dimarts, 20 de desembre del 2016

Reflexions des de la xarxa profunda

     



     Els problemes de blogger m’han obligat a fer una cosa que em feia molta mandra: copiar tots els articles que he penjat fins ara. En són 210, així és que he tingut una mica de feina. Les irregularitats del sistema em fan témer que el blog desaparegui sense deixar rastre.  Blogger esta fent canvis, i de moment ja m’he trobat que, si no és a través d’un enllaç, aquest blog ja no es troba amb Google.  El sistema l’ha enviat directament a la xarxa profunda:  si no és a través d'un enllaç, ja no s'hi pot accedir. Durant el procés de tallar i enganxar, m’he entretingut més del compte, perquè a més de copiar els articles, els he rellegit. I no puc dir que aquesta relectura m’hagi resultat gaire satisfactòria... La sensació que he tingut de mi mateixa ha estat la de ser una mena de “bleda assoleiada”. Si bé en alguns dels articles deixo entendre que en el món de l’art hi ha llums i ombres, i en altres faig esment d’algunes males pràctiques freqüents, m’he deixat massa coses de forma – ho confesso- voluntària. Quan vaig començar a penjar aquests articles treballava per un altre i em feia por – sí, així de clar- dir coses que poguessin perjudicar l’empresa on treballava. Després, tot i que menys, ho he seguit fent. En el meu entorn hi ha tantes zones fosques habitades per fantasmes, que de vegades m’ha estat difícil escriure amb conseqüència. És com si estigués molt ben vist fer “periodisme d’investigació” i atacar l’administració o col.lectius molt genèrics (com “la societat), però es corregués el perill de ser molt mal vist si entres a qüestionar de forma directa alguns dels individus intocables de l’entorn  intel.lectual.

     Quan vaig començar a escriure, volia retenir els bons records que em quedaven d’allà on havia treballat, perquè volia quedar-me només amb les coses positives en un moment molt estrany, però no només hi havia bons records. És evident que em vaig deixar moltes coses, si no dolentes, perquè això seria exagerar, sí tèrboles i capcioses. Aquesta realitat que vaig obviar continua existint. De vegades canvia de lloc i d’identitats, altres vegades tornen a ser els mateixos els que em fan mirar cap a una altra banda. Sempre trobo refugi en el meu entorn immediat: en les obres que exposem, en els llibres que m’interessen, en alguns artistes que descobreixo... Per això la majoria dels articles tracten d’aquests temes. Però no he pogut evitar enfadar-me amb mi mateixa després de la lectura del conjunt. Sobretot ara, que Facebook fa un retrat del panorama real molt més acurat que res del que jo pugui explicar. Sense les claus per entendre moltes coses i amb totes les caretes posades, però allà esta tot i estan tots ( o quasi).

      Em sorprèn sovint que algun/a membres de la crítica periodística, sempre afanyosos de destapar qüestions polèmiques, s’empassin sense qüestionar-s’ho, moltes de les coses que veuen i els expliquen. Potser és que allò que és evident per a mi, no ho és per als altres. Quan has vist una obra de teatre moltes vegades, totes les frases, totes les escenes, són previsibles. I encara que estiguin basades en fets reals, la seva semblança amb la realitat no és altra cosa que pura coincidència. A aquestes alçades, ja sé que s’ha de viure i deixar viure, però en la lluita per aquesta supervivència, tinc la impressió d’ofegar-me lentament, de pansir-me igual com ho fa una bleda al sol, avassallada pels que saben moure’s com visionaris en un país de bornis.  
   

    


     

10 comentaris:

  1. Sí, en aquest pais, "fins el mes ruc fa rellotges". Però despres, quan vols saber l'hora, no en trobes cap que funcioni, i ni molt menys que doni l'hora aproximada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, però ves-los-hi al darrera amb el flabiol sonant!.

      Elimina
    2. Per això crec que és important relacionar-se i estar en contacte amb gent de fora d'aquí.
      Aquests personatges tan i tan importants d'aquí que viuen, i no deixen viure depenen de les subvencions de les nostres institucions.
      Quan s'acaben aquestes subvencions, desapareixen fins que no troben un altre hoste del que dependre.
      Però fora d'aquí, no els coneix ningú, perque no ho són.
      Per tant, sóc partidari de tocar el flabiol, però per tot arreu a part d'aquí.
      I si us plau, no t'enfadis amb el teu blog, perque des del meu punt de vista, està molt bé, o com a mínim deixa'm dir que a mí m'agrada molt.

      Elimina
    3. No... guanyen premis i guardons, i no de les institucions. Reben elogis de tot arreu... He arribat a dubtar del meu criteri! Recordo una exposició super-superficial, sense fonaments, i que plàsticament era un desconcert total... i va rebre un premi, quan n'hi havia d'altres infinitament més interessants.
      També em fan "ràbia" els "gurus" culturals, i els seus escrits sobrats i paternalistes. Bufff!
      Per tot plegat, i tant que t'agafen fanes d'agafar el flabiol i anar a tocar-lo a una altra banda. El públic d'aquí només sembla interessat en aquesta fauna!
      T'agraeixo les paraules, però em falta tot allò que als altres els sobra! De tota manera, i a aquestes alçades, no crec que canvii gaire!

      Elimina
    4. De totes maneres, em sembla que el millor és no rebre gaires premis. És la garantia de que tots aquests personatges no saben per on agafar-te. Perque quan veuen la possibilitat de donar un premi, cauen sobre el premiat com a corbs´: Afegeixo una referència a un fragment d'un llibre de Bernhardt, que ajuda a fer passar les ganes d'anar a rebre un premi, o com a mínim el El Premi Grillparzer:
      http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/obras/thomas.pdf

      Elimina
    5. Llàstima que els links no s'activen aquí, però ho busco...

      De tota manera, i en aquests moments, els premis tampoc els deuen servir de gaire, són premis sense remuneració. I d'aquí a que això es tradueixi en vendes.... Si s'aguanten en el temps, voldrà dir que les meves percepcions eren equivocades. Si no, "más dura será la caída" !

      Elimina
    6. Penso que som com micos en una illa deserta amb palmeres cocoteres.
      El món en el que vivim, tot el previsible, ja esta previst, cobrat o hipotecat.
      Els cocos maduren lentament i només cauen a terra de tard en tard, i tothom ja és allí des de molt abans esperant que caiguin.
      Els cocos són molt difícils de fer caure, tot i enfilant-se a les palmeres.
      I les palmeres ja estan marejades de l'abús en l'ús de les tècniques de sacsejament.
      Per tant, els micos dirigents enlloc de proposar la plantació de més palmeres, s'han decantat per anar tallant-les sota la seva direcció i profit.
      Contra tota lògica previsible:
      Tot i sabent, a més, que quan no quedin palmeres, tampoc hi haurà ni cocos ni micos.
      Perquè aleshores decidiran canviar de dieta.
      I tot això em temo, no passa només en el món de l'Art.
      Salut!

      Elimina
    7. En l'art, la litaratura, la música, el món de les empreses, etc., etc. etc.

      Elimina
    8. I despres, un cop reduïda la població gràcies a la estricta dieta a base de bistec de mico, amb les palmeres tallades, construiran un rai per a anar a una nova illa deserta amb prou cocoters per a tornar a començar.
      Si no ho impedeix ningú, clar.

      Elimina