Sense fons

 

     Un altre dels intents d’estafa que vaig patir, va venir de part d’un suposat marxant, que a hores d’ara deu estar a la presó – i si no a punt d’entrar-hi - per haver venut obres falses d’un cèlebre artista. Aquesta vegada no va passar de l’intent per part seva; perquè jo ja tenia molts anys d’experiència, i havia guanyat confiança en la meva intuïció.

 

     Va passar durant una exposició de fotografies de Chema Madoz. Aquella, com totes les exposicions d’aquest fotògraf, era una exposició molt visitada. La gent, no entrava i sortia com en la majoria d’exposicions, sinó que s’hi entretenien una estona llarga, i sovint em feien molts comentaris. Els seus poemes visuals fotogràfics es prestaven a una lectura assequible per a tots els públics i eren moltes les persones que s’identificaven, o si més no, es sentien properes als jocs visuals de Madoz, a la seva manera de presentar els objectes en relació a altres, trastocant la seva funció habitual i atorgant-li una de nova. Un matí, va entrar un noi jove, em va somriure i va fer un gest simpàtic i molt expressiu, donant a entendre que estava disposat a gaudir d’una bona estona. Jo li vaig tornar el somriure, i el vaig seguir amb la mirada mentre ell es parava  al davant de cada fotografia, assentint amb el cap i després girant-lo a banda i banda com dient “què bo que és aquest individu”. Va trigar una bona estona a veure tota l’exposició, i quan va sortir, es va quedar parat al meu davant. Em seguia mirant somrient. Li vaig preguntar si li havia agradat l’exposició, i em va respondre que li havia agradat tant, que es volia quedar una fotografia. “Molt bé!- li vaig dir- Quina?”. Em va assenyalar una que representava gotes d’aigua sobre una superfície brillant. Les gotes anaven agafant formes fins arribar a la gota central que tenia la forma perfecta de peça de puzle. Aquella fotografia era la de la portada del catàleg que s’havia editat per l’exposició i havia tingut molt èxit. De fet, en tenia una al magatzem per entregar. “Me la puc endur ara mateix?”, em va preguntar. Vaig dir-li que, si la pagava abans, jo no tenia cap problema per entregar-la. Llavors em va dir el seu nom i cognom i vaig descobrir que pertanyia a una família coneguda en els ambients artístics. Tot i amb això, vaig insistir en què havia de pagar-la abans.  Va fer una expressió de sorpresa, com si li estigués dient una cosa totalment fora de lloc. “Em sap greu,- li vaig dir- però són les normes, i no fem excepcions”.

 

     Aquella tarda vaig comentar la situació amb una companya, sobretot perquè aquell noi, malgrat la simpatia, la conversa agradable i el respecte que em mereixia la seva família, m’havia causat males sensacions. “Uf, - em va dir- si no et porta els diners per endavant, res de res...”, i em va confirmar que la mala espina que m’havia donat, era ben fundada.

 

     El noi tornar el dia següent, amb un taló a la mà. Volia endur-se la foto immediatament. Li vaig dir que ho sentia, però que s’hauria d’esperar que el taló es fes efectiu, i això volia dir un parell de dies més. Va fer un posat contrariat, però li vaig tornar a recordar que jo només complia ordres. Va marxar tot enfadat, dient que tornaria en un parell de dies, i s’enduria la foto. Aquell mateix dia, el gerent va dur el taló al banc. Va resultar ser un taló sense fons. El noi no va tornar mai més.