divendres, 14 de juny de 2019

La imaginació, una arma de combat

     


     Vam convidar Oriol Jolonch i David Ymbernon a participar en un col·loqui sobre la imaginació. Tots dos artistes parteixen de la realitat per tal de crear un univers paral·lel en les seves obres. Descontextualitzen elements diversos del seu entorn habitual i els atorguen nous usos i significats, creant al mateix temps paisatges o representacions de la realitat inversemblants segons el costum, però plenament congruents amb el seu ideari artístic. Curiosament, tots dos s’han inventat un personatge fictici que és el protagonista misteriós de les seves obres. De la imaginació de David Ymbernon va néixer Latung La La, un personatge que ningú ha vist mai, però que és l’eix central de totes les seves obres. Com si es tractés d’una sèrie televisiva, Latung La La titula totes les exposicions, performances o obres parateatrals de David Ymbernon. A cada capítol descobrim detalls i particularitats del món que habita. Oriol Jolonch va crear Mr. Jones, un personatge que sempre dona l’esquena a l’espectador, vestit amb abric i barret de copa, i que contempla un paisatge que no acaba de comprendre, i amb el que de vegades interactua, posant de manifest la seva poca fe en l’espècie humana i el seu paper a la Terra.

     La situació actual, de crisi absoluta, en la que el món de l’art a escala local pateix una depauperació econòmica que cap dels assistents al col·loqui havia viscut mai, pot fer pensar en la possibilitat d’establir paral·lelismes amb la dècada dels anys 30 del segle passat. El 1924, André Breton va escriure el Manifest Surrealista, i l’any 1938 es va inaugurar a Paris l’Exposició Internacional del Surrealisme. Durant els anys de la severa depressió econòmica derivada del crack del 29, el surrealisme, un moviment imaginatiu per excel.lència, va experimentar el seu apogeu. Però el paral·lelisme s’acaba amb la situació econòmica. Els artistes que, com Oriol Jolonch i David Ymbernon, basen la seva obra exclusivament en la imaginació, són llops solitaris i es situen al marge dels corrents artístics predominants. Aquest fet no els preocupa gens. Tots dos expliquen que per crear, es tanquen en la seva bombolla. En aquest aïllament, les idees són el fil conductor: una porta l’altra, i de vegades, el resultat final no té res a veure amb el plantejament inicial.

    Aquest món imaginatiu, de vegades, pot resultar hermètic. Una persona del públic assistent al col·loqui va assenyalar que gràcies a una galerista, que li havia anat explicant les claus de l’obra de David Ymbernon, va poder entendre un món que se li feia molt críptic. En David li va fer veure la necessitat d’alliberar-se de prejudicis i d’idees preconcebudes per entrar a la seva obra. No cal buscar significats ocults, sinó deixar-se portar i treure les pròpies conclusions. Sobre això, tots dos artistes van estar d’acord. Al davant d’un dels fotomuntatges d’Oriol Jolonch, els espectadors han arribat a conclusions que no tenen res a veure amb les seves, però ell les troba igualment vàlides. Allò important és que les obres restin obertes a múltiples lectures: d’aquesta manera, esdevenen personals per a cada espectador. També van estar d’acord en atorgar valor a la plasticitat de les obres.

     Durant el col·loqui també es va plantejar la diferència entre imaginació i fantasia (si n’hi ha). Sobre aquest tema, Gabriel García Márquez va publicar un article a El País l’any 1981, titulat Fantasia y creación artística. L’article tractava bàsicament sobre literatura iberoamericana, però s’entretenia bastant en la diferencia entre els dos termes. Després d’analitzar la història etimològica de les dues paraules, i seguint els estudis de Joan Corominas, arribava a la conclusió de que imaginació i fantasia eren sinònims. Per a David Ymbernon i Oriol Jolonch també ho són. Una assistent va apuntar la diferència que ella veia si la imaginació feia referència al pensament creatiu aplicat a la ciència, a l’economia, o a altres disciplines, en la que tothom hi va estar d’acord. Un altre assistent, va assenyalar, en descàrrec dels creatius (en aquest cas es referia als compositors musicals) a qui s’acusava de tenir poca imaginació i repetir el que ja s’havia fet, que de vegades, si s’analitza a fons, es veu que aquesta repetició mai és tal, sinó que els plantejaments de base són uns altres: el punts de vista del creador també són un fet diferencial.


     Per acabar, tots dos artistes van estar d’acord en que la imaginació juga un paper fonamental en la percepció de la realitat, en la construcció dels records, els somnis i els pensaments. I que en definitiva, si no serveix per a combatre la situació crítica que travessen les arts visuals, sí que serveix –encara que sigui a títol individual- per a fer-la més suportable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada