diumenge, 19 de febrer de 2017

Al.lucinant

     


     La setmana passada vaig llegir a la premsa algunes entrevistes que se li van fer a Emmanuel Guigon, que serà el director del Museu Picasso de Barcelona. Em va agradar molt el que deia, em va transmetre seriositat, rigor i una gran professionalitat. Jo tenia algunes referències indirectes, bàsicament de persones que havien treballat amb ell durant la seva etapa a l’IVAM, i coincidien amb les bones sensacions que em van produir les seves declaracions d’intencions. Vaig estar d’acord amb la seva opinió sobre algunes exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Molt d’acord. De fet, sovint m’enfado a causa d’algunes de les exposicions que visito, i he de confessar que, si l’àmbit artístic no fos el meu àmbit professional, seria més que probable que no visitaria algunes de les exposicions que es fan. Hi ha algun centre museístic que, darrerament, “es cobreix de glòria”. Deixant de banda alguna exposició monogràfica dedicada a l’obra d’un sol artista, han programat ja més d’una d’aquestes “exposicions de tesi agafades pels pèls” que tant bé va qualificar Guigon. Segons les seves paraules, extretes d’una d’aquestes entrevistes: Massa cops, i no posaré exemples, hi ha comissaris que fan exposicions de tesi, però que tenen la tesi pensada d’antuvi, i sovint sol ser falsa. Aleshores seleccionen obres per il.lustrar la seva tesi. És una falta de respecte als artistes i al públic. Si s’ha de fer una exposició de tesi, s’ha de fer a partir de les obres, i no a l’inrevés. Bé, jo potser no seria tant taxativa i deixaria la porta oberta a possibles exposicions de tesi brillants. La desgràcia és que aquestes són escasses i les no tant brillants, per no dir mediocres, abunden esplendorosament.

     Aquestes declaracions de Guigon van aixecar la ira d’algun d’aquests comissaris, defensors de les exposicions de tesi “agafades pels pèls”. Es deurien donar per al.ludits quan van deixar comentaris sarcàstics -no exempts de certa prepotència-  a les xarxes socials. Si no, potser haurien manifestat la seva discrepància d’una altra manera o en un altre to. O simplement, no n’haurien fet cas.  Malauradament però, no veig que ningú defensi el rigor que reclama Emmanuel Guigon. Potser perquè ningú es vol mullar? Perquè no és políticament correcte qüestionar alguns dels actuals programadors? Per amistat o simpaties personals envers els comissaris o caps d’exposicions? Fa ben pocs dies, llegia les comunicacions de premsa d’una d’aquestes exposicions de tesi "agafades pel pèls" que s'acaba d’inaugurar.  Els arguments en els que es sustenta em van semblar molt sospitosos. He treballat durant molts anys l’obra d’un dels artistes que han servit per “ordir” la trama i dubto que a aquest artista se li haguessin passat mai pel cap els plantejaments que ha utilitzat el comissari per fer-lo encaixar en l’exposició en qüestió.  Els mitjans tampoc qüestionen aquestes tesis i dubto que aquesta falta de crítica vingui del desconeixement. Més aviat penso que segueixen la consigna d’informar i prou, sense emetre judicis de valor. Mentrestant, aquests postulats in-comestibles i els seus autors, tenen força pes en panorama de les exposicions institucionals. I des del seu lloc de poder, i bressolats per la intel.lectualitat imperant, qui s’atreveix a qüestionar-los sense patir el risc de ser titllat de reaccionari?.



2 comentaris:

  1. Completament d’acord amb el que exposes, i m’apunto lo de “les tesis agafades pels pèls”, tot i que ja no són tan sols tesis, sino comissariats a tort i a dret emparats per institucions publiques principalment, i sota l’aixopluc de la desinformació del mitjans.

    I parlo amb coneixement de causa, doncs l’exposició de Miralda made in USA es un exponent del desconeixement del gran públic, i del rebuig de l’especialitzat, que no en fa esment, però que no te el valor (per no fer esment d’una part masculina molt evident) de dir: Això es una obscenitat, té mal gust, i sota el paraigua de la critica a la crisi, a la fam o a les mals governs, el Miralda, sigui aquest, sigui el de torn, amb diners pagats pels contribuents, malgasta i demès jugant amb els aliments.

    Aquest és un exemple, pot ser molt evident, però estic d’altres tenen el mateix tarannà, partint d’un altra temàtica, però enfoten-se’n igualment.

    Estem condemnats als despropòsits d’un sector de l’art que en mans privades no existiria, però que tampoc trobaríem a faltar. El pitjor del cas es que ens prenen per tontos, o s’emprenyen per les paraules de Guigon, i es reboten a les xarxes. És lògic, viuen d’això de la tesi o exposició pensada d’antuvi i totalment falsa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'exposició de Miralda és una exposició monogràfica, que et pot interessar més o menys, però el tema d'aquest article no era aquest. Jo em referia a les exposicions de tesi "agafades pels pèls", tal com les qualificava Guigon, i aquestes solen ser col.lectives. Moltes vegades, les obres estan ficades amb calçador per il.lustrar una tesi que "si non è vero è ben trobato". Si la tesi és bona pot ser interessant, ja que pots veure un artista determinat sota un altre prisma. Però darrerament abunden exposicions amb tesi molt fluixes o que, directament no s'aguanten per enlloc, i aquest sí que és el tema de l'article. Ja no t'ho sé dir, si en mans privades no existiria... aquests gestors/comissaris tenen un gran poder de persuassió. Jo també he vist autèntics despropòsits en àmbits privats. Per inseguretat o desconeixement, s'han deixat assessorar per "algun cervell" que els ha muntat una exposició intragable. I ells tant contents, fardant de "modernor".... En fí!

      Elimina