Mentre em passejava, sola i en silenci, per l’exposició de l’Elena Kervinen acabada de muntar, mirant atentament els dibuixos del natural sobre fragments blancs de marbre, o els cels nocturns sobre fragments de granit negre, no vaig poder evitar un pensament ( o potser hauria de dir un record), que donava sentit a la voluntat íntima de l’artista. Lluny dels referents predominants subjacents en el discurs de molts artistes actuals (Benjamin, Arendt, Bataille, Adorno...) que tendeixen a convertir l’art en un mitjà de denúncia, o de crítica social o política, les inquietants i delicades obres d’Elena Kervinen em van portar a la memòria unes lliçons magistrals del professor José Maria Valverde dedicades a uns poetes anglesos que ell admirava profundament: William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge.
Wordsworth i Coleridge van ser dos poetes romàntics anglesos que van escriure la seva obra durant la primera meitat del segle XIX. Tots dos van abandonar la vida mundana i es van retirar a viure a la regió de Cumberland, anomenada la regió dels llacs, cosa que va fer que se’ls anomenés lakist (llaquistes) o lake poets (poetes dels llacs). Coleridge va ser l’autor de la frase “La poesia és l’emoció en el record”, i que per a mi va ser una revelació la primera vegada que la vaig sentir, dita pel meu professor. Però és potser la poètica de Wordsworth la que se’m va fer quasi corpòria mentre intentava penetrar en el món de l’Elena Kervinen, o si més no, en el significat o el missatge que em transmetien les seves obres. A banda de que ella també viu aïllada del soroll trivial en plena natura, la seva actitud de contemplació reflexiva, l’ha portat a conclusions absolutament wordsworthianes. Vivint a la regió dels llacs ,Wordsworth es va convertir en un caminant i en un observador atent de la natura. A diferència d’altres autors romàntics, que es servien de la natura per a expressar els sentiments humans, Wordsworth dedueix que l’ésser humà és part de la natura, i que tots dos formen part d’una cosa més gran: l’univers, a qui atorga una naturalesa divina. Déu és visible a tot arreu, i el poeta, no és altra cosa que un profeta que ha de transmetre aquest saber per tal de portar la humanitat fins als grans límits universals, fins a l’infinit. Exactament això és el que hi ha en els infinits nocturns d’Elena Kervinen, la redempció està en la senzillesa, en la humilitat, en l’experiència de l’esplendor immortal de la natura.
L’any passat es va traduir al català El preludi de William Wordsworth, una obra magna que li va ocupar més de cinquanta anys de la seva vida. És una obra construïda a base de records, experiències i reflexions, que havia de servir-li d’entrenament per a una obra posterior que mai va escriure. El traductor, Jaume C. Pons Alorda, va dir en una entrevista que, vist així, aquest entrenament havia estat un fracàs, perquè no li havia servit per al que ell volia, però que en canvi, va ser el punt de partida que va servir a Marcel Proust per escriure A la recerca del temps perdut. Penso que, malgrat el soroll, i malgrat el que jo mateixa vaig pensar al principi, aquests referents no estan fora d’època. Tots hem sentit o llegit alguna vegada el fragment del poema “Oda a la immortalitat” de William Wordsworth : (...) Malgrat que res pugui retornar l’hora de l’esplendor de l’herba, de la glòria de les flors, no ens hem d’entristir, perquè la bellesa subsisteix sempre en el record” (1).
Nota
(1).- Aquest poema de Wordsworth va inspirar la pel·lícula d'Elia Kazan "Esplendor a l'herba"
La imatge que il·lustra el text és l'obra "Diàlegs amb la nit" d'Elena Kervinen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada