviat, però un gat es diferent d’un ocell, i el seu buit es fa notar més. <br /><br />El meu sincer condol, perquè t’entenc perfectament, i se que estàs ara. Quan el Tit es va morir, la meva mare i jo vàrem plorar com magdalenes. I també entenc que ortes un any de pèrdues molt sensibles. No obstant, això és el cicle de la vida. La mort en forma part de moltes maneres. <br /><br />Guarda en la memòria el record de la gateta, els bons moments i la companyia que us ha fet, i com deia Sant Agustí, alegra’t d’haver-la tingut i no lamentis haver-la perdut.<br /><br />Una abraçada i el meu suport!!!<br />Marta Teixidóhttps://www.blogger.com/profile/08594071442305495402noreply@blogger.com