dimecres, 18 de gener de 2017

Mal irreparable

     



     No em cansaré mai d’escriure sobre el mal irreparable que fan les sales de subhasta al món de l’art. Contràriament al que passa a l’estranger, aquí enlloc d’ajudar a potenciar els artistes, el que fan és ensorrar-los. El tema és tant greu, que em costa de creure que les associacions de galeries i el mateix gremi, no facin un front comú per tal de frenar tots els despropòsits que es produeixen en aquest àmbit. Ja em sembla bé que organitzin esdeveniments festius per tal de convocar nou públic; però em semblaria millor reunir diners i esforços per posar fi a la competència deslleial que exerceixen les sales de subhasta envers artistes i galeries.

     En aquests moments, una sala de subhastes “on line” esta traient setmana sí, setmana també, dibuixos i teles de Ràfols Casamada. El preu estimat que posen, esta molt per sota de la valoració  d’aquest artista quan exposava. Però el pitjor és que aquestes subhastes, no parteixen d’un valor mínim, sinó que parteixen de valor 0. Així doncs, mentre dura el temps de la subhasta “on line”, les obres apareixen amb valors de 20 o 60 €, que és el que malauradament transcendeix. Jo mateixa vaig haver d’acompanyar un client que, per aquests preus, en volia comprar un quants. Llavors ens van informar que les obres no es venien mai per sota del preu mínim pactat amb el propietari. Els vaig preguntar d’on havien tret els valors estimats, però no m’ho van aclarir. Vaig explicar que jo havia treballat molts anys a la galeria que representava Ràfols Casamada, i que els preus estaven molt per sobre. Em van contestar rient, que “ja se sap... les galeries inflen els preus i fan el que volen”. Em vaig indignar profundament. Jo havia viscut la lluita per situar un artista a les millors col.leccions, als museus, a les millors galeries... Les galeries no fan el que volen. Pacten els preus de les obres amb els artistes. No se’ls inventen, sinó que aquells preus són els valors reals de les obres, posats de comú acord amb l’artista. Això és sagrat. Són els que que consten a les assegurances de museus i col.leccionistes, a les aduanes, si s’escau, als inventaris de les col.leccions, etc.  Amb una sola frase, una noieta ignorant va tirar per terra la labor de totes les galeries que defensen a mort una cosa tan intangible com és l’art. Vaig sortir amb l’ànima als peus. A més, obres esplèndides, que jo havia ensenyat i gaudit moltes vegades, estaven tristament penjades, en guies de l’any de la picor i mal il.luminades.

     Per altra banda, la transparència d’aquestes subhastes “on line” és més que discutible. Qui ens pot assegurar que qui fa pujar els preus, després que un possible client "passarell" pugi per una obra, no són ells mateixos? Vaig viure en directe la puja per una obra d’un artista actualment força desconegut. La família el volia comprar, i cinc minuts abans que acabés la subhasta es va fer una puja. Però hi havia “algú” que va contraatacar amb una altra puja, i així successivament, fins que es va arribar al topall de preu que la família s’havia posat. Qui podia estar tant interessat en una obra d’aquell artista, a banda de la família? Vam pensar que era la pròpia casa de subhastes que, veient un interessat en l’obra, es dedicaven a fer pujar el preu final.

    Desgraciadament, el mal no s’acaba aquí, però en seguiré parlant en un altre article.
   




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada