dimarts, 27 de juny de 2017

Sobre un altre tipus de desert

  
  


    Vaig llegir un article de Juan José Millás que em va fer pensar molt. En el fons, l’article girava a l’entorn de la seva última novel.la, però entremig, deixava anar unes quantes idees que a mi ja fa molt de temps que em volten pel cap. Entre altres coses, parlava d’internet. Ell deia que era l’equivalent a la invenció del foc, anava més enllà del concepte de revolució tecnològica. Jo no sé si aniria tant lluny, però el que sí que és cert és que ha transformat de tal manera el nostre món, que de vegades ens costa de relacionar-nos-hi. En l’article, la seva crítica, o anàlisi, es centrava en les xarxes socials. En el fet de que viure híper-connectats no vol dir que estiguem híper-comunicats, sinó al contrari. Ell seguia el seu discurs, afirmant que moltes d’aquestes persones que tenen milers de seguidors, potser estan absolutament incomunicats a casa seva. Si més no, ningú ens pot assegurar que no sigui així.  També deia que l’engany, com a forma d’emmascarament del fracàs, en un món que només valora els “likes”, s’ha convertit en una norma de comportament de moltes persones.

     Seguint aquest raonament, el que he experimentat des de fa uns quants anys,  és que, a mesura que la híper-connectivitat s’ha anat implantant, cada vegada veig a menys persones. Quan vam començar a notar una baixada de visitants a la galeria, una companya meva em va dir: no venen, perquè si volen, poden veure les exposicions des de casa. En aquell moment, a mi em va semblar una bajanada, perquè la visita no es podia ni comparar. Però he hagut d’acabar per donar-li la raó. A poc a poc, vam anar deixant de tenir contacte regular amb aficionats a l’art, que s’acostaven a les exposicions, les comentàvem, i després ens assèiem a “arreglar el món”. Tot això ara com ara, si no ha desaparegut del tot, ja no és la norma. És l’excepció.

     Un altre tema que treia Millàs en l’entrevista, era la falta de lideratges autèntics. Curiós, perquè ja fa molts anys ja vaig escriure un article en aquest blog sobre això. Jo no anava tant lluny com Millàs, que donava explicacions del que ha passat. Segons ell, amb les noves tecnologies, el món anterior ha explotat, i s’ha esmicolat del tot. Aquí i allà, sorgeixen individualitats que s’afanyen en liderar des de les xarxes, però sense arribar a ser models de res ni per a ningú. Al davant d’aquest panorama, de l’aïllament cada cop més intens, i de lideratges desdibuixats i de vegades equívocs, trobem un terreny perfectament adobat per la nostàlgia. Nostàlgia de quan la vida era real i no virtual, nostàlgia de quan els amics eren de debò, i de quan els visitants no es traduïen en “likes”, sinó en converses i relacions de debò. Si l’ésser humà, ja tenia tendència a l’egoisme, ara, aquesta tendència ha augmentat de forma preocupant.

     Fa poc temps que estic en un parell de xarxes socials, alguns dels meus amics ni hi són, ni hi volen estar. Jo no percebo que la meva vida s’hagi enriquit des de que hi sóc, ni que sigui millor. Fins i tot penso que el temps que hi dedico, em resta temps de la meva vida real, que és la única que importa. La única cosa que percebo al meu voltant, és un desert, allà on abans hi havia vida. Si faig cas al Millàs – i no és l’únic que m’ho diu-, aquesta transformació de costums és la que en té la culpa.



4 comentaris:

  1. Dones en el clau en aquest article.

    Efectivament, molts viuen híper connectats, d’altres vivim connectats perquè no es pot defugir de les xarxes socials, i més si com jo tinc una web que es un petit mitjà de comunicació.
    Personalment disposo de Facebook, Linkedin i Twitter i el resultat per mi es positiu perquè em dona a conèixer. Naturalment també haig de fer cert seguiment, però dedico a les xarxes entre 3 i 5 hores a la setmana, per aquest motiu.

    Però jo soc l’excepció perquè ho faig em vistes “comercials”. Se me’n refot que un amic es mengi una paella o fa un viatge a Tamboctou, perquè no m’interessa i molts cops trobo fotos o comentaris de lo més estúpid i absurd.

    Respecte a l’art, evidentment les galeries hi ha perdut amb les noves tecnologies, a menys que entrin en elles, a través de programes de realitat virtual i posicionament a Internet.

    Si ti fixes, tampoc hi ha tantes tertúlies de cafè, i les noves generacions prefereixen connectar-se al facebook que moure’s a tertuliar, perquè, siguem clars, per fer “la discutida” o arreglar el país, cal tenir coneixements, estar al corrent de l’actualitat, llegir, etc., i avui en dia, això no es pot produir perquè no hi ha nivell per fer-ho.

    En fi, que som espècies en vies d’extinció... però encara en quedem alguns, hi podem donar guerra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada vaig llegir que el Facebook era com "laments de presidi". Tothom hi penja la seva, i de fet, s'interactúa poc. De vegades, veient el que publiquen certs personatges, penso en que també és una mena de "fira de les vanitats".

      A mi em passa com a tu, jo el vaig començar per la galeria, per a entrar a formar part de la comunitat, i per a donar a conèixer les exposicions. Em consta que hi ha gent que s'ha assabentat de les activitats que fem a través de Facebook, però crec que hi ha gent que s'hi passa tanta estona que no te temps de res més. Jo, de tant en tant, sí que hi poso pinzellades personals, perquè es desprengui que, al darrera de la galeria hi ha una persona... en aquest cas jo. Al menys, donar-hi una mica de calidesa, de vibració humana. A mi també m'agrada trobar en altres pàgines que segueixo aquest apropament a les persones que hi ha al darrera.

      Però la manera de relacionar-nos amb el món ha canviat, i fins que no trobem un equilibri, anirem de canto.

      Elimina
  2. Jo, el facebook el trobo molt divertit. Sobre tot ara que de cop i volta em recorda què vaig penjar-hi fa dos o tres anys tal dia com avui. Ara bé, per a mi és com un lloc on penjar les coses que m'interessen en un determinat moment, o que em fan gràcia i això és tot. I si algu fa un comentari o un like, estic contenta i ja està. Res ha canviat en la meva manera de relacionar-me amb la gent i no penalitzo als amics que no interactuen amb el meu mur i si ho fan en el mur d'altres. Per a mi és una joguina força divertida. Però tinc un amic que diu que el facebook és un zoo humà, on ens engabien i ens agrupen per afinitats per vendre'ns en grups a empreses que busquen clients d'un determinat perfil. Podria ser..

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu amic té tota la raó. De fet és exactament així. Com és que a mi em surten pàgines patrocinades de productes que, en un moment o altre, he buscat a Google? A través de la xarxa estem ben controlats. Per altra banda, i gràcies a les xarxes socials, sigui la que sigui, ens assabentem de coses, que d'altra manera seria més difícil. Ara bé, si tens un negoci del que sigui, et veus obligada a fer un estudi, ni que sigui superficial, del comportament de la gent. I aquí és on te'n adones dels canvis.

      Elimina