Senyals del passat

     

     De vegades, el passat torna. De manera imprevista, i per una motiu intranscendent, podem caure en un pou profund, com el de l’Alícia al País de les Meravelles, i amb una velocitat de vertigen, anem a parar allà on va començar tot, als orígens de la nostra història.

     Jo havia quedat amb un artista, Daniel Enkaoua, per visitar el seu estudi. La seva obra esta formalment lluny del que he anat exposant al llarg dels anys, però és una obra inquietant, que intenta reflectir tot allò que no es veu, i això la fa conceptualment molt interessant. A les seves obres, les figures, construïdes per milers de línies de colors, les idees de temps i espai es constitueixen en un tot indivisible. Segons el seu discurs, totes les persones som temps acumulat; de la nostra pròpia vida, de la dels nostres avantpassats, de les societats en les que hem viscut, temps d’experiències i temps de memòria. Mirar una de les seves figures, és com mirar a través d’un mirall que reflecteix els milers de vibracions que ens han fet ser com som. La visita al taller d’un artista és un fet per a mi habitual, però aquesta vegada, Daniel Enkaoua es va convertir en el conill blanc que em faria anar a parar trenta-sis anys enrere.

    Ja he explicat altres vegades, que el nom de la galeria “el quadern robat”, prové d’un bloc que vaig començar a escriure l’any 2012, per al que vaig manllevar el títol d’una “novel.la” en forma de dietari que vaig escriure l’estiu després d’haver presentat la tesina de llicenciatura. La narració comença quan una historiadora visita la família d’un arquitecte modernista, i en un moment que la senyora de la casa la deixa sola, descobreix, en una prestatgeria, entre llibres i papers,  un quadern escrit el 1908, que ella s’emporta a dins de la seva bossa. La “novel.la” és la transcripció d’aquest diari, i per això vaig titular-la El quadern robat. El començament de la novel.la pren algunes coses de la realitat. És cert que vaig visitar una senyora que guardava l’arxiu del seu avi, l’arquitecte Josep Mª Barenys i Gambús. No només plànols i documentació relativa a la seva feina, sinó part de la seva biblioteca, que em va servir per determinar quines van ser les seves influències. Aquest arquitecte va ser l’autor de tres cases meravelloses de l'Eixample de Barcelona, de marcada influència de la Secessió vienesa, i per aquest motiu m’interessava especialment, ja que aquest era el tema central de la meva tesina. Però ni vaig trobar, ni em vaig endur cap dietari escrit el 1908. Per altra banda, aquella senyora vivia en un edifici dels anys 70, al barri de Sant Gervasi; però a la novel.la, vaig preferir situar l’acció en una de les cases de l’arquitecte Barenys, que, de passada, seria la casa en la que hauria viscut la protagonista del diari fins al final de la seva vida. Mentre escrivia, tenia present els espectaculars esgrafiats del vestíbul d’un dels edificis: unes roses esquematitzades, emmarcades per un cercle daurat, travessat per una sanefa vertical, sobre una paret de color verd poma. Allà havia viscut la protagonista de El quadern robat, i allà començava la narració.

     L’artista Daniel Enkaoua viu en aquella casa. Jo no hi havia tornat des de que a principis dels anys 80 la vaig anar a fotografiar per a la meva tesina. De cop, el passat es va fer intensament present. La coincidència em va crear un estat de confusió que em va durar tot el dia. Potser sí que, com expressa la seva obra, estem fets per centenars de milers de línies de passat, sense les quals no existiríem.