dimarts, 4 de juliol de 2017

La indiferència de la caverna

     



     Artistòtil, a la seva Metafísica, i amb un optimisme remarcable, afirmava que tots els homes, per naturalesa, desitgen saber. Qualificava la curiositat i la tafaneria, com a trets distintius de l’espècie humana. Seguint el seu raonament, la curiositat era el motor que impulsava el coneixement. Plató, per la seva banda, va afirmar que els homes s’acomoden i són feliços en la seva ignorància. Així ho explica en el seu mite de la caverna: els presoners es pensen que les ombres són el món, i no es qüestionen res més. Potser la humanitat oscil·la d’una posició a l’altra. Potser el món es mou seguint un pèndol que va dels pensament d’Aristòtil al de Plató; de la curiositat i les ànsies de coneixement, al “passotisme” més recalcitrant, al desencant del desengany, a la comoditat del no-res.

     Precisament ahir, parlàvem amb un artista d’aquesta indiferència generalitzada. És una actitud que les arts i la literatura patim d’una forma dura i despietada. Alguns artistes pensen de vegades sobre el sentit que pot tenir intentar reflexionar sobre la vida, i buscar explicacions, lectures o respostes a les eternes qüestions vitals, si res interessa a ningú. Si es crida i no s’obté cap resposta. “Què podem fer, per revertir la situació”?, em preguntava. Desgraciadament no ho sé. La única cosa que sé és que no ens podem rendir, encara que allò en que creiem, interessi només a quatre gats mal comptats. Algun dia, el pèndol oscil·larà cap a l’altre cantó i l’interès de la gent per l’art i la cultura tornarà a renéixer.

     Queda molt lluny l’època en que les galeries s’omplien de gent encuriosida cada vegada que es presentava un artista nou. Precisament, el gerent de la galeria on jo treballava, em pressionava sovint per a que trobés propostes noves. Era el que demanava el públic. L’any que vàrem presentar el joveníssim pintor Jorge R. Pombo, vam vendre-li cent obres. Cal imaginar-se quanta gent havia passat per la galeria per a que això passés: senzillament, uns quants centenars. Això ara és impensable. Si l’artista que s’exposa és nou, o poc conegut, ningú – pocs- s’acosten. Només els artistes “clàssics” poden atreure un públic que s’ha tornat mandrós i conservador. Com els presoners de la caverna. És difícil trobar un moment del passat recent tant paralitzat i paralitzant com l’actual, i per això no sabem com enfrontar-nos-hi.

     Quan a una societat li manquen la curiositat i les ganes de saber, és que potser esta malalta. Les moltes crisis que encara estem patint – econòmica, política, social, de valors i de costums- han deixat la societat tocada. Des de la caverna, les persones es mouen per internet i es pensen que ho veuen tot i estan al dia, però la única cosa que fan és perseguir ombres. Mentre aquesta tendència no es reverteixi, i el pèndul torni a oscil·lar cap a l’altra banda, la de les ànsies de saber, ho tenim ben complicat.

2 comentaris:

  1. Article que posa el dit a la llaga, no tan sols en referència al món de les arts i la literatura, sino les humanitats en general. Tot plegat obeeix a un projecte, per mi maquiavèl•lic, per part de governs, institucions i poders públics, que a través dels plans educatius han matat l’esperit crític de les persones, per convertir-les en mesells.
    Dies enrere a través del Linkedin, vaig tenir coneixement d’un projecte en pro de la cultura, però des d’una basant molt lúdica: Concerts, trobades, etc.,
    Vaig comentar aquest aspecte, i que considerava que la cultura calia fomentar-la des d’una basant més d’estudi, d’esforç intel•lectual i d’ampliar coneixements. La resposta va ser aclaparadora: havien presentat el projecte a centres educatius d’arreu i la resposta va ser negativa i de tancament de portes. És a dir, des del mateix Ensenyament, s’impedeix la formació humanística, amb la qual cosa es compren a la perfecció la societat que tenim i les futures generacions que venen.
    Plató tenia raó: dins la caverna molts es senten segurs en la ignorància, i no tenen interès en conèixer, perquè si així fos, moltes de les situacions que vivim actualment, deixarien d’existir.
    Com es pot re-invertir la situació? Tampoc ho sé, però els pocs que quedem hem de continuar en la lluita, des de les nostres possibilitats. Escampant el missatge per les xarxes, ja que aquestes són la clau avui en dia. I continuar cultivant les nostres aficions intel•lectuals.
    I de tant en tant posar una espelma a un sant perquè això canviï, i no existeixin propostes tant imbècils com expropiar la catedral de Barcelona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Marta.

      No sé si ho has vist, però a Facebook, una persona amb bones intencions, i amb tota la seva bona fe, em donava una sèrie d'idees per incrementar aquest públic. Consistia en organitzar vermuts, trobades amb artistes, música en viu a la galeria.... En fí, coses que ja fem (excepte la música en viu, ja que tenim veïns que protestarien). Coses que ja fem, però sense frivolitzar. Vull dir que en la nostra galeria les trobades amb els artistes són una cosa habitual, ja que hi ha gent que els agrada conèixer les obres de la mà dels seus autors. No crec que derivar l'art en espectacle festiu serveixi de gran cosa. No volem que vingui gent per la festa, sinó per mirar les obres.

      Com tu dius, el problema és de base, i el sistema educatiu no ajuda. Tampoc ajuda l'infame sistema fiscal d'aquest pais a incentivar el col.leccionisme. Contràriament al que passa a altres llocs, l'art no només no desgrava, sinó que grava. Has de pagar si vens, i has de pagar sense possibilitat de desgravar si compres. Demencial. Si hi hagués una política fiscal dedicada a protegir les arts, una altra cosa seria.

      Com tu dius, la única cosa que ens queda és seguir lluitant i desitjar que tot canvii. I potser sí que haurem de posar no una, sino moltes espelmes, a veure què passa!

      Elimina